El català a l’escola, un altre cop

L’escola catalana ha tornat a ser el centre del debat polític amb un PP que vol recuperar la iniciativa tot i que encara no n’ha explicat la manera i amb mostres de desconcert com, per exemple, revifar la casella de l’idioma al tràmit de preinscripció. Aquesta setmana, però, acabava amb una sentència del Constitucional que tombava les subvencions per poder pagar escoles privades a les famílies que demanessin una escola amb el castellà com a llengua vehicular. Al debat hi ha intervingut Jordi Cuixart amb una piulada des de la presó explicant una situació familiar: “L'escola catalana és un èxit compartit de país. Va ser ma mare, la murciana, qui va dir: “Oye, nene, si estamos viviendo en Cataluña, a los niños les vamos a hablar en catalán, ¿no? [...] Tranquilo porque catalanes lo somos todos"

Aquest dissabte, Elpuntavui obre el diari afirmant que no hi haurà casella de castellà en la preinscripció escolar. “L’Estat aparca l’atac a la immersió en català després de l’últim revés del TC i en veure que no podia fer-ho”. També aquest dissabte, Cayetana Álvarez de Toledo (El Mundo) considera que la sentència del Tribunal Constitucional admet que l’Estat no té palanques per fer complir la Constitució a tot el territori. Per acabar amb la immersió (“que porta tants d’anys com va durar el franquisme”), l’articulista només veu dues sortides: un canvi de règim, no de govern, a Catalunya o un canvi a la Constitució.

“El final del ‘xec Wert’” titulava dimecres el seu editorial El Periódico. Un xec que només han demanat 500 famílies, inventat per un exministre d’Educació amb un objectiu clar: “espanyolitzar els nens catalans”. El diari considera que la sentència arriba en un moment clau, quan el PP prepara una nova ofensiva contra el català a les aules. “La immersió lingüística és una eina clau de la cohesió social i la igualtat a Catalunya”. “Cal, per tant, aplaudir la sentència del TC, que al seu torn desmenteix la caricatura d’una Espanya sense separació de poders que alguns dibuixen sense cap problema”. No es veuen les coses igual a la premsa de Madrid, que hi ha dedicat més editorials que la barcelonina i on, a més, la política lingüística del Govern balear també ha rebut de valent. Per a Abc (dia 21) la sentència és un cop a la igualtat a Catalunya que fa que l’Estat no pugui garantir els drets de les famílies que reclamen ensenyament en castellà. Sobre les imprecises mesures que proposa el PP, el diari hi veu o improvisació o “falta de fe en assumir aquest enfrontament amb el nacionalisme”, “La normalització lingüística”, conclou, “no consisteix a acceptar el monopoli nacionalista”. Ignacio Camacho (21) admet que el xec Wert va ser un nyap i que amb prou feines l’havien demanat cent famílies cada any. Però, escriu, l’Estat no pot defallir i està obligat a trobar una manera “de preservar la seva pròpia existència”. La mateixa tesi que sosté Luis Ventoso (22): el revés del TC no ha de frenar l’intent de retornar la legalitat a l’escola catalana.

Carlos Vidal Prado, a La Razón, explicava com afectava la sentència a les famílies a Catalunya. El catedràtic de Dret Constitucional de l’UNED advertia d’entrada que la sentència és un aval a la llei espanyola (Lomce) perquè només tomba un procediment, però admetia que deixava sense protecció “en els seus drets fonamentals a una part dels ciutadans espanyols residents a Catalunya” davant d’una administració autonòmica que incompleix les sentències. El Mundo (21) lamentava que el Govern espanyol rebi aquest cop quan intentava una teòrica ofensiva per fer complir les sentències que han fixat un mínim del 25% d’assignatures en castellà. “El nacionalisme deslleial farà servir com un aval al seu projecte excloent aquesta sentència del mateix TC que tant denigra quan no li dona la raó”.

