Capguardar-se de dues fal·làcies

El 26 de febrer vaig aparèixer en el titular d’un article del Dr. Morente, vicerector de la UAB. Em retreia inconsistència per haver participat en les reduccions del finançament universitari a Catalunya a principis d’aquesta dècada i per reclamar ara que s’ha d’augmentar.

No hi ha inconsistència. Simplement, existeix el cicle econòmic. L’economia, de tant en tant, pateix una contracció: les del 2007 i el 2012 van ser molt fortes. A cada contracció cauen els ingressos tributaris i, en conseqüència, la despesa en moltes partides pressupostàries. Si no és que, val a dir-ho, es permetin i es financin uns nivells de dèficit que a la Generalitat no se li van permetre. Lògicament, en temps de recuperació la despesa tornarà a augmentar.

Podria deixar el tema aquí. Però aniré més lluny. Sàviament, la norma que segueixen els governs, inclòs el de la Generalitat, no és la de reduccions lineals. Històricament la proporció del pressupost que es destina a cobrir necessitats socials (ensenyament obligatori, salut, dependència…) s’ha establert en un cert percentatge. Però, què passa durant el cicle econòmic? Un principi molt compartit és que la despesa social és prioritària i cal minimitzar-ne l’oscil·lació. En conseqüència, quan l’economia es contreu, cal retallar menys la despesa social que la resta. La contrapart és que, quan arriba la recuperació, cal incrementar més la resta que la despesa social. La despesa en universitats no és considerada una despesa social i, per tant, va descendir en la contracció, fins i tot més que la despesa social. Però ara hauria d’augmentar, fins i tot per sobre de la despesa social. Per cert, la inversió va baixar encara més durant la recessió. Insistir en el fet que la despesa universitària és una inversió i no una despesa és molt correcte, però no és un bon argument per prevenir retallades a curt termini: la inversió sempre es pot ajornar.

Una fal·làcia de la qual hem de capguardar-nos és la següent. En èpoques de contracció s’adopta el principi de disminució mínima de la despesa social perquè aquesta és prioritària. Quan arriba la recuperació és fàcil, fins i tot natural, concloure que atès que la despesa social és prioritària, i certament va haver-hi retallades, els nous ingressos impositius s’han de dirigir massivament cap als departaments socials. Però és evident que si s’actua d’aquesta manera s’altera el consens sobre la proporció en què s’ha de distribuir la despesa al llarg del cicle. Al límit, després d’algunes recessions només hi haurà despesa social. I que passarà amb la resta de necessitats?

Tal com assenyala el vicerector, a Catalunya compensem parcialment la caiguda del finançament amb una aplicació de la metodologia de tarifació social a les matrícules: van pujar les de les famílies que podien pagar-les i, utilitzant part d’aquests ingressos addicionals, es van rebaixar les de les famílies amb dificultats. És a dir, les matrícules es van condicionar a la renda. Sens dubte, el sistema és perfectible però és per on aniran les coses en un futur europeu en què el problema angoixant seran les pensions. És una altra fal·làcia argüir que, com que a les portes de la universitat només arriba una representació minvada de les classes populars, la forma d’incentivar la seva presència és rebaixar les matrícules per a tots. El sentit comú indica que rebaixar-los la matrícula seria el més idoni, però que no hi ha cap raó, més aviat al contrari, per fer-ho a les classes acabalades.

Estic d’acord amb el Dr. Morente en què la qualitat universitària s’ha mantingut en els anys de la crisi per l’admirable compromís del professorat. Però aquesta no pot ser una solució permanent. La qualitat futura de la universitat pública dependrà, segurament, del fet que no cedim a aquestes dues fal·làcies.