Continuïtat i discontinuïtat

Si somieu que el 2018 suposarà un canvi de to o de contingut respecte al període 2015-2017, veniu cap aquí que us faré una abraçada. Però no sé si serà una abraçada de felicitació o de condol. Segons sembla pel que s’ha vist en aquesta sessió plenària d’implementació, desbloqueig, o tot alhora i el contrari, el Parlament viu un combat entre continuïtats i discontinuïtats. Entre Julio Iglesias –La vida sigue igual– i Presuntos Implicados (amb perdó) –Cómo hemos cambiado.

La continuïtat fonamental és que seguim abocats a l’apoteosi de la minuciositat reglamentista. Com ja va passar en “aquests” mesos passats –el que Xavier Domènech, presumint d’historiador, defineix com a “les nostres Jornades d’Octubre”, recordant les del 1917–, la formalitat dels articulats, o sigui, l’estètica, s’utilitza des d’una i altra trinxera (ja m’agradaria que aquesta metàfora fos inadequada) per derivar-ne conseqüències jurídiques i polítiques, o sigui, l’ètica. Vivim de paraules més que de continguts. Uns diuen que estan fent coses s’ha fet ben palès que no han fet res, i els altres, en canvi, actuen com si es creguessin el discurs dels primers. Concretament, els jutges –i Mireia Boya– són els únics que s’han pres seriosament la DUI.

Hi ha grups que se senten especialment còmodes instal·lats en aquesta barreja de l’estètica i l’ètica. Primer, Junts per Catalunya, que per a aquest ple d’arrencada de legislatura ha triat Quim Torra, l’home que va dirigir el Tricentenari des del Born: tota una declaració d’intencions. Torra ha fet dues intervencions plenes de legitimisme i èpica sentimental, fins al punt que, en la segona, se li ha oblidat que era a la tribuna d’oradors per fer una explicació de vot, i se n’ha anat cap a l’escó sense concretar.

Un altre grup que se sent comodíssim en l’esgrima tàctica és Ciutadans. Aquí tenim Carlos Carrizosa i Espejo-Saavedra com a Duo Dinámico del reglamentisme –Resisitiréééé–, i Inés Arrimadas, contenta per l’estricta continuïtat dels seus highlights: l’independentisme viu a Matrix, el procés és una ficció, vostès trenquen famílies…i el processisme com a modus vivendi. Això últim resulta divertit per a la líder d’un grup que ha quedat primer el 21-D embolcallant-se en el revers de l’estelada, o sigui, la bandera monàrquica. Per cert, si aquesta bandera reversible no es ven encara als basars de la Sagrada Família, ja triguen a comercialitzar-la: ho petarien.

Diria que la CUP també se sent còmoda en aquest conflicte bàsicament verbal. Passar de deu a quatre escons ha exacerbat la seva voluntat de marcar territori per la via de la radicalitat. Verbal, dic. I sobretot en l’anomenat “front nacional”; la política social i econòmica... ja ho trobarem.

Llavors, existeix alguna discontinuïtat? Al meu parer, la principal és el discurs d’ERC. En la seva intervenció, Marta Rovira ha fet les mínimes apel·lacions al legitimisme exigibles i, en canvi, ha carregat tot el pes en la política socioeconòmica, en la necessitat d’un Govern que prengui decisions, i ha encunyat un nou concepte polític, potser una mica pretensiós: el junquerisme, reivindicant el que, segons diu, va fer Junqueras en matèria social i econòmica en el període anterior. És més, s’ha aventurat en un terreny ignot en tant temps de procés: ha dit que la independència és un instrument, no una finalitat en si mateixa. Imagino celles alçades d’estupor en alguns escons de Junts per Catalunya. Aquesta Rovira del 2018 semblava fins i tot interessada a fer gestos cap als comuns, a qui ha donat suport en algunes propostes.

Aquí ens trobem, en un Parlament en el qual socis de facto, com ERC i Junts per Catalunya, no s’aplaudeixen mútuament –discontinuïtat–, però on segueix sent important haver estudiat Dret Processal –continuïtat–, i en el qual, com cantava Raimon, “Quan creus que tot s’acaba...” torna a parlar Carrizosa.