“El terrabastall de París!”

En començar el maig de 1968, a Josep Andreu Abelló li fou impossible de contactar des de París amb Josep Tarradellas. La convulsió que vivia la ciutat ho afectava tot. L’enuig estudiantil per les pèssimes condicions de la Universitat de Nanterre, a la perifèria parisenca, la constricció sexual i la manca d’interès del primer ministre Georges Pompidou pels problemes del jovent havien dut l’ambient a l’efervescència.

La clausura del centre per tallar les protestes va ser contraproduent i les va dur al centre parisenc, a la Universitat de la Sorbona. El rector va permetre que la policia hi entrés. La flama va prendre. El barri Llatí va esdevenir aleshores camp de batalla. Les imatges de barricades de llambordes, cotxes bolcats, manifestacions de joves i enfrontaments amb la policia captades pels fotògrafs aviat van esdevenir icòniques.

El president de la Cinquena República, Charles de Gaulle, als seus 78 anys també “estava descol·locat”, assegurà el seu millor biògraf, Jean Lacouture, convençut que les protestes ocorregudes a l’estranger no es donarien a França. L’únic cert era que arreu les motivacions eren múltiples, sense pla ni ànim de prendre el poder, i no sempre diàfanes als mateixos participants, com explica a 1968. El año que conmocionó al mundo el periodista Mark Kurlansky. Tenien, però, un denominador comú, la joventut com a subjecte —fruit del baby boom de finals dels quaranta— i la universitat —massificada per l’accés a l’educació superior— com a espai on prenia la guspira del descontentament.

Andreu Abelló, aleshores un dels líders destacats d’ERC i que en pocs anys abraçaria el nou projecte del PSC, havia tornat a Barcelona el 1962, però aquells dies era a la capital del Sena per política i negocis. Als seus 61 anys va sortir a prendre el pols del carrer. Va anar al teatre de l’Odéon i a la Sorbona per escoltar les discussions —“els francesos són els reis de la dialèctica”, escriu a Tarradellas quan ell ja ha tornat a Barcelona— que s’hi donaven.

Es va admirar de “l’espontaneïtat del moviment, l’altura de mires i el desinterès d’aquesta generació de joves que amb un impuls romàntic volen acabar amb les estructures econòmiques i socials actuals per crear un món millor”. Un mes després constataria que aquests havien tingut “un èxit extraordinari”.

 Al president de la Generalitat a l’exili, aleshores de 69 anys, en canvi, l’inici de la protesta el va ensopegar fora del seu radi d’acció habitual, l’eix Saint Martin-le-Beau-París. Havia estat un parell de mesos al Rosselló amb polítics i personalitats vingudes de Catalunya, per assabentar-se i influir en la cocció a l’interior de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC) entre PSUC, ERC, el Front Nacional de Catalunya, el Moviment Socialista de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya.

El diumenge 12 de maig tornava a ser a la capital francesa, en plena ebullició, per presidir un acte en honor de Pompeu Fabra. L’endemà, una vaga general dels principals sindicats francesos va paralitzar el país. La unió dels treballadors a l’atzagaiada estudiantil va ser, però, un miratge. Les demandes dels primers eren terrenals: millors condicions de treball, sous més alts i vacances pagades. El govern Pompidou optà per resoldre allò què comprenia i va oferir millores laborals. El 24 de maig, De Gaulle va proposar un referèndum sobre la seva continuïtat.

A Joan Alavedra, de 72 anys, retornat a Barcelona el 1949, el maig va ensopegar-lo en una reunió familiar a Montpeller, on s’havia establert en començar l’exili. Davant la debilitat del president francès, els aspirants no van trigar a presentar candidatura. “Quina pressa tan inconscient a enterrar De Gaulle”, s’exclamava el periodista, també dirigint-se per carta a Tarradellas. Criticava que el Kennedy francès, Jean Lecanuet, democratacristià, excandidat a la presidència de la República el 1965, s’hagués postulat per succeir-lo. L’exsecretari de Macià, Companys i Pau Casals criticava també que el socialdemòcrata François Mitterrand, de la Convenció d’Institucions Republicanes —un “arribista sense escrúpols amb una fúria antigaullista i ambició de poder”—, es proposés per presidir la República i que Pierre Mendès France, ex-primer ministre, líder de l’esquerra socialista, hagués acceptat tornar al seu vell càrrec, “cedint a la flatterie dels seus”.

L’admiració per De Gaulle era evident. Del que succeïa, el que més va impressionar Tarradellas va ser que Gaston Defferre, líder de la secció francesa de la Internacional Obrera i portaveu del grup socialista a l’Assemblea Nacional, declarés que la caiguda del règim —que no tindria lloc— era qüestió de dies i que Mitterrand respongués que era qüestió d’hores. Considerava “grotesc”, a més, que s’hagués ofert el govern a Mendès France i que l’acceptés sense la prèvia dimissió de ningú.

