Anna Castillo: “En cinema, a Madrid hi ha més opcions”

Barcelonina trasplantada a Madrid des de fa quatre anys, Anna Castillo (1993), premi Goya a millor actriu revelació pel seu paper a la pel·lícula El olivo (dirigida per Iciar Bollaín), esmorza i menja cada dia des de diumenge passat en companyia del cabezón, que té un lloc destacat: a la taula del saló de casa. Alegre i jovial, Castillo assegura que el Goya no se li ha pujat al cap.

Pregunta. Ser reconeguda als 23 anys amb un premi d’aquest calibre ha d’impressionar...

Resposta. Sí, és clar. Hi ha vegades que encara no m’ho crec, per això el miro cada dia. I una de les coses que no sabia era que a partir d’ara puc ser membre de l’Acadèmia del Cinema, i que pel fet de ser-ho puc veure totes les pel·lícules que es fan a Espanya amb un senzill link. Quin luxe! De tota manera, tampoc tinc gaire temps per parar perquè estic preparant una nova pel·lícula, que començaré a rodar al març, una opera prima de Celia Rico, Viaje alrededor del cuarto de una madre, i també estic de bolos amb l’obra de teatre Drag Pack.

P. Com va començar a tenir interès per l’escena? Quan va pensar, això és per a mi?

R. Des de ben petita m’agradava actuar, em tancava a la meva habitació i jugava a ser una altra gent. I al col·legi on vaig estudiar, als Salesians d’Horta, també fèiem teatre, i vaig seguir pel mateix camí en les activitats extraescolars. La veritat és que ho feia per divertir-me. Sense pensar res més. En l’adolescència ja vaig ser-ne més conscient i li vaig preguntar a la mare si podia ser actriu. Però no de publicitat, per fer de model, sinó de cinema o teatre. A casa em van donar suport [la van animar a presentar-se a proves i càstings] i als 15 anys va fer la seva primera TV movie, El enigma de Giacomo. El següent va ser un llargmetratge en cinema, Blog (2010).

P. Durant uns anys va ser un rostre familiar, l’Anna, al Club Super3 de TV3.

R. Sí, va ser arran d’una prova que van fer a l’escola a deu nens per cantar i ballar. Seguia sent divertit, i jo podia combinar-ho bé amb els estudis. Després d’acabar el batxillerat vaig començar la carrera de Psicologia i vaig fer tres anys, però no vaig poder seguir perquè ja anava d’un projecte a un altre i era molta feina. No he tingut una formació artística, excepte alguns cursos com el de l’escola de teatre Nancy Tuñón, a Barcelona, però al cap de pocs mesos me’n vaig anar perquè ja treballava a Madrid. Un cop a la setmana anava a l’estudi de la coach Laura Jou, i a Madrid vaig fer un altre curs d’entrenament amb una altra coach, Lorena García Baiona.

P. Es podria dir que és autodidacta?

R. No. Crec que he après molt treballant.

P. Els papers que ha fet en sèries de televisió com la Dorita a Amar es para siempre d’Antena 3, o al teatre en La llamada, són molt diferents al registre de l’Alma, la protagonista d’El olivo.

R. Sí, són diferents, però tots tenen un punt en comú. Són dones de caràcter, com soc jo. A vegades amb un registre més alegre i d’altres no.

P. Com va arribar El olivo?

R. Les meves amigues havien fet la prova per a la pel·lícula, però a mi no em cridaven i el dia que me n’anava de vacances, a l’estiu, em van cridar per a la prova. Així que vaig perdre l’avió perquè tenia molt d’interès a fer-la. Va ser una prova molt llarga i, en principi, no per al personatge principal, l’Alma, perquè era més rude i menys atractiva en el guió i jo no quadrava amb aquesta idea, sinó amb el paper d’alguna de les amigues. Aquesta va ser la primera ronda, però en veure la prova la Iciar [la directora de la cinta, Iciar Bollaín], li vaig agradar per al personatge principal i vaig tenir una llarga trobada amb ella. Per a mi la pel·lícula va ser un repte, i treballar amb la Iciar ha estat una experiència meravellosa.

