La historiografia catalana i el matís absent

En un article recent, el professor Francesc de Carreras, prestigiós especialista en Dret Constitucional, es permet afirmar que la “majoria d’historiadors catalans van renunciar a ser-ho per convertir-se en historiadors nacionalistes, és a dir, falsos historiadors, en realitat poetes”. No em sembla encertat discutir si hi ha més o menys historiadors nacionalistes en la professió, tampoc oferir una feixuga defensa gremial. M’interessa discutir, en tot cas, sobre idees i sobre eleccions interpretatives, individuals per fi.

El nacionalisme historiogràfic parteix de la pressuposició d’encavalcament entre la història de la societat i el desenvolupament de la nació, dels seus precedents, la seva eclosió i les seves crisis. Aquesta identificació tan estreta no imposa necessàriament una visió acrítica, ni imposa necessàriament una visió d’èxit o fracàs, com la història europea dels anys trenta va mostrar de manera dramàtica. El fet decisiu no és aquest, el que és crucial és la centralitat de l’objecte inevitable d’interrogació: Catalunya, Espanya, França, Alemanya i els exemples que s’hi vulguin afegir. Entitats, totes, que s’interpreten en procés inevitable d’eclosió en la fórmula de l’Estat-nació. Interpretada, aquesta seqüència, des dels casos de fracàs, la no formalització de la plenitud desitjada —el cas dels catalans— s’organitzarà per lamentar-ho, per establir-ne les causes. Quan aquella equació Estat-nació s’acaba consolidant —a Espanya—, això es dona per descomptat i, en conseqüència, les resistències en sentit contrari figuren com a anomalies que no mereixen cap avaluació ni ponderació rellevants. En els dos casos l’elecció epistemològica és idèntica. El procés esdevé natural més que històric. Si d’altres no ho veuen així, ja s’ho faran.

El cas de les Corts de Cadis i d’Agustín Argüelles, citat pel professor Carreras, és exemplar en aquest sentit. Salvant el cas dels afrancesats per convicció i els que es van passar de bàndol (el mateix monarca), part del país es va aixecar en nom de la nació. El mateix van fer els “espanyols americans”. Només que Argüelles i bona part dels liberals espanyols van encarrilar el procés constituent d’una manera tan esbiaixada i excloent que els americans es van sentir tan maltractats que van marxar per buscar altres protectors. En paral·lel, el mateix Argüelles i els seus van eliminar dels censos electorals tots aquells individus lliures amb sang africana a les venes (les “castes marrons”), la clau per a la subordinació electoral dels americans. De nou el 1837, quan s’aprovi una nova constitució, Argüelles aconseguirà expulsar-ne els ultramarins, reeditant el procediment napoleònic del 1799 de separar les colònies de la ciutadania i la representació a la França metropolitana (i així restablir l’esclavitud). D’aquesta manera, antillans i filipins es trobaran sotmesos a la sobirania espanyola, però impedits de gaudir dels beneficis que la Constitució garantia als altres. Com va explicar l’historiador Enric Ucelay Da-Cal, el nacionalisme espanyol va prendre consistència de debò en el plet insoluble amb els cubans, quan aquells van reclamar una solució integradora a la canadenca, que no va prosperar. Mentrestant, la ciutadania universal no arribaria en realitat fins a la Segona República, 120 anys des del moment gadità. Abans, els drets de ciutadania van consistir en una minsa (però decisiva) participació política i en obligacions penoses per a la majoria. Com en tants altres llocs, ni més ni menys.

Aquestes qüestions han estat discutides en els últims 20 anys per la comunitat d’historiadors des de punts molt diversos i sensibilitats diferents. Potser l’únic avantatge per a un historiador en els marges, siguin quins siguin, és que aguditza la sensibilitat cap a aquells problemes que les interpretacions hegemòniques –que tendeixen a obviar el conflicte i les contradiccions de la formació nacional o les formacions nacionals– van explicar malament o van esbiaixar del tot. Per a les historiografies nacional(istes) catalana i espanyola els episodis citats anteriorment no són agradables.

Per a l’espanyola, la secessió dels americans i l’exclusió dels colonials després són punts gairebé inadvertits de la formació nacional; per al nacionalisme historiogràfic català són un factor incòmode perquè mostren la participació dels propis en la construcció nacional espanyola. El guió que dona forma a la narració que tots dos avalen ja ha estat prèviament escrit. En definitiva: l’acte de voluntat que fon la legitimitat de la nació amb els seus antecedents, ordenat el procés de tal manera que aquell final sigui el desitjat i no un altre. Pel camí, la complexa interacció entre les societats peninsulars i les que donen sentit a un àmbit immens de projecció sobre altres continents desapareix irremeiablement. I al final, el que queda és una cosa molt útil per a celebracions i congressos per fer-se veure, molt del gust del sistema polític i de les institucions que en depenen.

Josep M. Fradera és catedràtic d'Història de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.