El Goya es va fer ‘gegant’ i més femení

“Deixa la nena que llegeixi que d'alguna cosa li servirà”. Això li deia la mare d'Isabel Coixet al pare de la directora, quan ell li recriminava per no feia ni brot en les tasques de casa. Ho va explicar aquest dissabte la cineasta, en presència de la seva mare. I per alguna cosa li va servir. Ahir a la nit, quan semblava que el titular de la 32a edició de la cerimònia dels Premis Goya seria alguna cosa com  Euskaraz hitz egiten Goya… (Els Goya parlen en basc), el principal guardó, el de la millor pel·lícula, va ser per a La librería, d'Isabel Coixet, que també es va emportar un segon guardó a la millor direcció i un altre per al guió adaptat. D'aquesta manera, Coixet s'ha convertit en la cineasta amb més goyas de la història, amb set.

Aquesta vegada l'ha guanyat en anglès, perquè així li demanava la seva història, un film d'amor als llibres, una aposta per la gent que lluita pels seus ideals en situacions difícils. Coixet mai ha volgut que el seu drama contingui un joc de miralls amb la situació actual a Catalunya, sinó que és un drama universal que passa a Irlanda.

És la tercera ocasió en què una pel·lícula dirigida per una dona guanya el premi principal, i la segona que ho aconsegueix Coixet, després de La vida secreta de las palabras, el màxim gest feminista dels acadèmics. La cineasta ha viscut en un huracà els últims mesos, i com va dir fa uns dies en un col·loqui a EL PAÍS: “El millor de parlar del feminisme és que ja no em pregunten per Catalunya”.

Si hi ha una imatge poderosa per a qualsevol nena que estigués veient la gala, per a qualsevol noia estudiant, que suposen el 65% de l'alumnat de les escoles de cinema, va ser la de Coixet amb els seus trofeus. Els tres que va obtenir el seu treball van portar el seu premi.

En euskera

La basca Handia, rodada en basc i que explica la història d'un gegant, es va emportar 10 premis, els denominats tècnics, on gairebé va fer el ple (li va faltar el so, que el va guanyar Verónica). De la resta, tampoc va haver-hi grans  sorpreses. No va haver-hi una guanyadora nascuda al segle XXI, com hagués passat si Sandra Escacena guanyava amb Verónica: el premi finalment va ser per a Bruna Cusí, la mare/tieta d'Estiu 1993, rodada en català, i la seva parella a la pantalla, David Verdaguer, també va tenir premi com a actor secundari.

El que en la catifa vermella va començar a mig gas (no van aparèixer els ventalls vermells que va repartir CIMA, l'associació de dones audiovisuals, fins a dos quarts de nou, molt tard per a l'entrada i el primer en mans de l'actriu anglesa Emily Mortimer) i es va escalfar amb molts directors i cineastes demanant quotes com a Suècia, on es va instaurar un sistema que va fer que del 2012 al 2015 el percentatge de directores passés del 26% al 50%, va acabar no obstant això amb una cerimònia descafeïnada, a la qual li faltava una velocitat, en la qual probablement el millor moment còmic va ser el del crític de cinema Carlos Boyero imitant a Carlos Boyero amb un guió chanante. Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla van tenir moments a la seva alçada, el de creadors surrealistes, però moments, no ritme. I tampoc va funcionar la realització, amb una gala que es va allargar tres hores i quart.

Per a la posteritat quedaran el crit de llibertat artística llançat per Baladre Calvo (“les dones al cinema tenim moltes històries boniques a explicar; tant de bo actors i actrius puguem treballar en igualtat); la frase de Leticia Dolera (“us està quedant un camp de naps feminista preciós”), o la dedicatòria, meravellosa, emotiva, de Carla Simón, amb el seu Goya a millor direcció novella per Estiu 1993, quan va recordar els seus pares biològics, morts per la sida com els personatges de la seva pel·lícula, i a tots els que viuen amb el VIH, “perquè se segueix tractant com un estigma”. I que Dolera i Paula Ortiz recordessin, a través de les paraules de Federico García Lorca que les dones són la meitat dels éssers humans, fet que no es veu a la pantalla, on només el 38% dels personatges són femenins.

Sí que se'n va parlar gràcies al curt Los desheredados, de Laura Ferrés, que va guanyar en la seva categoria després de triomfar a la Setmana de la Crítica de Cannes, o a Nathalie Poza, millor actriu amb No sé dir adeu amb un “xavala d'aquí fora, salta, abraça les teves ferides i converteix-les en art”. O “aquest ofici és molt bell, però també molt cruel, i record als companys i companyes a els qui no els sona el telèfon i no tenen l'oportunitat de demostrar el seu talent”, com va acabar el seu discurs Javier Gutiérrez, millor actor amb El autor.

Tan meravellós com el buf de naturalitat de Julita Salmerón, la mare de Gustavo Salmerón, que es va endur el capgròs a millor documental per Muchos hijos, un mono y un castillo. “Amb això no podré sortir amb el carret de la compra”, va etzibar la matriarca del clan, que al final sí que va fer el que van fer poques (i pocs): “Dedico això a totes les mares, bé i a totes les dones”. Dels 28 premis a repartir, en deu va haver-hi guanyadores. En 32 anys de cerimònies encara sembla poc botí, però en aquesta edició hi havia 30 candidates de 135 nominats. La ràtio guanyador/ finalista millora si es confia en una cineasta.

Discurs mesurat

En absència d'Yvonne Blake, la presidenta de l'Acadèmia, que es recupera d'un ictus, van llegir el discurs institucional els seus vicepresidents, Mariano Barroso i Nora Navas, un text que va rebre aplaudiments a la sala, però que semblava massa mesurat: “Des d'avui i per sempre l'Acadèmia de Cinema serà una referència en termes d'igualtat, respecte i oportunitat. Volem transmetre a aquests i aquestes adolescents que avui van al cinema i somien a dedicar-se a aquest ofici que no hi ha límits. I que no n'hi ha prou de posar-se davant d'una càmera. Que també necessitem directores, muntadores, guionistes, tècniques de so, directores de fotografia, scripts, compositores... en igualtat de nombre que els homes”, va dir Navas.

Va prosseguir recordant l'Oscar que va guanyar Blake per dissenyar el vestuari de Nicolás i Alejandra, el 1971, per refrescar la memòria al públic i assenyalar que els guardons guanyats per actors deixen molta més petjada. “Volem demostrar a totes les persones, homes i dones que vulguin dedicar-se al cinema, que l'Acadèmia defensa la igualtat professional d'oportunitats. Només així farem que la nostra indústria deixi de perdre el talent que aporten les dones per arribar més lluny”.

Els ventalls no van lluir, llàstima, els discursos es van anar diluint i així es va perdre una oportunitat, la d'haver alçat la veu contra els micromasclismes que esquitxen la societat espanyola i el cinema. Al final, en un moment inesperat, la més guerrera va ser Marisa Parets, Goya d'Honor i presidenta de l'Acadèmia durant la gala del No a la guerra: “Tornaria a fer aquell discurs”.