“Encara veig l’ofici de productor musical com el d’un artesà”

Pregunta. Què volia ser quan era petit?

Resposta. Volia ser músic. L’hi deia als meus pares i no s’ho acabaven de creure, pensaven que era un deliri infantil. El que m’he trobat de manera natural és la feina de productor. Sóc músic, m’agrada considerar-me un artesà.

P. I com lliga la seva carrera en solitari amb la de productor, on està al servei d’un altre?

R. Atenc la meva carrera quan tinc alguna cosa a dir i no estic ocupat amb produccions. És un avantatge, no estic pressionat per gravar i editar material propi. Els meus discos són una manera d’expressar qui sóc jo en aquell moment, és una forma de mostrar-me. Si no tinc feina de productor i no tinc res per mostrar, doncs no em poso a fer cançons.

P. No tenir pressió econòmica és un avantatge o el fa més mandrós i abaixa l’autoexigència?

Treballo com si la música s’escoltés en llocs idonis, però miro que se senti bé al mòbil

R. Ho visc com un avantatge. Per exemple, ara tinc ganes de fer un disc d’electrònica. Si fos un artista assenyat no ho faria, partiria del punt on va quedar el disc anterior. Em sento lliure. Un cop, Kiko Veneno, que òbviament no té el mateix nivell de popularitat que jo, em va dir que ell havia triomfat, però no del tot: havia mantingut un nivell de popularitat que li havia permès fer sempre el que ha volgut sense estar pendent de res més. Ell meu nivell de públic, tan petit, em treu encara més aquesta mena de responsabilitats hipotètiques...

P. Sempre diu que li agrada canviar, que no vol estar massa temps a la mateixa casella. No és immadur voler canviar per avorriment?

R. Entenc la música, i això pot ser una mica naïf, d’una manera molt àmplia, m’agrada qualsevol tipus de música. M’agrada en funció no només de qüestions estètiques, sinó també quan tinc l’oportunitat d’aprendre alguna cosa nova sentint algun estil. Ara estic sentint flamenc, però les produccions de hip-hop modern i d’electrònica també m’interessen. I com si fos un nen petit, no només vull escoltar aquella música que m’interessa, sinó també aprendre-la a tocar. Anant més enllà, no crec en els estils, crec en els sentits estètics. Crec que entenc la música d’una manera determinada, tinc el meu criteri, i està per sobre dels estils.

P. Què s’ha d’aprendre per fer electrònica?

R. Sentint discos de James Blake o de Oneohtrix Point Never penses: uala, com ho fan, això?, com creen aquests sons? Llavors em poso a veure com els fan i reprodueixen. Produint el disc de Christina Rosenvinge veia que estava limitat en aquest àmbit electrònic. Tinc molt per aprendre...

Si ajudes l’artista amb lletres, instrumentació i arranjaments, aquesta feina no morirà

P. La crisi de la indústria i la manca de pressupostos de gravació han matat el productor?

R. Entès com s’ha entès durant molt anys, és a dir un senyor que té un estudi, posa els micròfons i et fa sonar, doncs crec que sí, que li queda poc recorregut. Ara, el personatge que t’ajuda amb les lletres, que entrin bé en la música, el que t’aconsella el tipus d’arranjament i instrumentació, doncs aquest no crec que estigui en perill. És com la persona de confiança de l’artista.

P. I no és frustrant que tota la seva feina quedi comprimida pels limitats formats actuals de compressió d’arxius sonors?

R. Sí, sempre faig la broma que, quan en una gravació estem mirant-t’ho tot fins al mil·límetre, dic que això ho fem per al Brian Eno i quatre més. I és veritat: abans la gent tenia a casa equips d’alta fidelitat. Ara només és gran la pantalla de televisió. No crec que haguem de rebaixar les expectatives; potser els discos els fem, finalment, per a nosaltres. Jo treballaré com si la música fos escoltada en condicions idònies. El que sí que faig amb les meves produccions abans de donar-les per acabades és sentir-les al mòbil. Si allà no se sent prou bé, és que alguna cosa va malament.

P. Com a músic és versàtil, però com a productor tothom el busca per canviar de so, com si només pogués fer això...

R. És veritat, em busca gent fins i tot més gran que jo i amb carreres fortes —Kiko Veneno, Lee Ranaldo, Els Pets, Christina Rosenvinge...— i tots em demanen això, canvis al seu so. Faig discos diferents per a tothom, és el que puc dir. I és veritat que no em limito a fer el disc que l’artista vol fer, intento que faci el que jo crec que li va bé, cosa que significa que de vegades l’artista ha de sortir de la seva àrea de confort i arriscar-se. Evidentment, sempre actuo amb el seu vistiplau i fent que se senti còmode. I no sempre saben què volen.

P. És un productor meticulós...

R. No em vénen a buscar per vendre molts discos, sinó quan es vol el meu so, la meva forma de treballar. Crec que sí que es nota quan produeixo un disc. No és que sempre soni igual: és una mena de personalitat, una manera de pensar. No sé explicar el meu so, és una cosa que sento. I la meva formació clàssica ajuda a donar un equilibri a les harmonies i a les veus. I no vull brillar: ha de brillar l’artista, has de treure el millor d’ell.

P. Què valora a l’hora d’acceptar un encàrrec com a productor?

R. No escullo per l’artista, sinó per allò que l’artista està fent en aquell moment, i depèn del projecte que vulgui desenvolupar. El primer, sempre, és sentir el material... I m’ha d’agradar. Si no, no hi ha res a fer. I ell ha de tenir confiança en tu.

P. I sempre ha connectat amb l’artista que produïa?

R. Sí. Ara bé, el disc que vaig produir a Roger Mas (Mística domèstica, 2003) no el vaig saber fer bé: sona bé i està bé, però ara l’hauria treballat d’una altra manera, parlant més i amb més temps. Vaig anar amb massa velocitat. Ha estat l’única vegada que m’ha passat.

P. És molt diferent treballar amb un artista veterà que amb un de nou?

R. És molt diferent la percepció del temps, ara no estem acostumats a treballar amb el temps que tenien els artistes d’abans. La gent d’abans no dóna per acabat un disc fins que no n’estan satisfets. Nosaltres estem més fets a visualitzar el temps i anem més ràpids, estem acostumats a pressupostos que obliguen a respectar calendaris molt tancats.