Inventant la tradició

És innegable que el procés s’ha convertit en una forma de vida o, com si fos l’últim credo disponible, en una creença que proporciona un sentit als tedis de la vida. Cada 11 de setembre s’ha de participar en el ritual de la Diada —any rere any amb unes regles del joc diferents—, cada dia es té la companyia dels informatius de TV3 —no importa que no es compleixin amb gaire rigor els codis deontològics—, i hi ha setmanes caòtiques, absurdes i angunioses que les activitats de comunió gregària es multipliquen tant que gairebé són inabastables: al migdia es reclama l’assistència a la plaça de Sant Jaume; al vespre és convenient participar en la concentració del Parc de la Ciutadella; i a les deu de la nit, amb ardor patriòtic, ja s’ha d’estar al balcó participant en la cassolada en contra d’alguna injustícia comesa per l’Estat. El racional ha perdut definitivament la batalla davant de les emocions, diu Jordi Canal (Olot, 1964) a Con permiso de Kafka, un assaig on dissecciona els orígens, els mites i els símbols del nacionalisme català, un moviment que demana als seus acòlits molta i molta fe. No podia ser d’altra manera: el bisbe Torras i Bages ja afirmava que Catalunya no l’havien fet els homes, sinó Déu.

Canal, a qui poden escoltar dues planes més enllà, fa intel·ligible la trama incomprensible del llarg procés que, amb més o menys intensitat, s’ha viscut a Catalunya d’ençà de finals del segle XIX, quan un seguit de factors van confluir i van propiciar el sorgiment del nacionalisme: la guerra de Cuba, la fallida de la indústria catalana i l’auge de l’anarquisme, la crisi de la Restauració i el fracàs d’Espanya a l’hora de modernitzar la societat, l’aparició d’uns intel·lectuals que aposten pel nacionalisme excloent i es concentren en el projecte de construir una nació i de nacionalitzar els catalans, de fer catalans plenament conscients de formar part d’una suposada nació catalana que abans mai no havia existit.

El nacionalisme és una construcció, i la nació, una construcció dels nacionalistes, diu Canal. I aleshores, amb tenacitat, generació rere generació, s’executa l’obra: s’inventa una idea esvaïda, fantasmagòrica i obliqua de la història de Catalunya, al llarg de l’interminable procés s’omple de símbols la decoració teatral, es perverteix el llenguatge i es cohesiona una xarxa de consignes molt simples —però efectives— per exaltar la imaginació del poble i impedir que la seva creença cega trontolli. El resultat és desolador: la violència al carrer ja ha arribat, triomfa l’estratègia de creure que el pitjor és el millor per al desig nacionalista, i no costa gens adonar-se que Puigdemont forçarà tot el que sigui més subversiu i danyós per a l’Estat. Davant de tanta ignomínia, llibres tan lúcids com Con permiso de Kafka encara consolen una mica.