Emili, o de l’educació

El que he escrit com a títol de l’article és també el títol del llibre més important de Rousseau sobre l’educació; un llibre, per cert, que al costat de les teories de John Dewey, americanes, va sembrar al món occidental una concepció naturalista de l’educació que encara fa estralls als nostres dies. No és estrany que tant Diderot com Voltaire acabessin retirant-li l’amistat, per molt bé que escrivís i molt agustinià que fos Rousseau.

Però el títol també s’avé amb el llibre d’avui: Emilio Lledó, Sobre la educación. La necesidad de la Literatura y la vigencia de la Filosofía (Madrid, Taurus, 2018). El llibre recull una vintena d’articles i d’assaigs escrits per Lledó entre 1978 i 2009 que presenten la seva visió del panorama educatiu a Espanya, tant de l’educació secundària com de l’educació universitària, els dos camps en què s’ha mogut la seva activitat com a docent des de qui sap el temps: va néixer el 1927 i li falta, doncs, no gaire per arribar a centenari, extrem que celebraré.

Lledó és un home de lletres i d’intel·lecte que es va formar a Alemanya —a la qual ha tornat contínuament des dels anys joves—, amb un estol de grans professors —els que hi havia entre 1956 i 1962, entre ells Gadamer—, i que, retornat aquí per ensenyar a les universitats de La Laguna, Barcelona i la UNED de Madrid, ha format només amb l’ajuda de la raó i de la paraula —que es fonen en el logos grec— desenes de promocions universitàries, la meva entre d’altres. El seu pas per la Universitat de Barcelona encara es recorda, com s’enyora el pes d’aquests enormes mestres que van ser Riquer, Blecua o Valverde.

Lledó aborda en aquesta antologia el problema de l’educació a Espanya, que és problema endèmic, secular, i, possiblement, irresoluble. “España es un país de cabreros”, va dir Jaime Gil de Biedma, i sembla que aquest ofici s’hereta de pares a fills, segles i segles, sense solució de continuïtat. Amb un estil severament moral, que el caracteritza, Lledó —hereu dels grans educadors que van ser Sanz del Río i Giner de los Ríos al temps de la Institución Libre de Enseñanza, un dels projectes pedagògics més sòlids que es van dur a terme al nostre país, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona al temps de la Segona República— repassa els temes més evidents i trencadissos de l’ensenyament, a Espanya i cada cop més arreu: que ningú es faci la il·lusió que les coses van més bé a Catalunya.

Hi són criticades la tendència a l’especialització, la malaguanyada ordenació dels estudis en assignatures, la inútil rutina dels exàmens, les famoses “dues cultures” que va analitzar, erròniament, C. P. Snow, i molts altres aspectes d’aquest panorama, eixorc, del nostre ensenyament superior.

A penes entra, el llibre, en la distinció entre els ensenyaments tecnicocientífics i els humanístics, perquè tot el llibre gira a l’entorn de la filosofia de l’educació a Grècia (paideïa, o paideia), que és el mateix que dir que gira al voltant de l’adequació entre paraula i saber, individu i comunitat, educació i cultura, home i ciutat (les referències a la “solidaritat” són contínues en el llibre, totes dirigides a la construcció d’una polis sàvia però no erudita, intel·ligent i dinàmica, lliure en la suma de la llibertat i la sobirania intel·lectual atorgada, per mitjà de l’educació, a tots els ciutadans.

Un altre punt de referència de gran calibre, com era d’esperar en algú que es va formar a Alemanya, és la teoria de la universitat endegada al període romàntic, que Wilhelm von Humboldt primer va instaurar a Berlín i després a tot el país: Alemanya encara dona grans universitaris —i després grans homes de lletres i de ciències— gràcies a aquesta concepció de l’ensenyament que tirava a la interdisciplina, a l’ensenyament sota la forma de seminaris de grups reduïts, tot plegat sense menyspreu de les “lliçons magistrals”, generalment a primer curs de les carreres, ofertes sempre per grans mestres. Si el mestre és bo, vinguin lliçons magistrals!

Lledó deu saber de sobres que cap llibre sobre la universitat no en canviarà l’essència, sobretot perquè està desproveïda de tal cosa: només és, més que mai amb el Pla Bolonya, pobra existència: una existència muda —a la meva Facultat de Lletres, a Barcelona, no s’ha fet als darrers anys ni un sol debat sobre la qüestió del procés—, somorta, lànguida, iterativa, desesmada, burocràtica, sense ànima, i en suma malaguanyada: perquè tots els estudiants, com ell mateix, tenen la intel·ligència prou desperta, i el cos prou en forma, per mantenir viva, i atiar fins i tot, l’activitat del logos i la incardinació d’aquest logos en la vida social: cosa del tot imperceptible avui, si no indesitjada.

Això sí: Lledó haurà aportat el seu gra de sorra —no els aporta cum grano salis, sinó ex abundantia cordis— a un debat en què només solen participar les persones que han nascut per pensar més enllà de la doxa comuna i del que voldria sentir l’organització neoliberal, burocràtica, utilitària i mercantilista de les nostres universitats. És un idealista enraonat: només als idealistes els queden, avui, idees per expressar i discutir amb paraules.