Fins quan, senyor Torrent?

Vist l'èxit de la seva roda de premsa a les portes de l'ONU a Ginebra, que si s'ha de jutjar pel nombre i l'origen dels micròfons col·locats a aquest efecte podria haver estat perfectament a Sarrià de Ter, potser el millor seria deixar-ho córrer. Però convé notar que, des de la seva elecció com a president del Parlament, Roger Torrent està demostrant poc sentit institucional i una visió política molt allunyada dels fonaments de la democràcia liberal que, entre d'altres, descriu Tocqueville a La democracia en América.

Torrent, com el Rei Sol, sembla decidit a concentrar en si mateix tots els poders de l'Estat, valent-se dels recursos del Parlament per erigir-se en advocat de Puigdemont i dient als jutges el que han de fer. Si Tocqueville aixequés el cap i llegís la carta de Torrent al jutge Llarena instant-lo a deixar en llibertat Jordi Sànchez per ser investit president, probablement tindria la impressió d'haver tornat a l'Antic Règim.

Torrent va justificar el seu viatge a Ginebra en el fet que hi anava a “denunciar la vulneració de drets fonamentals i les ingerències il·legítimes de l'Estat al Parlament”. Sorprèn que tot un president del Parlament oblidi un dels principis rectors de l'Estatut, segons el qual la Generalitat és Estat a Catalunya. Torrent passa per alt que el Parlament és una institució de l'Estat, sotmesa com la resta dels poders públics al principi de legalitat i al control jurisdiccional dels seus actes, un control que és la base de la nostra democràcia constitucional, imprescindible per protegir els ciutadans dels abusos del poder polític.

Tocqueville explica que el poder concedit als tribunals nord-americans per jutjar l'adequació a la Constitució dels actes parlamentaris constitueix “una de les barreres més poderoses que s'han aixecat mai contra la tirania de les assemblees polítiques”. Considera que, en posar en mans del poder judicial la salvaguarda de les institucions democràtiques, la democràcia nord-americana no només resolia el problema de l'equilibri entre poders i la primacia de la Constitució sobre les altres lleis, sinó que, precisament, el poder judicial es convertia en el màxim garant dels drets i llibertats individuals, pilars de l'Estat democràtic de dret.

Una de les divises del discurs separatista és el menyspreu a la justícia espanyola. Alegrement, acusen els jutges de prevaricar, intentant imposar la idea que la justícia espanyola no és homologable a la dels països del nostre entorn. Així, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans condemna Espanya per la sentència contra els manifestants que van cremar fotos del Rei, Puigdemont corre a tuitejar de manera grandiloqüent que Espanya no és una democràcia com demostra la sentència del TEDH. Poc importa la realitat aclaparadora que Espanya és un dels països menys condemnats pel TEDH en tota la seva història, molt menys que Alemanya o França.

El contrast entre l'anècdota a la qual s'aferren els separatistes com a una taula de salvació per intentar erosionar la nostra democràcia i la categoria que acredita que Espanya és una democràcia perfectament homologable, evoca “l'edat de la irresponsabilitat” de la qual parla Popper, una edat “controlada per la màgia de les paraules altisonants i l'irresistible poder de l'extravagància”.

La campanya internacional de Puigdemont i el seu valedor Torrent, intentant convèncer el món que Espanya és una dictadura i que els catalans som una minoria nacional sotmesa a constants violacions dels nostres drets i llibertats fonamentals, és la quinta essència d'aquesta irresponsabilitat intel·lectual i moral. És veritat que no els rep ni un sol mandatari digne d'aquest nom, però és que els seus viatges són més aviat d'autoconsum, tot i que la factura la paguem entre tots. La imatge de Torrent parlant gairebé en exclusiva per als mitjans catalans a les portes de l'ONU resulta tan reveladora com desesperant. Fins quan, senyor Torrent, pensa seguir allargant el xou de Puigdemont?

Ignacio Martín Blanco és diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya.