Tres bombers i un destí: un judici a Lesbos per “tràfic de persones”

Tot ho va canviar Aylan Kurdi, un nen de tres anys que havia fugit de la ciutat siriana de Kobane amb els seus pares i el seu germà gran amb l'objectiu d'arribar al Canadà. El seu petit cos, amb una samarreta vermella de màniga curta, uns pantalons curts i amb les sabates posades, gronxat per les onades, es va trobar en una platja de la illa de Kos el 2 de setembre del 2015. Aquesta imatge, que va tallar la respiració de mig món i va fer que l'altre mig girés el cap, va establir sobtadament la magnitud de la tragèdia: la crisi més gran de refugiats viscuda a Europa des de la Segona Guerra Mundial. I va activar el que els faltava als bombers sevillans Manuel Blanco (47 anys), Quique Rodríguez (32) i Julio Latorre (34) per llançar-se a l'aigua a salvar tota aquesta gent que fugia de la guerra de Síria.

Más información

Els tres bombers espanyols detinguts en Lesbos queden lliures

FOTOGALERIA | Naufragi al mar Egeu

“Va sortir aquesta imatge a la tele, vaig mirar cap al sofà i vaig veure el meu fill de quatre anys: quina desesperació devien tenir aquells pares, ningú els havia ajudat, vaig pensar”, recorda Blanco. Aquest és el germen de l'associació Proem-Aid (Professional Emergency Aid), fundada el novembre d'aquell mateix any, poc després que es conegués la terrible història que hi havia al darrere d'aquella imatge inesborrable: de la família Kurdi només va sobreviure el pare, l'Abdul·lah. I la història grega d'aquests tres bombers continua aquest dilluns, quan s'asseuran al banc dels acusats d'un jutjat de l'illa de Lesbos acusats d'un delicte de “tràfic de persones en grau de temptativa”, penat amb fins a 10 anys de presó.

“Una acusació molt vaga i imprecisa”, segons el parer del seu advocat, Haris Petsikos. "Sembla un escarment per criminalitzar l'ajuda als immigrants, o volien anar contra els danesos i es van topar amb nosaltres pel mig", coincideixen els acusats.

La nit del 14 de gener del 2016, l'equip, format en aquell moment pels tres bombers (feien relleus cada 15 dies), va pujar en un vaixell danès per ajudar una embarcació que suposadament surava a unes milles de la costa. No van trobar el vaixell dels immigrants però, quan van tornar, van ser detinguts pels guardacostes grecs i acusats d'intentar introduir persones il·legalment al seu país. “Ens van detenir els mateixos guardacostes que ens trucaven abans i ens van seguir trucant després perquè els ajudéssim en el rescat”, assenyala Rodríguez. Aquell era només el tercer torn de fins a 33 relleus (15 mesos de treball) en els quals van participar bombers de tot Espanya coordinats des d'aquesta ONG de Sevilla de nova generació. És a dir, els rescats es van seguir fent després d'aquesta acusació. I el més paradoxal de tot plegat: es va fer sempre en col·laboració i amb el vistiplau de les autoritats gregues, que fins i tot els van assignar una zona per treballar; i en perfecta coordinació amb el consolat espanyol, com mostren els correus electrònics i els missatges telefònics que van intercanviar i que Blanco ensenya.

Una ajuda professional

Entrenats en el rescat nadant a la Costa da Morte gallega i sotmesos a les baixes temperatures de les gelades aigües de la serra de Gredos per habituar els seus cossos a condicions extremes, van voler establir com el distintiu de la seva ajuda “la professionalitat” de les seves actuacions, d'aquí el nom de la seva organització, que subsisteix des del seu naixement amb donacions: “Nosaltres hi posem el nostre saber fer i el nostre temps lliure, si la gent dona diners nosaltres actuem, això és tot, no tenim ni seu (la seu social és la casa d'un de nosaltres), ni telèfon (són els nostres) ni res, només una pàgina web ”, explica Blanco, que fa de portaveu del grup.

Amb els seus protocols d'actuació, els seus equips homologats de rescat aquàtic, i —això sí— una embarcació “millorable” cedida per Protecció Civil, “els bombers espanyols” es van fer famosos a tota l'illa de Lesbos poc després d'arribar-hi. Eren reclamats pels guardacostes grecs quan anaven maldades a l'aigua, “perquè érem dels pocs que no dubtàvem a llançar-nos a l'aigua encara que fes mala mar”, diuen; i fins i tot l'actriu Susan Sharandon els va voler conèixer quan va ser allà, a finals de desembre del 2015.

Tots tres van tornar a repetir el que havien fet, “i seguirem fent-ho ara a Líbia quan aconseguim el finançament suficient per poder ajudar amb garanties”, adverteixen. Reconeixen que, malgrat saber que posarien en pràctica més que mai les seves habilitats professionals, mai van calcular la dimensió de la tasca que afrontaven. “Jo vaig començar a fer-me'n una idea quan vaig veure que venia a recollir-nos el company a l'aeroport amb el vestit de neoprè posat”, recorda Blanco, que assegura que té un silenci gravat en la memòria: “Allà els nens no ploraven, és com si sabessin: per a què?”. “El primer rescat el vam fer amb el que dúiem a sobre, sense equip ni res, al cap de deu minuts de baixar del ferri ja estàvem traient gent de l'aigua”, recorda Rodríguez. "Les cares, les olors, els sorolls, la nit, tot s'amplifica", diu Latorre.

La idea original de passar a l'acció, impulsada des del menjador de casa del bomber José Antonio Reina (Onio), era la d'evitar que se seguís ofegant gent en un trajecte marítim de 20 quilòmetres, que es creua de manera segura en ferri per deu euros en una mica més d'una hora i que centenars de milers de persones ho feien en embarcacions precàries arriscant-se a naufragar i havent pagat a les màfies prop de 1.000 euros. Avui tres d'aquests professionals que van treure centenars de persones del mar, "de vegades remolcant embarcacions nadant", s'asseuen al banc dels acusats.