El segrest dels ‘indepes’

El president del Parlament, Roger Torrent, ha acabat proposant com a president de la Generalitat l'activista pres Jordi Sànchez, sabent que no té el nombre de suports indispensables, perquè la CUP no el votarà.

Amb aquesta nova pèrdua de temps, Torrent s'assegura que el seu partit, Esquerra, no serà acusat per la llista Puigdemont de boicotejar un candidat de la postconvergència, atesa la primogenitura electoral de la formació. I sobretot, externalitza les seves responsabilitats al jutge Llarena (a veure si els repressors cauen en l'esquer de trepitjar els seus drets i prohibir que surti un dia de la presó), i a la CUP, per visualitzar que aquesta és la que trenca les joguines noves.

Tot això arriba després de múltiples vaivens d'insòlita maduresa en la que ara sembla una Esquerra realista: primer, que això de Sànchez no valia perquè si la precandidatura de Puigdemont se sostenia en la lògica de “restituir el Govern legítim”, el normal era proposar com a candidat l'exvicepresident Oriol Junqueras, també pres. Després, que si la CUP acceptava Sànchez, Esquerra també. Al final, la CUP declina i ells no.

I aquest és el càrrec (únic) “pragmàtic”! El bo de Torrent és, en si mateix, un vaivé. Primer va prometre una presidència des del minut u. Després va escriure (bé) a Mariano Rajoy per demanar-li una entrevista (millor), en la qual havien de parlar de l'excarceració dels presos (il·lús). De seguida va forjar maniobres dilatòries perquè l'expresident fugit digerís que no tornaria a ser-ho. Al final, es va negar a tramitar la seva candidatura, il·legalitzada. Entremig va confondre el protocol del Col·legi d'Advocats amb l'exaltació vindicativa del Fossar de les Moreres.

Com a colofó, ara propulsa Sànchez, sabent que no serà efectiu ni des del minut u ni des de cap.

Les contradiccions de Torrent són una il·lustració personal d'un fet polític més general, tan evident que gairebé ningú l'assumeix –tampoc els analistes–: el bloc independentista no existeix. Existeix, això sí, una àrea de grups separatistes, però sense cohesió. No poden fer el més fàcil (acordar un aspirant a la presidència), amb prou feines allò intermedi (els qui l'acompanyaran a les poltrones). I de cap manera el més important, establir un programa: el retorn a un pla dins de la legalitat que pregonen els d'ERC (i part del PDeCAT) xoca frontalment amb l'estratègia rupturista-bis de les dues CUP, la pròpiament dita i la del grup íntim de Puigdemont.

En el passat, l'àrea indepe va arribar a la categoria de bloc perquè van aconseguir totes tres coses, però al preu de triturar la legalitat i, doncs, d'abocar-se a la presó o a la fugida. I encara que s'intuïa que amb l'interès de la supervivència, pressupostos i prebendes, n'hi hauria prou per revitalitzar-lo, de moment no és així. Potser caldrà esgotar més (!) paciències.

Passa que en una dinàmica radicalitzada i polaritzada, les posicions extremes segresten les intermèdies, fàcilment caricaturitzables de traïdores, febles o entreguistes. Ho sabem des que la minoria bolxevic va arraconar la majoria menxevic. Fins i tot des d'abans: des que els jacobins van esclafar els girondins.

En aquestes pugnes, fintes i travetes, tot és mutant. Muden les aparences i canvien les jaquetes. El responsable era ahir (25 d'octubre) Puigdemont, que va voler i no va gosar convocar eleccions autonòmiques i impedir el 155; la radical era Esquerra, que ho va impedir fins i tot amb ploriquejos bíblics. Les posicions s'inverteixen en un tres i no res, quanta acumulació de credibilitat.

Tot muda tant que es modifiquen sense embuts les afirmacions més emfàtiques i heroiques del passat recentíssim. Així com mai hi va haver franquistes (sic), sembla que mai hi ha hagut indepes unilateralistes: tot era, juren, simbòlic; ai, quines bromes dispensaven a les víctimes de Juan Ignacio Zoido l'1-O. I si bé la bona gent entén l'instint de supervivència des d'una perspectiva humana —en un país que s'ha dedicat gairebé sempre a sobreviure—, els efectes polítics de tant de penediment inexplicat acaben sent devastadors en l'opinió. Potser no per a la trajectòria judicial dels incriminats. Però fins i tot en la política. És clar que la soterrada burla cupaire del pentimento general topa amb un límit: aquesta gent impulsa els altres a les reixes, però ella es queda a casa, amb el caliu del foc i la cretona, o toca el dos a esquiar a Suïssa, aquell paradís.