Dirigit per… Ida Lupino

Amb humor es va anomenar a ella mateixa “la Bette Davis dels pobres” i s’hi van referir també com “la lady Macbeth dels suburbis”. Una actriu de caràcter, resistent, menuda d’alçada, que es va encarar a la pantalla amb prototips masculins forts. També va dirigir. Ida Lupino, nascuda fa cent anys a Londres, necessitaria temps per ser coneguda i reconeguda com a directora cinematogràfica. Menys recordades encara són les seves facetes de compositora i cantant. Un cicle de sis pel·lícules, quatre com a directora i dues com a actriu, la recorda aquest mes a la Filmoteca. Una ocasió magnífica per a l’espècie en extinció que som els amants del cinema clàssic hollywoodià, ja que ni les televisions ni les plataformes de pagament ens permeten revisar-lo ni descobrir-lo. En el cas de la Lupino, som davant de cinema d’autor de primer ordre. Cinema d’autora. I no es tracta de revisar-la, sinó de veure, per fi, alguns dels seus films, que no s’han estrenat mai aquí ni estan disponibles en DVD.

Abans com avui. Maneres de dona de tractar els temes, una dona darrere de la càmera. A finals de mes, es veurà Outrage (Ultratge), del 1950, imprescindible retrat de tot allò que supura al voltant d’una violació, un dels primers films a abordar-la com a trama principal. És una de les sis pel·lícules que va dirigir per a la seva productora The Filmakers [sic], que en va arribar a produir només vuit. La cineasta havia muntat la productora amb el seu marit com a productor executiu i un altre col·lega el 1949. Outrage és possiblement el seu millor film. L’ha convertit en pionera del cinema feminista, tot i que ella mai es va declarar així. Els seus films permeten dir-ho, per la decidida aproximació a temes i personatges llavors vetats a la pantalla. Va ser l’única directora a Hollywood als cinquanta, quan ja s’havia retirat Dorothy Arzner. Si com a actriu Ida Lupino va treballar en produccions de primer ordre, com a directora va tenir al seu càrrec pel·lícules de sèrie B, on sovint es podia tenir més llibertat expressiva.

Imatges inspirades, un guió audaç, savi i controlat amb delicadesa, actors molt ben dirigits. Outrage és una pel·lícula que gairebé no es programa mai i que no està disponible en altres formats. La paraula violació no s’utilitza en la narració, es parla d’assalt o atac. El més interessant és veure com fa gairebé 70 anys la directora es va acostar al tema, tractant el trauma ocasionat a la noia, una comptable d’una fàbrica de fusta, les seves causes i els efectes socials que culpabilitzen la víctima. Les lleis i la seva interpretació, la dificultat de parlar de com ha succeït l’atac, la víctima que s’avergonyeix. Un retrat que també resulta modern avui per la seva mateixa qualitat visual antiga, encara que sembli una contradicció. En blanc i negre, narrat amb aire gairebé documental, amb la il·luminació pròpia d’una manera de fer cinema que ha canviat molt i, tot i així, sembla d’ara mateix.

Nascuda en una família dedicada a l’espectacle des del segle XVII, d’origen italià, Ida Lupino (Londres, 1918-Los Angeles, 1995) es va traslladar a Hollywood de jove per participar en el gran somni cinematogràfic. Ho va aconseguir. Va ser l’estrella, entre d’altres, de L’últim refugi, de Raoul Walsh (1941), donant la rèplica a Bogart, i la periodista de Mentre Nova York dorm, de Fritz Lang (1956). Els dos films es projecten també aquest mes a la Filmoteca. Quan ja feia dues dècades que protagonitzava tota mena de gèneres, els papers interessants que li estaven reservats van començar a disminuir i es va llançar llavors a escriure els seus guions i a dirigir. Els seus relats “posen en evidència el paper passiu de les dones al cinema de Hollywood”, ha dit Scorsese.

Va fer el primer film noir dirigit per una dona, The Hitch-Hiker (L’autoestopista), el 1953. La seva posada en escena de la paranoia rivalitza amb les de directors com Nicholas Ray i Joseph Losey d’aquells mateixos anys. Dissabte es veurà a la Filmo. També es programen Never Fear (Mai no tinguis por), del 1949, la seva primera pel·lícula, sobre una ballarina que ha de deixar el seu art, i El bígamo, del 1953, que protagonitza amb Joan Fontaine, l’altra esposa del relat. Lupino va tractar també temes poc habituals llavors, com les relacions de poder entre mares i filles.

I després, la tele. Les primeres sèries d'impacte. Va dirigir més de cent episodis de les més conegudes: Els intocables, El fugitiu, El virginià, Alfred Hitchock presenta, Embruixada, La dimensió desconeguda. Molta feina li va demanar la seva trajectòria, i molta en va fer. Ida Lupino memorable. A la Filmo.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF