Un pelegrí apassionat

Quan Joan Puig i Ferreter es posà a escriure El pelegrí apassionat, l’aventura consistia a fer la novel·la més ambiciosa de la literatura catalana, una apologia pro vita sua i un nou atac d’artilleria contra el noucentisme, tan antinovel·lístic. Què li va fallar? Els defensors de la novel·la vitalista “i prou” solen errar contraposant experiència i sistema perquè les necessitats de la ficció reclamen, precisament, l’equilibri entre sistema i experiència. És probable que pocs lectors hagin pogut llegir cadascuna de les pàgines dels dotze volums d’El pelegrí apassionat, per molt que —per exemple— valorin i assaboreixin la frescor vital d’Els camins de França. Al capdavall, el problema de Puig i Ferreter no és d’energia sinó de manca —modernista— de fonaments intel·lectuals. Moltes bones novel·les tampoc en tenen, però no propugnen l’ambició expositiva i la llarga durada que pretenia Puig i Ferreter. Entre els llibres més autobiogràfics de Gorki i —per exemple— la vertebració d’una novel·la riu de deu volums com el Jean-Christophede Romain Rolland, Puig i Ferreter tria els desordres de l’ànima russa, enfront de l’idealisme musical i humanitarista. Incidentalment, és Gorki qui convida Rolland a conèixer Stalin.

L’enginyer Robert Musil va emprendre una de les novel·les més sistemàtiques i no la va acabar. Més sistema que experiència? En el cas de Puig i Ferreter seria a l’inrevés: més experiència —sense forma, poc destil·lada, sense mesura— que sistema. Si en el cas de Musil la complexitat va massa enllà del detall, a El pelegrí apassionat l’excés de detall pertorba l’ordre narratiu i una feble voluntat de sistema anul·la l’òrbita de les complexitats existencials que Puig i Ferreter volia desentrellar. També li mancava una prosa dúctil, construïda, sedimentada. Li faltava la tradició narrativa d’altres literatures.

Avui encara, el personatge tumultuós que era Puig i Ferreter es menja la seva literatura. Si convé llegir El pelegrí apassionat, fem-ho amb paciència perquè, obsedit per la seva condició de fill natural repudiat i per la restitució de l’honor posat en dubte pels afers de la Generalitat a l’exili, al final d’un esforç titànic Puig i Ferrater va escriure una novel·la demiúrgica, paranoica, a la vegada expiatòria i venjativa. La història de la novel·la va plena d’impulsos encara més tèrbols, però al final el talent i la pietat poden salvar un llibre. Per a qui vulgui un Puig i Ferreter més a mà, les seves Memòries polítiques són molt actuals. Home d’ERC, al final es demanava per l’arrelament de tanta permanència d’una idea “segons la qual Catalunya, les coses i la gent catalana són sagrades, són tabú” i criticar-ho no convé si es vol poder tocar “el sagrari racial i nacional” entre fums d’encens. Vet aquí un pelegrí apassionat i a la vegada impertinent.