Que governin ells

Governar és molt dur i arriscat. Sobretot si al final cal retre comptes i respondre per la responsabilitat de les decisions que s'han pres. Sí, res més dur que prendre decisions, optar, definir-se, responsabilitzar-se i, al final, complir amb la legalitat. Millor buscar la manera de ser al Govern però sense governar.

Això s'havia resolt molt bé en els últims sis anys. Amb el Govern i les conselleries convertides en centres d'agitació i propaganda, el Govern es va deixar en mans dels tècnics o "de Madrid", gràcies a la crisi financera i al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). Res més còmode ni més agradable. Tots els avantatges del Govern –cotxes oficials, dietes, secretaries, viatges– i cap inconvenient.

Es critica la dissolució del Parlament el 2012 per part d'Artur Mas, però va ser el final d'un calvari. Abans el Govern governava, retallava, decidia, i ho feia enmig d'una crisi de cavall. Patia i es desgastava. El cas estrany és que Artur Mas esperés tant per fer el cop de timó: hauria d’haver deixat de governar immediatament després de la investidura, en lloc de passar-se dos anys assumint responsabilitats.

Ara pretenen que es governi una altra vegada a Catalunya. L'independentisme autèntic ho té clar. L'autonomia ja no interessa. Interessen els sous, els contractes, els nomenaments d'assessors, les productores que subministren TV3 i, per descomptat, la tele i la ràdio públiques, però no cal governar per mantenir-los.

El programa actual és ben clar: que segueixin governant des de Madrid, que des d'aquí seguirà la gresca i a càrrec del pressupost. Després de vuit anys, vuit, sense retre ni una sola explicació als ciutadans, només a Òmnium i a l'ANC, ara no serà qüestió de fer un pas enrere. I més si es tenen en compte les tres eleccions en què Artur Mas, primer, i Puigdemont, després, han aconseguit tan bons resultats i l'aval dels ciutadans, tot i que ni han governat ni han complert cap de les seves promeses independentistes.

Si fins ara hi havia fulls de ruta, terminis peremptoris, línies vermelles i dates decisives, que han servit per no retre comptes i rebre l'aval dels bondadosos i crèduls ciutadans independentistes en tres ocasions, ara hi ha un castell de paraules en construcció, fet de declaracions inútils, tergiversacions, relats ficticis i noves mentides, per seguir obtenint l’aquiescència de la fervorosa parròquia estelada.

Primer va ser la renúncia a participar i influir en la política espanyola, és a dir, a governar a Madrid. Ara hem viscut la renúncia a governar a Barcelona, i la segueix la promesa de governar des de Waterloo, que és el mateix que no fer res fora de l’agitació contra el sistema constitucional espanyol, és a dir, renunciar definitivament a la molesta activitat de governar.

L'únic objectiu que mobilitza el moviment independentista en aquesta fase d'hegemonia de la CUP i de teledirecció belga és causar com més mal millor a la democràcia espanyola, que és també una manera de fer mal als catalans i a Catalunya. Aquesta actitud, pròpiament nihilista –com que no puc tenir la independència, com a mínim perjudico qui m'ho ha impedit– és l'anunci d'una llarga travessia del desert. Catalunya trigarà molts anys a recuperar-se d'aquest trencadissa.