El refugi espiritual de Refree

Raül Fernández Miró, àlies Refree, és el munyidor d'una gran onada: la que aixeca des de fa mesos Los Ángeles, el seu disc a mitges amb la novíssima i irresistible cantant de flamenc Rosalía. "Omplir dues vegades el Price ha estat increïble, no ens ho podíem imaginar", assenyala sobre el parell de dates madrilenyes del duo, en el marc del darrer festival Inverfest. "El rol difícil correspon a la Rosalía, sotmesa a tanta exposició. Amb mi al darrere, on em sento més còmode". I al darrere s'erigeix en paraula clau: des d'allà, o ben a prop, Refree no només ha donat suport i facilitat el lluïment de Rosalía. També el de Silvia Pérez Cruz, la seva altra aliança en forma d'àlbum amb una veu prodigiosa (Granada, 2014). O el dels ja múltiples artistes a qui els ha produït discos. Sense anar més lluny, per exemple, el Transilvania, de Josele Santiago, un dels millors del 2017, i un altre que pot arribar a dalt de tot aquest any: el nou treball del Niño de Elche.

Però en quin punt es troba la seva carrera solista com a músic i cantautor polièdrics? La resposta, avui, 19 de febrer, a la sala Cuarta Pared. Un concert en solitari dins del Festival d'Art Sacre de Madrid, que fa poc que s'ha obert a altres gèneres fora de la música religiosa. "No em va sorprendre que em truquessin, perquè la improvisació que practico ara té un punt d'elevació mística". En qualsevol cas, la formació reglada de Refree li facilita "el gust per oratoris i rèquiems". I hi ha algun factor més: "Vaig ser escolà i encara em venen les cançons de missa al cap", admet, disposat a acumular arguments d'afinitat amb el festival, tot i que no tingui res a veure amb sotanes.

A la Cuarta Pared hi apareixerà amb els dos primers volums d'una col·lecció en format 10 polzades projectada cap a l'infinit i amb nom en basc: Jai Alai. "Així és com en diuen de la pilota basca. Fermín Muguruza em va explicar que vol dir 'festa alegre' i em va semblar que això de colpejar-la amb la mà i reaccionar quan te la torna el mur encaixava amb el meu afany improvisador. A més, els meus compromisos no em deixen temps per fer un àlbum de cançons [des de Nova Creu Alta el 2013]".

En les seves provetes per a aquesta sèrie es va instal·lar des del principi la llavor flamenca. Amb una empresa del centre de Madrid, la fàbrica de guitarres artesanes Ramírez, en la gènesi. "El seu arbre genealògic explica gairebé sencera la història de l'instrument. Van flipar amb la Rosalía i amb mi a Casa Patas, seu del nostre primer show a Madrid. Després em van oferir un dels seus models construïts a mà, un canó. Els vaig gravar una improvisació. I qui va venir a registrar-la, un bon amic, va insistir que n'havia de gravar més. Vaig seleccionar les millors [vuit talls instrumentals a les sis cordes, amb Ramírez, Telecaster o Gibson, segons els casos] i El Segell del Primavera [segell del festival barceloní] va estar content de publicar-les". I en viu, aquest dilluns apuntaran mostres del segon capítol de Jai Alai: la banda sonora d'Entre dos aguas, d'Isaki Lacuesta, continuació d'un altre film seu de fa 15 anys, La leyenda del tiempo. "Vaig baixar a San Fernando per amarar-me de Cadis, i l'equip em va fer arribar la gravació a cappella d'un nen amb qui es van topar al carrer. Aquí em vaig imaginar aquesta entrega: afegir la meva guitarra a preses vocals preexistents, algunes de Rocío Márquez [Raül ha produït dos dels discos de la cantaora de Huelva] o del Niño de Elche. La majoria, samplejades i tractades".

“Mai he intentat reproduir el que fan els guitarristes de flamenc”

El més curiós és que Raül va créixer aliè al flamenc i es va iniciar com a músic en el hardcore. "A casa s'escoltaven clàssica i cantautors, poca cosa més. No m'havia interessat mai pel gènere fins que Kiko Veneno [a qui li va produir Sensación térmica el 2013] i Rocío Márquez em van descobrir un flamenc diferent del de la tele: Marchena, Caracol, la Niña de los Peines, Farina… I amb un so de guitarra que em recordava al del blues dels anys trenta o quaranta".

No parlem d'un tocaor: "El Kiko em va ensenyar el primer rasgueo, i després valoro molt els ànims i consells de Pepe Habichuela, però mai he intentat reproduir el que fan els guitarristes de flamenc. Miles Davis va veure una vegada el brasiler Hermeto Pascoal tocant una tetera i li va preguntar que per què no tocava la trompeta. 'Perquè ja la toques tu', li va dir". Josele Santiago subratllava la llibertat que concedia el Refree productor: "És veritat, treballes per a algú altre, tot i que si et busquen és per alguna cosa. Crec en la preproducció, conèixer la persona i les seves cançons, per després suggerir quin pas podria fer l'artista, sigui només per al disc o per donar-li continuïtat. I si se sent còmode, endavant". Amb el Niño del Elche i la seva flamant Antología del cante flamenco heterodoxo (Sony Music, 2018), és clar, una sintonia perfecta: un avantguardista radical amb un creatiu de la peixera com Refree recreant outsiders del jondo. "Tampoc hi va haver cap problema amb la Rocío, que de seguida es va aficionar a les voltes de rosca, ni la Rosalía, acostumada a cantar el més complicat", rememora el barceloní.

Refree entreveu una carrera internacional després de produir dos discos a Lee Ranaldo, ex dels icònics Sonic Youth. "Em va recomanar la gent del Primavera, ell no sabia de mi. Jo prefereixo que em vinguin a buscar expressament, però va ser bo: gravarem un tercer treball a l'abril a Nova York". Raül prepara nous discos a mitges: Richard Youngs, Cheikh Lô (la seva malaltia va avortar una actuació conjunta al Festival d'Art Sacre). I al Sónar presentarà un projecte d'electrònica. Mentrestant, una mica de tot a la Cuarta Pared, incloses potser coses de la seva etapa al segell madrileny Acuarela. "El primer que va confiar en mi", conclou agraït.

Refree actua a la sala Cuarta Pared el 19 de febrer, al Festival Internacional d'Art Sacre de Madrid.