_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Que governin ells

Al desinterès per influir a Madrid l'ha seguit la negativa a governar a Barcelona, per intentar fer-ho des de Waterloo, l’equivalent de no governar

Lluís Bassets
Una de les darreres reunions del darrer Govern.
Una de les darreres reunions del darrer Govern.m. minocri

Governar és molt dur i arriscat. Sobretot si al final cal retre comptes i respondre per la responsabilitat de les decisions que s'han pres. Sí, res més dur que prendre decisions, optar, definir-se, responsabilitzar-se i, al final, complir amb la legalitat. Millor buscar la manera de ser al Govern però sense governar.

Això s'havia resolt molt bé en els últims sis anys. Amb el Govern i les conselleries convertides en centres d'agitació i propaganda, el Govern es va deixar en mans dels tècnics o "de Madrid", gràcies a la crisi financera i al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic). Res més còmode ni més agradable. Tots els avantatges del Govern –cotxes oficials, dietes, secretaries, viatges– i cap inconvenient.

Es critica la dissolució del Parlament el 2012 per part d'Artur Mas, però va ser el final d'un calvari. Abans el Govern governava, retallava, decidia, i ho feia enmig d'una crisi de cavall. Patia i es desgastava. El cas estrany és que Artur Mas esperés tant per fer el cop de timó: hauria d’haver deixat de governar immediatament després de la investidura, en lloc de passar-se dos anys assumint responsabilitats.

Ara pretenen que es governi una altra vegada a Catalunya. L'independentisme autèntic ho té clar. L'autonomia ja no interessa. Interessen els sous, els contractes, els nomenaments d'assessors, les productores que subministren TV3 i, per descomptat, la tele i la ràdio públiques, però no cal governar per mantenir-los.

El programa actual és ben clar: que segueixin governant des de Madrid, que des d'aquí seguirà la gresca i a càrrec del pressupost. Després de vuit anys, vuit, sense retre ni una sola explicació als ciutadans, només a Òmnium i a l'ANC, ara no serà qüestió de fer un pas enrere. I més si es tenen en compte les tres eleccions en què Artur Mas, primer, i Puigdemont, després, han aconseguit tan bons resultats i l'aval dels ciutadans, tot i que ni han governat ni han complert cap de les seves promeses independentistes.

Si fins ara hi havia fulls de ruta, terminis peremptoris, línies vermelles i dates decisives, que han servit per no retre comptes i rebre l'aval dels bondadosos i crèduls ciutadans independentistes en tres ocasions, ara hi ha un castell de paraules en construcció, fet de declaracions inútils, tergiversacions, relats ficticis i noves mentides, per seguir obtenint l’aquiescència de la fervorosa parròquia estelada.

Primer va ser la renúncia a participar i influir en la política espanyola, és a dir, a governar a Madrid. Ara hem viscut la renúncia a governar a Barcelona, i la segueix la promesa de governar des de Waterloo, que és el mateix que no fer res fora de l’agitació contra el sistema constitucional espanyol, és a dir, renunciar definitivament a la molesta activitat de governar.

L'únic objectiu que mobilitza el moviment independentista en aquesta fase d'hegemonia de la CUP i de teledirecció belga és causar com més mal millor a la democràcia espanyola, que és també una manera de fer mal als catalans i a Catalunya. Aquesta actitud, pròpiament nihilista –com que no puc tenir la independència, com a mínim perjudico qui m'ho ha impedit– és l'anunci d'una llarga travessia del desert. Catalunya trigarà molts anys a recuperar-se d'aquest trencadissa.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_