La detenció de Puigdemont a Alemanya complica el seu horitzó penal

La detenció aquest diumenge de Carles Puigdemont en un poble del nord d'Alemanya, després de creuar la frontera danesa on va arribar procedent de Finlàndia, complica notablement l'horitzó judicial de l'expresident català. L'arrest, en virtut d'una ordre europea de detenció i lliurament, un mecanisme de cooperació judicial entre països de la Unió Europea, obrirà previsiblement un procés d'estudi del seu cas davant la justícia germana, que haurà de decidir si lliura a Espanya el polític, processat des de divendres passat per delictes de rebel·lió i malversació pel procés que va desembocar en la declaració d'independència de Catalunya el 27 de setembre.

Puigdemont tractava d'arribar a Bèlgica per via terrestre. En aquest país, on va fixar la seva residència després de la declaració d'independència i on es va iniciar un procés de lliurament que va ser cancel·lat pel jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, disposava d'una àmplia xarxa de suport dels nacionalistes flamencs, i comptava amb advocats especialistes en procediments de justícia internacional. Bèlgica era un bon refugi pel fet que en el seu codi penal no existeix un delicte directament equivalent al de rebel·lió, amb el qual es complicava el requisit de doble incriminació –que la conducta sigui considerada punible als dos països- perquè pogués ser lliurat per jutjar-lo per aquest delicte.

A més, els jutges belgues, segons fonts judicials espanyoles, són especialment curosos i sensibles a les al·legacions de vulneracions de drets fonamentals, com el de participació política, que al·legaven els advocats de Puigdemont. Fonts judicials consideraven que si seguia a Bèlgica el més probable és que només s'aconseguís un lliurament parcial, que només permetés el seu enjudiciament per delicte de malversació, amb el qual es donaria la paradoxa que el capitost del procés tindria, arribat el cas, una pena inferior a la de la resta de processaments. A Alemanya, la tipificació del delicte de rebel·lió és molt similar a l'espanyola, la qual cosa facilita que pugui prosperar l'Ordre Europea de Detenció, un procediment que substitueix en l'àmbit de la Unió Europea, a les antigues ordres d'extradició. Per llançar aquesta ordre cal que la Fiscalia la reclami prèviament.

El procediment, simplificat, es pot acabar en un termini màxim de 60 dies després de l'arrest de la persona buscada. Aquesta ordre d'arrest suposa el lliurament al jutge, a la Policia Nacional, que a través de l'anomenada Oficina Sirene, de cooperació tècnica i operativa entre cossos policials d'Estats de l'espai Schengen, la remet a l'oficina homòloga de la policia alemanya. Aquest mecanisme suposa ja la detenció del buscat i la seva posada a la disposició d'un jutge alemany encarregat d'estudiar el lliurament a Espanya.

El procediment de l'OED, s'aplica a Espanya des del 2003 i es va actualitzar al novembre del 2014, entre d'altres motius per incloure l'obligació que sigui el fiscal qui sol·liciti el lliurament (abans d'aquesta data, els jutges podien dictar l'OED directament) i també per incorporar l'anomenat principi de proporcionalitat, pel qual només es poden emetre les OED quan a Espanya es donen els pressupostos per a la presó provisional. Al contrari que l'extradició, es fa entre jutges d'Estats membres de la UE i no hi participen els Governs dels països. “No tindrà cap influència de l'Executiu, aquest és un principi bàsic de l'OED”, explica un magistrat.

L'Ordre Europea de Detenció es regula a Espanya a la Llei 23/2014 de reconeixement mutu de resolucions penals a la Unió Europea. Aquesta norma trasllada el dret espanyol, entre d'altres, una decisió marc comunitària del 2002 sobre aquest mecanisme d'agilitació del lliurament de detinguts. Encara que el procediment, sobre el paper, és bastant àgil —en uns 60 dies la justícia del país requerit acostuma a acordar el lliurament de la persona buscada—, fonts jurídiques assenyalen una sèrie de giragonses legals que poden dilatar els terminis.

Una al·legació podria ser el fet que la rebel·lió no es troba entre la llista de 32 delictes que la norma europea estableix com a exempts de “control de la doble tipificació”, és a dir, que aquest delicte estigui recollit en els codis penals de tots dos països. La rebel·lió en la normativa alemanya i en l'espanyola és bastant similar: en tots dos casos s'exigeix violència i l'objectiu d'atemptar contra la Constitució o la integritat territorial de l'Estat. El sistema simplificat de l'OED es basa en un “grau de confiança elevat” entre els Estats membres de la UE i que les resolucions judicials d'un país són reconegudes per la resta.