Nova York, 1746, vist des d’avui

El desembocament de l’anglès Francis Spufford (1964) en la ficció —notablement tard, als 52 anys— presagiava, com a mínim, aproximacions interessants al gènere de la novel·la històrica. Parlem d’algú que s’havia endinsat en la planificació comunista dels anys cinquanta barrejant l’anàlisi rigorosa i la comèdia bufa (Abundancia roja. Sueño y utopía en la URSS), que com a religiós practicant havia carregat contra ateus i agnòstics per entendre que la seva fe incòlume està desfasada (Impenitente. Ser cristiano en el siglo XXI), que havia vist en la revisió crítica de les lectures infantils un exercici autobiogràfic a cor obert (The Child that Books Built) o que havia buidat grans clàssics literaris cercant llistes de tota mena (The Chatto Book of Cabagges and Kings). I, efectivament, Golden Hill, el seu debut en la invenció pura (i no entesa merament com un aliat en l’àmbit de la reflexió provocadora o heterodoxa), guardonat amb el premi Costa a la Primera Novel·la 2016, es preocupa tant de ser fidel a les convencions del terreny que trepitja com a desafiar-les, tant de respectar amb cura marcs històrics com de jugar lliurement amb eines narratives. No som gaire lluny d’un exercici postmodern camuflat o d’una broma força sofisticada.

GOLDEN HILL

Fancis Spufford
Taducció d'Emili Olcina
Edicions de 1984
384 pàgines
19,50 euros

El dia de Tots Sants de 1746 atraca al moll de Nova York el bergantí Henrietta, del qual baixa un home mudat i misteriós, el senyor Smith, que enfila de seguida cap a les oficines comercials de la firma Lovell & Company, al carrer Golden Hill. Porta una lletra per mil lliures esterlines (una fortuna), per la qual demana una data de pagament a llarg termini. Adduint màxima confidencialitat, rebutja tot interrogatori sobre la seva identitat i les seves intencions. A l’espera que arribin més garanties a bord d’altres vaixells, el foraster, provinent de Londres, s’instal·la a la ciutat envoltat de tota mena de rumors i especulacions. Ben aviat Spufford mostra esplèndidament una de les cartes de la baralla, i n’amaga l’altra zelosament. Per un cantó, la descripció del Nova York de mitjans del XVIII —amb una població minsa de 7.000 habitants i els primers brots entre els governants desitjosos de més autonomia i la inflexible corona— és superba (digna d’un membre de la Royal Society of Literature, com és l’autor) en la seva capacitat d’immersió. “Les emanacions dels cuirs cabelluts continuaven sent el pitjor de l’aroma de Nova York. Una mica d’olor de peix, una mica d’excrements; unes tripes aquí, una merda allà; però cap pàtina profunda de brutícia, cap arc iris de cloaca en gamma de marrons per al nas, cap empastifament de l’aire amb tints de claveguera”.

Per l’altre cantó, l’autor decideix ocultar també al lector qui és i darrere de què va el senyor Smith. L’exercici de prestidigitació es fa explícit en el text més d’un cop —picar de mans perquè el públic concentri l’atenció on no ho ha de fer—, però, en una pirueta enginyosa o un doble tirabuixó, el truc no gira només entorn del protagonista, sinó del mateix narrador (de nou qui és i darrere de què va). “No tinc ganes d’escriure aquesta part de la història i els dubtes fan que m’aturi en detallets”, ens arriba a dir.

Golden Hill és un relat de peripècies i conjures per moments dignes de la ploma d’Alexandre Dumas —encara que fregant la saturació i la inversemblança, pecats menors en qualsevol cas— que fia bona part de la seva raó de ser en l’impacte final de la revelació de les dues grans incògnites. Vol ser, doncs, clàssic i transgressor. Patrick O’Brien i Ian McEwan. Un risc a celebrar que exigeix ments obertes a un maridatge que, en principi, hauria de ser contra natura.