Quimi Portet: “Tinc aversió a la catarsi col·lectiva, a la unanimitat”

Quimi Portet, l’autoanomenat “astre intercomarcal”, ja té nou disc. Sota el títol Festa major d’hivern, presenta una col·lecció de cançons on tendresa, humor, ironia, distància i intel·ligència es donen la mà en un entorn sonor amb formes de rock aïrat. Àgil conversador, afronta amb la conscient energia dels 60 anys que té una gira que ja el du per Catalunya.

Pregunta. Quan fa dos anys va editar el penúltim disc, va afirmar que volia dedicar-se sobretot a fer obra, a publicar com més discos millor...

Resposta. No ho recordava, però és una realitat, tinc 60 anys i no és que tingui molta pressa, però una mica més que fa 10 anys, sí. No estic cridat a canviar el món de la música, però les coses que s’hagin de fer s’han d’anar fent. Sé que em queden menys vermuts que abans. El que és cert és que abans trigava més a fer discos. No m’obsessiona ni em pressiona el pas del temps, només em motiva. Qui sigui que es cuida de tot això és intel·ligent, ja que dona certa relaxació als joves, ja excitats en altres aspectes, i als vells una certa pressa per fer altres coses. Tot s’equilibra.

P. I no té por de la hiperactivitat, de caure, com Prince, a treballar només per treballar, sense cap control?

R. Confio que el meu entorn m’assessori, perquè pot ser que amb el temps et consideris més collonut del que ets. Ara confio en mi i sento reverència pel meu ofici. No faré un disc si no em sento legitimat per fer-lo i defensar-lo, i podrà ser més o menys brillant, però tinc uns estàndards molt clars. El que em sabria greu és fer discos en els quals no cregui, fruit, diguem-ne, de la confusió biològica.

P. Donada la seva experiència, no és ara quan menys necessitaria el consell aliè?

R. Jo em refio d’algunes persones més que d’altres, és veritat, però me’n refio. Em passa des de fa un cert temps, em refio de més la gent que fa 10 anys. Em refio de qualsevol persona per la qual senti una mínima estima, tot i que no formi part del món de la música. Finalment, el que és emocional passa per sobre de qüestions estètiques.

La meva generació està emprenyada: vam créixer quan semblava que la humanitat anava a més i resulta que va a menys

P. Diuen que quan ets gran et refies més de tu mateix i menys del proïsme.

R. Només en temes realment importants, però en temes com un disc... em refio d’una senyora que passa per aquí. Ho dic de bona fe, no soc un frívol, si un disc és més brut o se me n’ha anat l’olla, doncs no és important. Fas valer la teva experiència en coses més rellevants, en les coses importants de la vida.

P. El disc sona més roquer que els anteriors...

R. És un disc rudimentari, que explora una mica el que em fa fer música. Sincerament, a part d’altres coses, el que em fa ser músic són els riffsde guitarra, molt simples i rudimentaris, una bateria que els aguanta i unes lletres que no s’imaginarien per a aquell riff de guitarra. Això és el que em motiva per fer discos. Els riffs de guitarra uneixen i agraden a tothom, de l’intel·lectual al garrulo. Ens uneix aquesta certa tribalitat, que en realitat és el que ens va portar a la música. Hi ha alguna cosa de tribal en la música. Aquest disc és així, és quelcom molt primitiu que he tret de mi, amb unes lletres on explico el que vull i que no han de tenir lligam amb els riffs.

P. Ha dit que no li agraden les multituds. No és paradoxal que parli de les virtuts de la tribu?

R. La tribu és una cosa molt petita, el que passa és que a les pel·lis de l’Oest, com que havien d’omplir una pantalla en Cinemascope, hi ficaven molt de bestiar. Però vaja, una tribu és poca gent. I sí, sento aversió a la unanimitat, a la catarsi col·lectiva, al rock multitudinari,però el que tu experimentes personalment amb aquest riffs, no t’ho treu ningú. Quan vaig sentir Day Tripper per primer cop, el seu riff em va tirar a terra literalment, sis notes que es repetien i que em van canviar la vida. Sí, soc un intel·lectual i el que tu vulguis, però aquell riff va canviar la meva vida. Em continua passant als meus 60 anys, se’m posen els pèls de punta... i estic cultivat, parlo cinc idiomes, però aquest nexe tribal el mantinc. Aquests riffs apunten directament al lloc d’on surten les emocions. Totes. I he fet això en aquest disc.