Li semblaven esperables els errors de Defferre i Mitterrand, però no pas de Mendès France, “l’únic gran estadista que tenen les esquerres”. La seva fallada l’havia deixat estabornit i amb un disgust. No dubtava que el seu estudiat De Gaulle guanyaria la partida. Per contra, creia que Mendès France s’havia deixat entabanar i quedaria allunyat de la vida política. “Són d’aquells errors que es paguen cars”, sentenciava Tarradellas. La va encertar. El moment del socialista havia passat.

De Gaulle, toujours

Durant les setmanes d’aldarulls només van morir tres persones. Això va impactar el president català, perquè “malgrat que varen sortir al carrer quatre milions de persones no es va sentir ni un tret!”. En el terreny personal va viure angoixat, en estar gairebé tres setmanes sense notícies del seu fill Josep, estudiant a Grenoble.

De Gaulle estava tocat, però no pas enfonsat. Per sorpresa, va volar el 29 de maig a Baden-Baden, on es trobava el gros del seu exèrcit, per aconseguir el suport del general que tenia més a la contra, Jacques Massu, fonamental a Algèria en la lluita contra l’FLN i aleshores comandant de les forces franceses a Alemanya. La contrapartida, indultar alguns membres de l’OAS, l’Organització de l’Exèrcit Secret, com ara l’oficial Raoul Salan, que havia volgut frenar la independència d’Algèria instigant assassinats. Amb la seguretat de la mirada retrospectiva, Alavedra fins i tot afirmava haver previst la visita.

L’endemà, De Gaulle anuncià en un discurs radiat l’anul·lació del referèndum, la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions pel 23 de juny. El dia 17, els estudiants van plegar veles de la Sorbona. El president havia salvat França del comunisme després de la Segona Guerra Mundial presentant-se com l’única alternativa. Havia reaparegut quan la situació a Algèria semblava no tenir solució i s’havia fet un vestit a mida el 1958 amb la Cinquena República. Ara, de nou plantejava “amb mi o amb els comunistes”. Pura ficció. El Partit Comunista Francès, en un paper moderat, no donava suport a la revolta estudiantil.

Alavedra estava convençut que “servien França en safata” al vell general. Creia en la victòria del gaullisme, com Andreu Abelló, que preveia “una forta activitat de la columna de la por a favor de Charles de Gaulle, que es traduiria en un guany de vots per a aquest”. La raó era que “quan un intent de canvi d’estructures no arriba a produir-se totalment, és lògic que els esporuguits i els indecisos actuïn cap a la dreta”. No es van equivocar. Els gaullistes van obtenir un 43% dels vots i en la segona volta del dia 30 la majoria absoluta a l’Assemblea Nacional. L’esquerra va perdre la meitat d’escons.

L’impacte a Espanya

A Andreu Abelló, vinculat a la banca, el preocupava l’impacte del maig francès en l’economia i el turisme. Creia que deixava tocat el Mercat Comú Europeu i que s’havia donat el primer pas cap a una “transformació radical de l’occident d’Europa vers una nova concepció que es pot resumir amb l’eslògan, tan a la moda, de socialisme o comunisme amb llibertat i democràcia”. 

Tarradellas hi coincidia. S’enutjava, però, perquè “quan a la major part dels països d’Europa s’han produït moviments de protesta —expressà al president interí del Parlament a l’exili, Francesc Farreras Duran, resident a Cuernavaca, Mèxic— tots els observadors de l’interior com d’ací, no s’expliquen el silenci de Catalunya i d’Espanya durant aquests dos darrers mesos”.

No era que l’antifranquisme no simpatitzés amb la revolta parisenca; passa que a Catalunya l’eclosió del moviment estudiantil s’havia produït el març de 1966 amb la Caputxinada i la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, com va explicar el politòleg Josep Maria Colomer a Els estudiants de Barcelona sota el franquisme (1978). “Hi havia una doble estratègia: la lluita pròpiament al carrer i la del PSUC, que no hi confiava tant i creia fins i tot possible el pacte amb opositors pròxims al règim. Existia una dinàmica pròpia i va ser a posteriori que el discurs intel·lectual va incorporar alguna cosa del maig francès”, explica a QUADERN José Luis Martín Ramos, catedràtic d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A Tarradellas, de la crisi francesa el preocupava sobretot el paper dels comunistes i la derivació del paper exercit pel PCF que en podria tenir el PSUC, veritable contrapoder a la seva figura. Lluís Gausachs va preparar un projecte de carta amb l’anàlisi del maig. “Els esdeveniments han estat d’un abast que ningú hagi pogut preveure: ni els que els han promogut ni els que, en va, intentaren oposar-s’hi”. El text del secretari particular del president expressava que els fets havien aturat la unitat d’acció de l’antifranquisme català. La carta, finalment, no es va enviar.

