L’anomenat “eros grec”

Les civilitzacions, que són diverses, han generat sempre lleis, costums i cultura també vàries. Ara ens sorprèn, moltes vegades, saber coses de civilitzacions llunyanes, o mig perdudes en la memòria, que xoquen frontalment amb els nostres costums i les nostres lleis. Però així és com va la història de les idees, de les cultures, de les religions i dels costums.

Adesiara acaba d’oferir als lectors catalans l’original grec i la traducció del llibre XII de l’anomenada Antologia palatina, batejada així perquè es va trobar a la biblioteca del Palatinat, a Heidelberg, l’any 1606, en un còdex bizantí del segle X, que recull, en la suma dels llibres que conté, centenars de poemes que es van compondre entre els segles VII aC i VI dC. El llibre d’avui recull només els epigrames dedicats a la pederàstia, o paidophilia (“amor als nois”), és a dir, a una institució escampada per les terres de l’Hèl·lade, que consistia en la relació amorosa entre un adult —mai massa gran— i un minyó a la bella edat: Eros gai (Antologia palatina, llibre XII), introducció de Sergi Grau, traducció de Jaume Juan Castelló (Martorell, Adesiara, 2018).

A l’adult se l’anomenava erastés, i al minyó, quan arribava a ser seduït per l’adult —aquest li feia regals: un gall, un joc de tabes, un cabirol i de vegades diners i tot, encara que la prostitució masculina estava sovint castigada— se l’anomenava erómenos: tots dos quedaven lligats, per uns quants anys, pels efectes d’un amor en què el sexe tenia la seva importància, però en tenia molta més la philia, és a dir, l’amor-amistat. Hi ha historiadors que retrotrauen l’origen d’aquest costum —que va arribar a la cultura romana— al segle VII aC, però n’hi ha que creuen que aquesta mena d’amor entre dues persones del mateix sexe —masculí, bàsicament— ja es donava des del XI aC, i n’hi ha, que ja és anar molt lluny, que suposen que venia de les cultures indoeuropees des de l’any 4000. El que és clar, perquè aquestes són fonts irrebatibles, és que durant la gènesi de les epopeies homèriques aquestes pràctiques ja devien ser la cosa més normal del món —així la tendra amistat entre Aquil·les i Pàtrocle, encara que Homer no s’hi estengui gens, perquè no calia—, com estan encara més documentades en la lírica, la comèdia i la filosofia gregues del segle V: Plató, és cert, hi presenta reserves, però només cal llegir Fedre o El banquet per entendre que el filòsof parlava d’un fenomen absolutament comú entre els ciutadans lliures de molts dels territoris de Grècia.

Lyctus (a Creta) en primer lloc, Esparta, Atenes o Tebes, per esmentar només quatre demos molt ben coneguts, protegien, lloaven i legislaven les relacions pederàstiques, tant com fan ara els estats de mig món en sentit contrari. Els homes i els nens es lliuraven a aquesta mena de relació amb totes les garanties: si un minyó no volia ser sodomitzat, tal cosa no s’havia de fer; però veureu, si mireu els vasos grecs del segle V, per exemple, que la paedicatio entre les cuixes —avui encara practicada entre homes i dones— per força havia de ser comuna i acceptada sense cap escrúpol per part de la societat.

Afegim-hi un fet de la més gran importància: tots els grecs dels segles clàssics, també dels arcaics, coneixien la història del rapte de Ganimedes, minyó bellíssim, per part de Zeus: tenien, doncs, un precedent teològic i mitològic que acabava de legitimar aquesta mena de relació. Més encara: l’adult no pretenia solament passar bones estones admirant la bellesa —i també el posat, l’aire, la intel·ligència— o administrant el sexe de l’adolescent: el que pretenia, bàsicament, era formar-lo com a ciutadà de patent de la polis, fer-lo assenyat, i valent per quan anés a la guerra. Tant és així, que Tebes va tenir un batalló de llarga memòria, tot ell format per parelles d’adult i jovenet (o no tan jovenet, perquè carregava l’arnès corresponent, feixuc), que ho guanyava sempre tot en les conteses: l’adult anava al davant, per donar exemple, i el jove, darrere seu, l’imitava en gosadia, honor i amor a la ciutat.

Allò més habitual era que els nois escollits tinguessin 12 o 13 anys, no més; quan els sortia la barba calia deixar el noi en mans dels entrenadors militars. Però sempre hi havia algú que es resistia a deixar el noi per sempre, com diu aquest poema d’Estrató, un dels grans autors, juntament amb Melèagre, d’aquesta antologia: “Àdhuc si et despunta el borrissol i els pèls que l’acompanyen, / encara que els flocs delicats de la barba t’envaeixin les galtes, / no per això deixaré el meu estimat, car la seva bellesa, / malgrat la barba incipient i malgrat els pèls, és meva”. O aquest altre, d’Asclepíades, ara des de la perspectiva del noi: “Soc un Eros inexpert, que acaba de sortir del niu matern, molt fàcil d’atrapar. / Però de la casa de Damis no marxaré volant. / En aquest lloc estimo i soc estimat sense por, i visc en harmonia, / no pas amb molts, sinó jo sol amb un de sol”.

I així va la història, tant si ens agrada com si no.