P. El so de disc és molt aïrat, com si vostè mostrés enuig.

R. És curiós, estic molt enfadat, però no estic gaire segur que ho continuï estant d’aquí una setmana. El disc també diu això, el disc diu que estic enfadat, però que no estic permanentment enfadat, i és cert, perquè ja no estic enfadat. Quan el vaig fer estava una mica emprenyat, tot i ser optimista. També hi ha una permeabilitat a la situació política del país, costava molt aïllar-se, tot i que em dedico a la música per evadir-me de la realitat.

P. No em referia a l’enuig que s’atribueix al senyor gran que, ja avinagrat, està de tornada de tot.

R. Sí, ho entenc. A més, hi ha un desencant, primer òbviament polític per la situació, ja que crec que l’Estat està reprimint el meu país. Però també hi ha un desencant generacional, la meva generació està emprenyada perquè vam créixer quan semblava que la humanitat anava a més i resulta que va a menys, i creixen l’autoritarisme, la desigualtat, la injustícia econòmica i social... No m’agradaria semblar frívol, però tot i que estic en la música per flipar, soc emocionalment permeable, i no només sobre el meu país. Jo no m’havia fet gaires il·lusions, soc un català, un gat escaldat, però tenia il·lusions. I ja ho veu.

P. I en circumstàncies com les actuals no li costa mantenir la mirada humorística i distant?

R. A veure... Sí, aquesta mirada humorística pot estar molt a prop de la frivolitat, i és l’últim que vols en situacions com la d’un país patint amb gent a la presó. Jo m’evadeixo de Catalunya, d’Espanya i d’Europa, per això em vaig fer músic, però el que no m’agradaria semblar és una persona aliena al patiment dels altres. No és el cas. Com a persona física estic molt preocupat i xocat pel que està passant, descobrir que patim violència i repressió. M’ha xocat, pensava que vivíem en una democràcia de veritat.

P. Malgrat tot, no vol dir suggerir a la gent com ha de pensar.

R. Òbviament, la gent ja és prou gran per saber què ha de pensar. I estem en un moment en què el panorama dels mitjans de comunicació és tot un disbarat, la premsa, la repartició de l’espai radioelèctric... Insisteixo, soc músic. Si jo hagués d’arreglar el món ho faria molt ràpid, seria brutal...

P. Però vostè diu sense dir.

R. Aquest és el meu món, un món poc catàrtic que no puc compartir amb una multitud dins d’un estadi. Però amb els que ho puc compartir, comparteixo coses molt boniques. Tinc una pretensió minúscula, estar al costat de poca gent, però anar-hi a fons. Tothom pot cridar un gran missatge del tipus No a la guerra, val, d’acord; però, si venen i maten la teva família, com que no a la guerra? Crec que és més difícil aconseguir cultivar les coses que t’uneixen amb la gent més enllà de les grans paraules. Odiar és molt fàcil, és gratis, el que és difícil i caríssim és estimar la gent, i són aquestes petites coses el que jo vull dir amb les meves lletres.

P. No hi ha un rastre de Monty Python a les seves lletres?

R. Com un 20%, sí, però també un percentatge alt de Sisa, una mica de Santiago Rusiñol, poc conegut encara com a escriptor, però al qual considero tot un talent. Jo he rigut molt amb Rusiñol, hi ha bona fe i una intel·ligència antiga en ell. Aprendre a escriure en català tard potser em va ajudar, perquè vaig demanar consell i em van dir que per escriure en català llegís Josep Pla, i me’n vaig llegir l’obra completa en tres anys d’autobús amb El Último... No escric com ell, però sí que m’hi veig reflectit en l’ús de la llengua, en com s’enfrontava a la llengua, tant ell com Josep Maria de Sagarra.

P. I Sisa?

R. Sisa és un home que va unir el món de la psicodèlia amb el món infantil. L’home dibuixat és una cançó tant per a nens com per als que s’han pres un tripi: és per a tothom. Va ajudar a passar el desert a una llengua i el seu humor gràcies a la forma d’afrontar-la. Gràcies a ell, els tripats connectaven indirectament amb Pla. Aquest país ha tingut una història tan trista que ha hagut de buscar recursos per sobreviure, i l’humor ha estat una d’aquestes eines. El feixisme no entén l’humor... no veien el que significaven, en el fons, Capri, Mari Santpere o La Trinca. Tots ells han ajudat a mantenir viva l’ànima del país i la tendresa, la tendreeesa...