P. Les xifres de l’ocupació en cinema i teatre són lamentables. Vostè està en aquest 8% de la professió que viu de la seva feina?

R. Sí. I em sento privilegiada per això, encara que la dada m’espanta, perquè en qualsevol moment puc baixar d’aquest tant per cent. Em sembla al·lucinant. Soc conscient del panorama, i la crisi té a veure amb això, amb la poca gent que està treballant. És com un peix que es mossega la cua, si no hi ha diners per al cinema és molt difícil crear projectes nous i generar ocupació. Ho visc amb esglai. Ara diuen que volen baixar l’IVA. A mi el que em fa por de tot això és que a Espanya no s’aposti per la cultura, perquè és desesperançador.

P. Els joves diuen que el cinema és car. Què li sembla?

R. Ho entenc, tinc amics que em diuen que nou euros per una entrada és cara. Penso que el cinema hauria de ser més barat, però si l’IVA és el 21%, si no posen un preu una mica alt tampoc hi ha benefici. Hi ha països en què el teatre i el cinema tenen preus baixos perquè volen que la cultura sigui la base de tothom. Aquí això no passa.

P. Quin és el paper de les televisions en el panorama del sector?

R. És molt important, perquè cadenes com Tele 5 o Antena 3 fan una promoció boníssima i al final són les pel·lícules més taquilleres. El problema és que normalment les televisions imposen les seves regles, el seu càsting, la seva forma de vendre... I, al final, s’acaba fent una cosa que no és tan teva i ho és més de la mateixa cadena.

P. Totes les gales de cinema s’han convertit en una reivindicació de la situació del sector i en la demanda de solucions. En la recent festa dels Gaudí, la lamentació era l’escassa visibilitat del talent català..

R. D’això n’estic segura, perquè bona part dels actors i directors que estem a Madrid som catalans. Hi ha molt de talent a Catalunya, però és veritat que és difícil tirar-lo endavant i vam acabar marxant tots. Té a veure amb l’oportunitat de treballar, i és a Madrid on hi ha feina i més opcions. Jo he rodat alguna cosa a Barcelona o amb productores catalanes, però gairebé tota la feina la tinc a Madrid. És una pena, a mi m’agradaria treballar a casa, però és molt difícil.

P. Com veu Barcelona i Catalunya des de Madrid? Canvia la cosa?

R. No gaire. Abans anava més a Barcelona i ara acostumo a escapar-me cada dos mesos. No perdo de vista res del que passa.

P. I políticament parlant?

R. A mi de vegades em fan mal les coses que es diuen a Madrid de Catalunya, però no em mullo.

P. Com veu el paper de la dona al cinema?

R. Els papers responen a clixés, i quan deixes de ser maca, a certa edat et passen al paper de mare i hi ha molts problemes per treballar. Hi ha d’haver personatges de tot tipus, i cal que s’escriguin històries de dones reals amb problemes reals. Ja n’hi ha prou de ser l’acompanyant del noi en la història, la núvia, la filla o la mare. Cal una mica més de veritat, i confio que en un futur pròxim hi haurà més guionistes i directores que canviïn aquesta realitat.

P. Més cinema fet per dones?

R. La veritat és que les pel·lícules fetes per dones mostren altres valors, amb una sensibilitat diferent, i s’expliquen coses de la relació personal que no sol reflectir-se gaire en la pantalla gran. Falten històries que expliquin les coses que ens passen a tots, allò més quotidià. Ara ho estic fent a Viaje alrededor del cuarto de una madre amb Celia Rico.

P. Com es veu d’aquí a uns anys?

R. Ufff. Ni idea, vull seguir treballant en projectes que m’agradin i amb directors que m’agraden, com Cesc Gay, Alberto Rodríguez, Paula Ortiz o Leticia Dolera, i sobretot els Javis, Javier Ambrossi i Javier Calvo, que són els meus favorits. També m’encantaria fer cinema a França. M’agradaria ampliar les fronteres de la meva carrera, no ara, perquè no estic preparada. De moment em posaré a estudiar francès seriosament.