Marçal Sintes (El Món, 21) analitzava el fet que la factura, ara tombada, de l’escola en castellà, “i aquí rau la gràcia, no la pagaria ni la família contrària al català ni el govern espanyol, sinó el conjunt dels catalans. Sis mil euros per nen o nena. Aquesta aberració es va tirar endavant amb l’aval de Rajoy. És una més del femer d’ofenses que han portat a més de dos milions de catalans a concloure que el millor per a ells es disposar d’un estat propi”.

Però el tema del català a l’escola ja cueja des d’abans de la sentència. La Razón (día 16) aplaudia els propòsits del PP de fer complir les lleis tot i que es malfiava que fos una tàctica “per pressionar i que s’acabi constituint un govern legal a Catalunya”. L’editorial de l’Abc (16) defensava la intervenció del Govern espanyol amb la casella però el preocupava pensar que quan torni el govern autonòmic a mans dels separatistes...es tornarà a ignorar la llei. Dos dies més tard, l’Ara feia un editorial on considerava greu que ara, novament, “es vulgui trencar el consens al voltant del català com a llengua vehicular a l’escola, un dels únics suports efectius per aturar la seva progressiva minorització”. El text recordava Pompeu Fabra que entenia el català com l’idioma comú el país, com la llengua de tots. A El Periódico (18), Enric Hernàndez advertia que no s’ha de jugar amb les coses del conviure. “Des de la sentència del Constitucional contra l’Estatut, que va fer saltar el blindatge del català a l’escola, el PP intenta guanyar als tribunals el que perd a les urnes”. Si el PP, escrivia, subverteix per la porta del darrere (el 155) el sistema educatiu, imposant una segregació estudiantil, els danys per a la convivència “serien incalculables”. Al mateix diari, Emma Riverola (20) defensava que no hi ha cap problema real i demanava incorporar el català, el gallec i l’èuscar als currículums escolars de totes les comunitats d’Espanya, els mesos justos per saber que existeixen i que s’utilitzen perquè s’estimen no per fer empipar. I dirigint-se als polítics, acabava: “Atreveixin-se a acariciar totes les llengües. I deixin de tocar el que no sona”. Per a Marina Subirats (Ara, 18) la discriminació escolar a Catalunya no és lingüística, rau en el seu cost econòmic (privada i concertada amb preus camuflats).

El Mundo portava el dia 20 a portada que el PP proposa que hi hagi una escola en espanyol a cada municipi. El dia abans, el mateix diari publicava un seguit d’articles sobre el tema. F. Jiménez Losantos criticava Iceta per defensar la “doma” dels nens castellanoparlants, “que comença a la infància ofegant-los en el tebi líquid amniòtic de l’odi a Espanya i prohibint la seva llengua materna si no és la catalana”. Rafa Latorre contemplava una Catalunya com una anomalia en el món modern on es defensa el dret de negar a altres els seus drets, “l’única manera possible de construir aquest malson que resumeixen amb el sinistre adagi d’un sol poble”

Marta Rojals a Vilaweb va fer tres apunts: “que la immersió que tant estimem uns i tant odien uns altres ni tan sols es compleix en molts centres on seria més necessària; que, sense referents de qualitat fora de l’escola, la immersió per si mateixa no pot salvar la llengua; i que, amb cada dia més parlants de l’equivalent a l’spanglish del català, el subproducte que surt de passar el castellà pel Google Translator, trinxant l’estructura pròpia de la llengua, que és la seua ànima, és tot el contrari de dir que ‘el català està millor que mai’. Però dels problemes reals de la llengua ja n’haurem de parlar un altre dia, que amb l’atac a la immersió avui ens n’han distret”. Joan Ignasi Elena (Nació digital) assegurava que “No se’n sortiran”. “No canviaran el model d'escola, perquè aquest no neix d'una decisió política del catalanisme com pretenen fer creure, sinó de l'íntima convicció d'una immensíssima part de la comunitat educativa i de la societat”. El mateix Oriol Junqueras intervenia amb una piulada: “L'Escola Catalana és un patrimoni que hem construït entre tots. I entre tots l'hem de preservar. Ajudem els docents en la seva tasca d'educar les futures generacions”.