“La comunicació digital remet només a la vista, hem perdut tots els sentits”

Les Torres Bessones, edificis iguals entre si i que es reflecteixen mútuament, un sistema tancat en si mateix, imposant el que és idèntic i excloent tot allò diferent i que van ser objectiu d'un atemptat que va obrir una bretxa en el sistema global del que és igual. O la gent practicant binge watching (empatx de sèries), visualitzant contínuament només allò que li agrada: altre cop, proliferant el que és igual, mai el que és diferent o l'altre... Són dues de les potents imatges que utilitza el filòsof Byung-Chul Han (Seül, 1959), un dels més reconeguts disseccionadors dels mals que afligeixen la societat hiperconsumista i neoliberal després de la caiguda del mur de Berlín. Llibres com La societat del cansament, Psicopolítica o La expulsión de lo distinto (a Espanya, publicats per Herder) conformen el seu ric discurs intel·lectual, que desenvolupa sempre en xarxa: tot ho connecta, com fa amb les seves mans, molt obertes, de dits llargs que s'ajunten mentre belluga els cabells, recollits en una curta cua de cavall.

“En l'orwelliana 1984 aquella societat era conscient que estava sent dominada; avui no tenim ni aquesta consciència de dominació”, va alertar ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on el professor format i establert a Alemanya va dissertar sobre l'expulsió de la diferència. I va donar motiu a conèixer la seva particular cosmovisió, construïda a partir de la seva tesi que els individus avui s'autoexploten i senten por cap a l'altre, cap al que és diferent. Vivint, així, en “el desert, o l'infern, dels idèntics”.

Autenticitat. Per a Han, la gent es ven com a autèntica perquè “tots volen ser diferents dels altres”, cosa que força a “produir-se a un mateix”. I és impossible ser-ho avui autènticament perquè “en aquesta voluntat de ser diferent continua allò igual”. Resultat: el sistema només permet que es donin “diferències comercialitzables”.

Autoexplotació. S'ha passat, en opinió del filòsof, “del deure de fer” una cosa a “poder fer-la”. “Es viu amb l'angoixa de no fer sempre tot el que es pot”, i si no es triomfa, és culpa seva. “Ara un s'explota a si mateix i es pensa que s'està realitzant; és la pèrfida lògica del neoliberalisme, que culmina en la síndrome del treballador cremat”. I la conseqüència encara és pitjor: “Ja no hi ha ningú contra qui dirigir la revolució, no hi ha uns altres d'on provingui la repressió”. És “l'alienació d'un mateix”, que en el vessant físic es tradueix en anorèxies o en sobreingesta de menjar o de productes de consum o oci.

‘Big data’. “Les macrodades fan superflu el pensament perquè si tot és numerable, tot és igual... Som en ple dadaisme (en aquest cas, de dades): l'ésser humà ja no és sobirà de si mateix, sinó que és resultat d'una operació algorítmica que el domina sense que ho percebi; ho veiem a la Xina amb la concessió de visats segons les dades que gestiona l'Estat o en la tècnica del reconeixement facial”. La revolta hauria de passar per deixar de compartir dades o de ser a les xarxes socials? “No podem negar-nos a facilitar-les: una serra també pot tallar caps... Cal ajustar el sistema: el llibre electrònic està fet perquè jo llegeixi, no perquè em llegeixi a mi a través d'algoritmes... O és que l'algoritme farà ara l'home? Als Estats Units hem vist la influència de Facebook en les eleccions... Necessitem una carta digital que recuperi la dignitat humana i pensar en una renda bàsica per a les professions que les noves tecnologies devoraran”.

Comunicació. “Sense la presència de l'altre, la comunicació degenera en un intercanvi d'informació: les relacions es reemplacen per les connexions, i així només s'enllaça amb el que és igual; la comunicació digital remet només a la vista, hem perdut tots els sentits; ens trobem en una fase afeblida de la comunicació, més que mai: la comunicació global i dels likes només consent els qui són més iguals que un; el que és igual no fa mal!”.

Jardí. “Jo soc diferent; estic envoltat d'aparells analògics: vaig tenir dos pianos de 400 quilos i durant tres anys he conreat un jardí secret que m'ha donat contacte amb la realitat: colors, olors, sensacions... M'ha permès adonar-me de l'alteritat de la terra: la terra tenia pes, tot ho feia amb les mans; el món digital no pesa, no fa olor, no oposa resistència, passes un dit i ja està... És l'abolició de la realitat; el meu proper llibre serà aquest: Elogi de la terra. El jardí secret. La terra és més que dígits i números.

Narcisisme. Han sosté que “ser observat avui és un aspecte central de ser al món”. El problema és que “el narcisista és cec a l'hora de veure l'altre” i sense aquest altre “un no pot produir per si mateix el sentiment d'autoestima”. El narcisisme també ha arribat, segons el seu parer, al que hauria de ser una panacea, l'art: “Ha degenerat en narcisisme, està al servei del consum, es paguen bestieses injustificades, ja és víctima del sistema; si en fos aliè, seria una narrativa nova, però no ho és”.

Altres. És la clau de les seves reflexions més recents. “Com més iguals són les persones, més augmenta la producció; aquesta és la lògica actual; el capital necessita que tots siguem iguals, fins i tot els turistes; el neoliberalisme no funcionaria si les persones fóssim diferents”. Per això proposa “tornar a l'animal original, que no consumeix ni comunica desaforadament; no tinc solucions concretes, però pot ser que al final el sistema implosioni per si mateix... En qualsevol cas, vivim en una època de conformisme radical: la universitat té clients i només crea treballadors, no forma espiritualment; el món es troba al límit de la seva capacitat; potser així arribarà un curtcircuit i recuperarem aquest animal original”.

Refugiats. Han és molt clar: amb l'actual sistema neoliberal “no se sent temor, por o fàstic pels refugiats, sinó que són vistos com una càrrega, amb ressentiment o enveja”; la prova és que després el món occidental passarà les vacances als seus països.

Temps. Cal una revolució en l'ús del temps, sosté el filòsof, professor a Berlín. “L'acceleració actual disminueix la capacitat de romandre: necessitem un temps propi que el sistema productiu no ens deixa; ens cal un temps de festa, que significa estar parats, sense fer res productiu, però que no s'ha de confondre amb un temps de recuperació per seguir treballant; el temps treballat és temps perdut, no és temps per a nosaltres”.