I pel camí, Barcelona

La dinàmica acció-reacció en la qual està instal·lat el conflicte català no permet albirar fàcilment una sortida del terreny pantanós en què ja fa mesos que estem atrapats. Puigdemont i el seu entorn han col·locat a la presidència un portador de les essències del nacionalisme català més reaccionari i excloent, mentre que en el constitucionalisme marca la pauta Ciutadans, que, amb el to enrabiat que els caracteritza, no té cap més resposta a l’anomenat desafiament català que la repressiva: el seu discurs comença i acaba en les iniciatives d’excepció, en les denúncies judicials i en la persecució de tot el que es mou en l’univers independentista, ja siguin paraules o fets.

Enmig d’aquest soroll van aflorant les discrepàncies en el sobiranisme. I haurem d’estar atents al doble llenguatge de les paraules i dels fets. Esquerra ja fa algunes setmanes que assenyala la necessitat d’abandonar temporalment la unilateralitat i obrir-se a nous socis i aliats. La seva negativa al fet que els seus consellers siguin restituïts en els càrrecs confirma que el partit assumeix un canvi d’etapa. I per si en quedava algun dubte, Junqueras l’ha esvaït a Eldiario.es: “Parlant la gent s’entén, diuen. Som a la presó i no posem com a condició per dialogar cap premissa, ni tan sols el nostre alliberament, el trasllat a les presons catalanes o el retorn dels exiliats”. No obstant això, un PDeCAT acomplexat segueix sense atrevir-se a expressar en públic les seves discrepàncies amb Puigdemont que els seus dirigents repeteixen en privat. La unitat en la formació de govern no impedeix que les diferències siguin cada dia més importants.

En aquest sentit, la larvada confrontació interna del sobiranisme va camí de desplaçar-se a les eleccions municipals. Objectiu: Barcelona. La consigna és clara: l’independentisme necessita la capital per consolidar-se. I amb aquest argument s’intentarà forçar una llista unitària del sobiranisme, tot i que el PDeCAT i Esquerra ja han triat els seus candidats propis. Quan aflora el nacionalisme d’arrel carlista més tradicional (la nació com a realitat transcendental per sobre de les persones) crec que és hora que el sobiranisme progressista perdi la por de ser assenyalat com a traïdor i recuperi la veu pròpia.

Barcelona és molt seva. Si se’m permet l’expressió, hi ha un patriotisme de ciutat que la viu com un referent singular i autosuficient. Capital de Catalunya, sens dubte, però no simple emanació o culminació d’aquesta, entre altres coses perquè el seu halo és més visible al món que no pas el del conjunt del país. Molts barcelonins, inclosos els sobiranistes, veurien malament unes eleccions municipals plantejades en termes de complement del procés independentista. Barcelona és una entitat en si mateixa i com a tal ha de debatre els seus problemes i discutir el seu futur. Atrapar-la en el debat identitari no és segur que tingui els efectes desitjats pels seus promotors. Ni tan sols ofegar els comuns, que és el que busca la dreta.

De la mateixa manera, l’alcaldia de Barcelona no és terreny per a paracaigudistes. Qui vulgui ser alcalde s’haurà de construir una clara identificació amb la ciutat. Fa un parell de setmanes va tenir impacte l’anunci d’una hipotètica candidatura de Manuel Valls, al capdavant de Ciutadans. Les primeres enquestes li auguren un fracàs, un resultat pitjor que altres candidats d’aquesta mateixa formació. Aquells barcelonins que se senten espanyols i desconfien del sobiranisme han de ser redimits per un gavatxo? Els marcs mentals dels nacionalismes són rígids.

No es pot jugar amb Barcelona. I reduir la batalla per l’alcaldia a la qüestió identitària pot ser llaminer per als sectors més radicals de tots dos bàndols, però seria problemàtic per a la capacitat d’irradiació de la ciutat. La conjuntura és extremadament delicada i, mentre hi hagi polítics a la presó i polítics exiliats, els candidats hauran de rumiar-s’ho molt bé abans de gosar fer determinats moviments. Però Barcelona hauria de ser l’oportunitat de retrobar el debat polític més enllà de l’estricta qüestió identitària, sense por d’obrir-se a noves aliances. La unitat de l’independentisme al preu de tants silencis, de tantes coses dites en privat que no es gosen pronunciar en públic, es fa nociva. I Barcelona hauria de ser una oportunitat perquè cadascú recuperés la seva paraula. Després, en funció dels resultats, ja sorgiran els pactes necessaris. Tornar al mantra de les llistes unitàries és seguir negant el reconeixement i l’expressió d’una realitat complexa.