Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

Quimi Portet: “No és que no entenguem res, és que no hi ha res a entendre”

“Escric les lletres al final; sempre és la música la que em dicta de què parlar”

Quimi Portet.
Quimi Portet.

Quimi Portet (Vic, 1957) riu. Tant, que les llàgrimes li cauen galtes avall. Un proverbial sentit de l’humor li brolla fins i tot quan està molt enfadat. I ho està. Ho mostra sense embuts al seu vuitè elapé, Oh my love, un disc tranquil, amb accent acústic marcat i amb una bellesa serena on l’autor, productor i mesclador ensenya les ungles mitjançant lletres amb un sentit que no necessita segones lectures. Un disc alegre i alhora trist i crepuscular on a la portada hi ha un ximpanzé potser com a tribut irònic a la intel·ligència que els homes no hem sabut demostrar en la nostra vida en comú.

 Pregunta. El disc té un deix trist que no és gaire habitual en la seva carrera.

Resposta. M’agrada fer broma però no vull ser-ne esclau. Sóc conscient que em puc convertir en una caricatura si insisteixo massa allà on em sento còmode. L’emotivitat humana és molt complexa, no puc renunciar a la ironia, m’haurien d’hospitalitzar, però també vull cridar l’atenció sobre aquesta part trista i melancòlica que trobo en la vida, en les lamentables paradoxes que té. Quan estava amb el Manolo, la visceralitat, les ànsies, l’empenta juvenil i tot això et permetien avançar sense fer-te ni una pregunta. La complexitat del món es va fent cada vegada més nítida amb els anys: no és que no entenguis res, és que no hi ha res a entendre.

P. Crida l’atenció Sunny day, una cançó sobre un tema alegre com la platja que canta apel·lant a la melancolia i la tristesa acompanyat per un piano, un instrument que no havia inclòs mai.

“Vaig començar en una

‘tuna’: era el que tenia

a mà per aprendre

els rudiments de l’ofici”

R. Per mi va ser un descobriment. La primera vegada que la vaig sentir mesclada em va deixar molt trist, és una lletra com les de La Trinca però per una conjunció de sonoritats té un to molt melancòlic, d’enyorança. La tristesa és un sentiment que uneix molt la gent. No em vull deixar portar ni per la melancolia ni pel desànim perquè sóc un tio de naturalesa optimista i m’ho continuo passant bomba, però tampoc vull frivolitzar sobre la tristesa, el pas del temps, l’amor..., sobretot això que ens hem perdut pensant que no ens perdíem res.

P. O sigui, que el to de la cançó ve més de la melodia, la instrumentació i la veu que per les mateixes paraules.

R. Saltar-se els límits que ens imposen les paraules està permès en l’humor i en la música, i em refereixo a la música quan calla el cantant, no faig broma. La música sense veu et permet anar molt lluny en la intenció de pessigar l’emoció humana. Per això em queixo de les paraules en Putes paraules. Hi ha més gent que ho fa; per exemple, Joan Miquel Oliver a Me sobren paraules, i molt bé, per cert. És així, les paraules ens posen un límit, sobretot quan es tracta d’emocions. Mira que els poetes hi han treballat, pobres, ho han intentat amb tota la il·lusió del món, però arriba un romanès amb un violí i tothom es posa a plorar. Vam plorar a Bambi no perquè es morís la mare, sinó perquè hi sona un violí.

P. Per això escriu les lletres al final, quan la cançó ja està acabada?, perquè manen els sons?

R. Sempre és la música la que em dicta de què parlar en una cançó. Puc estar tres mesos amb el disc acabat musicalment i les lletres encara en vikingo, com una crossa fonètica que substitueix uns textos encara sense compondre. I arriba un moment en què els paisatges sonors que he compost m’inspiren una cosa que em posa en marxa i aquell moment és brutal. Hi ha un punt, parlo de mi a l’estudi, on de sobte tot quadra.

P. Hi ha res que superi aquest moment en la vida d’un músic?

R. Lamento contestar que no. El que admiro de la música és que pugui arribar molt de pressa a les emocions: escriptors, poetes i cineastes han de moure moltes coses per emocionar una persona. Però, els músics ho tenim molt a mà. És curiós. Per això és brutal aquell instant en què tot quadra i la intenció de la lletra pren una forma suggerida per les textures sonores de la cançó ja composta. Abans componia de pressa, era proverbial la meva facilitat per escriure lletres. Ara cada dia em costa més.

P. Els sons del disc tenen un accent més aviat acústic que elèctric. Què el fa triar una guitarra acústica o bé una d’elèctrica?

R. Amb el temps, he descobert una altra cosa: l’estudi és un espai silenciós molt bonic, m’hi trobo molt bé. Qualsevol so hi queda subratllat per la solemnitat del silenci que regna. Per això acostumo a treballar amb acústiques, que fan menys soroll. Però a l’escenari em passa el contrari, tinc la sensació que allà he de fer bastant de soroll. Així que per al directe replantegem les cançons. Les toquem d’una altra manera. No estic per a subtileses en el directe, és un altre món. Quan actuem en directe, moltes de les noves cançons les acabarem tocant d’una altra manera.

P. Parla sovint de l’ofici. Què és per a vostè?

R. Parlo de l’ofici de manera arcaica. He estat un aprenent, no he estudiat música, ni tan sols un minut de català, llengua que creia que es parlava a casa meva per menjar canelons. Vam ser autodidactes, no hi havia cap altra manera de tocar la guitarra si havies nascut l’any 1957. Vaig començar en una tuna, m’agradaven els Stones, però el que tenia a mà per aprendre els rudiments de l’ofici era una tuna. Abans tots començàvem com a aprenents, eres un aprenent, en tots els oficis n’hi havia i així aprenies l’ofici, els oficis.

No parlar i “dolor comercial”

Quimi Portet és sincer, tant que quan se li expressa la possibilitat de parlar fora del registre promocional, sense un nou disc pel mig, respon “entre d’altres raons em vaig fer músic per evitar parlar fora de les meves cançons. Tot el que sóc i penso és, d’una manera o una altra, en els meus discs”. Tot?, cal preguntar. “Bé, tot, tot, no. De fet els artistes treballem amb el que podrien anomenar el dolor comercial, el que fereix fins a cert punt. Hi ha dolors, vivències, que mantenim amagades perquè poden ferir molt, són coses més personals que queden fora de camp. Els artistes som molt llestos”.

En certa mesura, és el pas del temps el que ha donat perspectiva a Portet, que ja ha acceptat, tan bonament com es pugui, fer-se gran: “No em posa trist, he invertit molt de temps en fer-me gran, hi he invertit econòmicament i anímicament per aconseguir-ho. De fet no té gaire mèrit, es tracta d’esperar”.