Reparat, millor

Un edifici d’oficines per a la Caixa Provincial d’Estalvis, al carrer Rosselló de Barcelona, construït per Robert Terradas i Via a cavall dels anys cinquanta i seixanta, s’ha transformat en un d’apartaments. Els projectistes han aprofitat aquest canvi d’ús per fer que l’edifici llueixi ara nou i amb una nova etapa que tant de bo arribi als més de 50 anys que ha tingut la que ara ha finalitzat. Una reforma que, encara que té signes visibles de la intervenció realitzada, és aparentment inexistent i agradablement elegant i discreta. Quants edificis a Barcelona, després de modificar-se per un canvi d’ús, es doten de façanes extravagants que no tenen cap altra justificació que la de deixar constància de la petjada creativa del projectista? Aquesta intervenció, però, permet almenys fer dues consideracions oportunes en el moment actual.

La primera té com a argument central el que en el seu moment va expressar amb contundència un article a Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme el 2001 de Kees Christiaanse, amb l’explícit títol de Fuck the Programme: venia a dir que difícilment un edifici projectat de nou i estrictament cenyit a un programa minuciosament estudiat podia arribar a tenir una qualitat i un caràcter comparables als d’un edifici resultat d’una reparació. Aquest cas s’ajusta com un guant a aquest argument. Talment ara sembla com si hagués estat esperant aquest destí i d’aquí un temps costarà creure que algun dia va ser una altra cosa.

Aquesta és una qüestió associada al que comunament ens referim quan parlem de reciclatge, però en el cas d’edificis resulta més complex que quan es parla de materials sense atribució concreta. Aquí pren un altre sentit, ja que es tracta de reutilitzar un edifici sencer; i, en veure casos com aquest, pensem que l’arquitectura, tots els edificis, llevat potser dels temples (i encara: pensin en la catedral de Siracusa), neixen per ser reutilitzats.

El reciclatge d’oficines en apartaments d’un edifici de Barcelona n’ha millorat la vida i el caràcter

Els edificis, més que una vida útil, tenen cicles de vida en què se succeeixen diferents usos, d’una manera natural, i en això és impossible no adjudicar un paper principal a la ciutat. Acabem per no saber si és l’edifici que es recicla i modifica o és la ciutat, en tant que organisme, que, senzillament, viu.

La segona consideració és molt particular. Si m’ho haguessin preguntat fa uns anys hauria dit que els murs cortina (generalment presents en edificis d’oficines moderns, i construïts amb acer alumini i vidre) eren els elements més flexibles, cosa essencial per replantejar possibles canvis. Els murs cortina, que no tenen una funció estructural, representen certa llibertat, són la “façana lliure” que reclamava als anys vint Le Corbusier. Així doncs, resulta una paradoxa que una façana pètria i amb finestres resulti a l’hora de la veritat la més flexible, especialment quan pensem a transformar l’edifici d’oficines en un altre d’habitatges. Mentre que el mur cortina representa l’espai indiferenciat, la finestra representa un espai. La finestra és la manifestació exterior de l’habitació, de l’espai on vivim per excel·lència. Les finestres d’aquest edifici s’han modificat, de fet han suprimit els mainells, ja que actualment la seva obertura pivota al centre del marc, enlloc de tenir dues fulles practicables. Això atorga a les finestres una superfície de vidre neta que fa més evident una de les qualitats que tenien les finestres d’aquest edifici: eren coplanàries amb el revestiment de la façana. Aquest fet és el responsable del particular reflex que donen, en no tenir ombres de llindes ni brancals: són el reflex del cel sencer.

Avui sembla que l’edifici ha hagut d’esperar per ser valorat com és de justícia. Malgrat que està recollit amb un nivell de protecció C al catàleg municipal, no va tenir mai la fortuna crítica de l’edifici d’El Noticiero Universal del carrer Roger de Llúria. Ara, en veure’ls els dos, que indubtablement tenen trets similars, per la seva coplanarietat de paraments petris i vidres que les fa semblar afaitades, i unes finestres, aquesta apaïsada i l’altra vertical, rigorosament disposades, veiem que aquesta façana hauria d’haver estat valorada de manera similar a l’altra. La bona notícia és que la que ens ocupa no va ser gens imitada, al contrari del que ha succeït durant anys en el cas de la del Noti, cosa que no li ha fet cap favor. Celebrem, doncs, el caràcter únic d’aquesta vella façana nouvinguda.