Praga més que París

Tarradellas va traslladar aquest neguit al prehistoriador i exconseller de Justícia per Acció Catalana Republicana Pere Bosch i Gimpera, resident a Mèxic. “Tot el que ha succeït a París com en altres països d’Europa, que ha repercutit d’una certa manera i ho farà encara més el dia de demà a l’interior, ens obliga a repensar les nostres posicions”. També constatà a Antoni Dot Arxer, secretari primer del Parlament a l’exili establert a Mèxic, d’aleshores 60 anys, que “el terrabastall que hi ha hagut a París” obria “un garbuix d’idees i d’actituds molt difícils de destriar i cal fer-hi molta atenció per tal que no arribin a triomfar els que portarien, evidentment, el país a un nou caos”.

De tot l’esdevingut, el que a Tarradellas tenia més apassionat, per l’element comunista en joc, era la Primavera de Praga, “molt més important que tot el que passa aquí”. Considerava que el secretari general del PC de Txecoslovàquia, Alexander Dubcek, amb el seu intent reformador, i els txecs en conjunt havien donat “una gran lliçó no solament de política sinó de patriotisme”. Fins i tot el diputat d’ERC, Enric Canturri, resident a Mèxic però aleshores en un tour per l’Europa de l’Est, va visitar Josep Moix, president del PSUC i resident a Praga, per informar després Tarradellas de la situació allà i de la visió del comunista.

Una vegada més, el president català la va encertar. Com comenta a aquest suplement l’historiador Giaime Pala, el maig francès no va tenir impacte en la configuració de la CCFPC, però la invasió soviètica de Txecoslovàquia de l’agost de 1968, en resposta a la democratització socialista de Dubcek, sí. “Es temia que entre els moderats tornés a aflorar l’anticomunisme, però la no aprovació d’aquests fets per part del PSUC ho va evitar”, diu el professor de la Universitat de Girona i autor de Los comunistas occidentales ante la invasión de Praga (2008).

Aquell mateix agost, Dot Arxer constatava que la revolta arribava “a Mèxic, segons la premsa estrangera; nosaltres gairebé no ens n’adonem, no és tan sorollós; s’exagera molt”. De nou, aflorava l’anticomunisme fruit de la Guerra Civil i les campanyes de desprestigi sobre els líders republicans endegades per aquests. Els comunistes “tracten de servir-se dels estudiants per a les seves especulacions; però sembla que la joventut mexicana reacciona saludablement, no abandonant el que hi ha de sa en el seu propòsit de protesta”.

En començar l’octubre, l’exèrcit mexicà va fer una matança d’estudiants al centre de la capital. Va ser un punt final, poc metafòric, a l’efervescència d’aquell 1968 a la qual seguiria un viratge conservador. De Gaulle no sabia si a sota les llambordes hi havia la platja, però per si de cas va fer pavimentar els carrers. Alavedra respirava: el general no havia caigut en la temptació de convertir-se en dictador. També lamentava els assassinats de Bob Kennedy i de Martin Luther King. “La sana reacció que provoquen fa avançar inexorablement la causa que ells defensaven”, concloïa.

El ‘maig fabrià’: Tarradellas ‘versus’ Coromines

Josep Tarradellas estava molt indignat. A mesura que avançava l’acte, l’empipada era més gran. Enmig d’un París de cap per avall, els catalans exiliats i una representació d’intel·lectuals i editors de l’interior celebraven durant un cap de setmana la Festa del Llibre Català, patrocinada pel Casal de Catalunya de la ciutat. La tarda del diumenge 12 de maig, el filòleg Joan Coromines pronunciava una conferència sobre Pompeu Fabra amb motiu del centenari del seu naixement. Entre els assistents, Carme Ballester, vídua de Lluís Companys, la filla de Fabra i, entre altres, Josep Termes, Joan Triadú, Jordi Solé-Tura, Josep Maria Castellet, Ambrosi Carrion i Enric Bastardes.

L'acte, previst per al divendres a la Sorbona, s'havia posposat i reubicat a la Sala Pleyel, a prop de l'Arc de Triomf, a l'altra banda del Sena, lluny de l'epicentre dels aldarulls. Es feia, a més, en francès, fet que va desagradar a alguns dels assistents, com Teresa Pàmies. La periodista s'avorria amb un Coromines "massa científic", igual que alguns exiliats que "pesaven figues", tal com recolliria ja encaminada la seva carrera d'escriptora en el dietari particular d'aquells dies Si vas a París, papa...

En acabar el filòleg, Tarradellas, que presidia l’acte, va buidar el pap. Fabra, va etzibar, no havia estat només un gran filòleg, sinó també un gran patriota. Així mateix, va reivindicar la feina de la Generalitat. Encara que per a molts el president era un anacronisme i l’escoltaven “entre el badall i la rialleta”, el públic el va aclamar, inclosos els joves, cansat d’escoltar les batalles normatives de Coromines.

A l’estiu, el president encara se’n queixava a Bosch i Gimpera. Qui no conegués Fabra, “en les conferències que s’han donat en el que va d’any deuen pensar que va morir el 1931 o que d’aquesta data fins el 1948 va viure a Cochabamba o al Tibet”. També s’exclamava a Alavedra que el professor de la Chicago University “ni un sol moment va parlar que Fabra, sense la Generalitat, sense Macià i els seus consellers de Cultura, la seva obra fora ignorada”.