Dones a la presó

La manifestació de diumenge va reunir molta gent a Barcelona, als independentistes s’hi van sumar els comuns i els sindicats. El Paral·lel i els seus àmbits havien quedat fins ara gairebé sempre fora dels recorreguts del procés. Però és que ara passen més coses. La criminalització indiscriminada i el rigor legalista de l’Estat inquieten. Els vells carrers de la Barcelona obrerista de fa un segle es van omplir així de groc, el color d’aquests mesos catalans. És un color que identifica tant els qui el branden com els qui el rebutgen. Entre la plaça Espanya i les Drassanes, la gent s’anava escampant pels carrers de Sant Antoni i les tres xemeneies i després anaven prenent el Raval. Feia dies que a Ciutat Vella no es vivia una cosa així.

Cal veure les coses, constatar-les, i això ara no és senzill. Per exemple, en termes de presó. Sabem molt poc sobre el que hi passa. Sobretot, a les presons de dones. A la Model recuperada se celebrava aquest mateix diumenge una de les sessions contínues d’aquests dies organitzades per l’activa plataforma No Callarem, i allà va cantar Valtònyc i va parlar l’altre raper qüestionat, Pablo Hasél. Mentrestant, als carrers grocs de més avall, al Paral·lel, es posava l’accent en les polítiques empresonades. Fins ara, se n’ha parlat poc. Sembla mentida (o no), però també en això hi ha bretxa.

Cal fer-ho, cal parlar de les presons de dones. Arran de l’empresonament de les polítiques catalanes, Elisabet Almeda, doctora en Sociologia i professora titular de la Universitat de Barcelona, ha tingut ocasió de publicar articles en la premsa diària sobre els sistemes d’execució penal de la població reclusa femenina. A Alcalá-Meco, on són les polítiques catalanes, estan preses 700 dones de les gairebé 4.500 de l’Estat espanyol. “És difícil arribar-hi, perquè els autobusos no hi passen amb la freqüència que tocaria. Construït el 1978, és un dels centres més antics i amb les instal·lacions més precàries de totes les presons actuals de la Comunitat de Madrid, fet que sovint es repeteix en l’empresonament femení, que sempre es dona o bé a les institucions de reclusió pitjors i més velles o bé als pitjors mòduls de les presons d’homes.” (Ara, 17 de novembre del 2017).

Les preses han d’afrontar diverses qüestions de gènere. Un tracte penitenciari de marcat signe sexista, ja que els homes hi tenen sempre més bones opcions i tallers. Una disciplina i un control molt més estrictes. Una medicalització desmesurada. Més incomprensió de les relacions afectives o amistoses entre les preses i, a Alcalá-Meco, l’índex més elevat d’abusos sexuals per part dels funcionaris. Hi falten professionals de serveis socials per atendre les dones amb responsabilitats familiars. Com si els homes no les tinguessin, aquestes responsabilitats, ni patissin per les seves famílies i la seva subsistència quan ells són a la presó. Són les qüestions específiques que apunta la professora Almeda, que també recomana a les preses que facin durar els seus materials d’higiene íntima, ja que a Alcalá-Meco no es deixen entrar i a l’economat són molt més cars i no n’hi ha de marques blanques. I així és que a partir de l’empresonament d’aquestes polítiques podem saber alguna cosa de la vida a les presons per a tantes dones que no reben tant de suport exterior com Carme Forcadell i Dolors Bassa, i menys encara amb famílies que les puguin proveir i ajudar.

La situació política és difícil, sense expectatives immediates, més enllà que es tornin a convocar eleccions d’aquí a un mes. Però ja es van fer al desembre, amb el 155 per davant, i els resultats es van tornar a repetir gairebé iguals pel que fa al vot independentista. Fets que es reprodueixen en bucle, sense interlocutors, fins i tot entre els partits i les forces polítiques del mateix signe o similar. Mentrestant, emergeixen situacions de sota la catifa. No només sabem una mica més de com va el procés i com se n’està rescabalant l’Estat, sinó que també podem veure el caràcter d’altres institucions. Les presons de dones, per exemple. O la presó preventiva, que s’està convertint en una sentència ferma sense haver-hi judici, que ja és prou espantós, fins i tot si les acusacions –rebel·lió, terrorisme– se sostenen malament. Reflexions i queixes així se sentien als carrers de Sant Antoni i el Raval aquest diumenge. Les preses d’Alcalá-Meco deuen al·lucinar ara amb les seves col·legues polítiques.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.