El fotògraf que va fer somriure Rodoreda

“L’escriptora Mercè Rodoreda no volia veure ningú; se sentia gran i no volia que li fessin fotografies, però per mediació del seu editor, Josep Maria Castellet, vaig poder accedir-hi. Després d’una estona amb ella la vaig convèncer perquè s’estirés en un sofà de pell de vaca del saló o es recolzés al puf marroquí, com si fos una actriu dels anys trenta. L’endemà va trucar ‘horroritzada’ a Castellet dient-li que li havia fet fer el ridícul i que destruís els negatius. Per sort, l’editor la va convèncer perquè les veiés: ‘Són les fotos de la meva vida’, va dir després de veure que sortia somrient i radiant, com mai”. La imatge de Rodoreda somrient, alguna cosa insòlita en l’autora de La plaça del diamant, és una de les 390 fotografies que poden veure’s en la retrospectiva que li dedica el Palau Robert al fotògraf Antoni Bernad (Barcelona, 1944), un artista que ha centrat els seus 50 anys de treball en els retrats i en la fotografia de moda i que recorda com si fos ahir la seva trobada amb l’escriptora.

Les fotos de Bernad s’han col·locat a l’exposició que ha comissariat Antoni Llena —“ens coneixem des que teníem nou anys”— sense ordre temàtic ni cronològic, és perceptible el moment de la imatge, actual o fa dècades, per com van vestides les models, no per la qualitat de les fotografies, ja que totes estan cuidades de manera exquisida. I és que en les fotografies de moda de Bernad la roba de la marca que s’anuncia és el de menys. “No m’agraden els estereotips, vull que tot sembli de debò, que siguin dones normals, no deesses”, assegura aquest home de caràcter afable i rialler amb el qual segur que s’ha guanyat la confiança de moltes d’aquestes joves durant els seus centenars de sessions per mig món. “Vaig arribar a la fotografia per culpa del franquisme gris i trist”, explica aquest autor autodidacta que va començar el 1966 amb un treball sobre Manuel Pertegaz per a la revista Telva, explica Bernad al costat de la imatge de la maniquí Montse Bulnes, una de les muses del modista que encarnava l’ideal de bellesa que va posar de moda Audrey Hepburn.

Des de llavors les seves imatges esteticistes en les quals es nota el seu amor per l’arquitectura, el cinema, el teatre o la música i el seu domini per la composició i el control de la llum, han protagonitzat portades de les revistes més importants del món com Elle, Vogue, Vanity Fair, Marie Claire, AD, Telva, El País Semanal, Yo Dona, Woman i clients com Pronovias, Chanel, Cartier, Van Cleef & Arpels, Carolina Herrera, Emporio Armani, Zara, Massimo Dutti, Pertegaz, Mango,entre molts altres.

Amb la mateixa simpatia s’ha guanyat durant anys l’afecte dels personatges que ha fotografiat: escriptors, poetes, arquitectes, dissenyadors, artistes i polítics. “Era intel·ligent, simpàtic, meravellós, un amic, amb una conversa meravellosa”, diu en referència a Salvador Dalí a qui va retratar en moltes ocasions. El 1973 a la casa de Bernad del carrer Muntaner, com si fos una pietat amb un jove efeb nu entre les seves cames. “És un dels artistes amb el qual he estat més a gust” diu aquest artista influït, assegura, per fotògrafs com Richard Avedon, Irving Peen, Diane Arbus i Cecil Beaton, “de qui tothom diu que és un cursi, però és perquè no coneixen les seves fotografies de guerra”.

Bernad recorda totes i cadascuna de les vivències i anècdotes que hi ha darrere dels seus retrats protagonitzats per figures com Paloma Picasso, Horst, David Hockney, Antoni Tàpies, Francesc Catalá-Roca, Manolo Blahnik, Joan Miró, Josep Pla (impressionants les seves mans), Núria Espert, Teresa Gimpera i el periodista Ryszard Kapuściński, buscant el que hi havia darrere de la imatge pública i reconeguda de cadascun i enfrontant-s’hi “com si no els hagués vist mai”. De l’arquitecte José Antonio Coderch recorda que no es deixava retratar fins que li va esmentar el retrat de la seva mare que tenia al seu despatx. “Vaig fer el que vaig voler amb ell. Quan va veure les imatges li va dir: “M’has tret com soc, un gos rabiós”. Molts d’aquests retrats, es van publicar el 1984 en el llibre Catalans. Retrats, que ha estat motiu d’exposicions i que es va reeditar fa dos anys.

Fa dos anys i després de treballar de manera incansable va deixar de fer fotos. “No ho enyoro. És molt cansat, que treballin uns altres. Ara només faig fotos als arbres”, assegura sense dubtar-ho i amb un ampli somriure. Alguna cosa hi té a veure el seu pas de la fotografia analògica a la digital: “De sentir-te com un mag, passes a ser una bestiola rara”, rebla.