Lloguers prohibitius

Cristina, Roger o Dennis són potencials víctimes dels anomenats desnonaments silenciosos. La pujada desmesurada dels lloguers els treu de casa seva. Tots poden competir pel paper de protagonistes d’aquesta gran “llegenda urbana” que són els llançaments, segons les fugisseres paraules del director general de Negoci de Caixabank, Juan Antonio Alcaraz, del 25 de gener. Sis dies més tard, Alcaraz va rectificar i va lamentar “profundament” les seves afirmacions: en despertar-me, la realitat continuava aquí.

Cristina és una de les 150 persones que viuen en un edifici de Sant Joan Despí recentment adquirit per un fons. La propietat li ha notificat que a partir del mes de març el lloguer passarà dels 585 euros actuals a 1.350, cosa que a la pràctica suposa l’expulsió del seu actual habitatge. Serà un nou desnonament silenciós fet amb la més estricta legalitat.

Roger, com explicava Clara Blanchar fa uns dies a les pàgines d’aquest diari, és inquilí d’un habitatge al barceloní barri de Sant Andreu. És una casa de planta baixa i primer pis. El contracte és antic i el nou propietari la vol vendre. Els inquilins van voler exercir l’opció de compra. Però això no formava part dels ambiciosos plans de la propietat. No els cobren el lloguer des del desembre i ara cada mes dipositen les quotes davant el jutjat. Roger està convençut que el propietari pretén que deixin de pagar durant tres mesos per així poder-los fer fora.

Finalment, Dennis és víctima d’una de les manifestacions externes més descarada d’especulació urbanística. Carles Cols explicava fa uns dies a El Periódico de Catalunya que una agència immobiliària del barri de Gràcia anunciava la venda per 169.000 euros d’una finca “amb inquilí de 78 anys amb renda antiga de 350 euros”. Dennis viu aquí des del 1982 i, com un incentiu per a inversors, la publicitat incloïa l’edat i el gènere de l’inquilí, per allò de les expectatives de vida.

Aquests tres exemples il·lustren com actua la pujada dels preus dels lloguers a les grans ciutats i les seves conurbacions. A Barcelona es van signar l’any passat 36.138 contractes de lloguer, el preu mitjà del qual és de 872,57euros mensuals. Si el 65% dels joves de la ciutat ingressa menys de mil euros mensuals és fàcil entendre que el concepte “vida digna” forma part de l’enyorat món d’ahir. Actualment, més del 60% dels llançaments ja són per impagament del lloguer. A Espanya el 43% dels inquilins –davant del 27% de la UE– destinen més del 40% del seu salari al pagament mensual de l’habitatge.

La majoria absoluta del PP va modificar el 2013 la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU). Era un secret de domini públic que, a causa de la precarietat laboral i salarial, els menors de 45 anys ja no compraven un habitatge. I l’especulació financera es va centrar en el lloguer. Les Societats Cotitzades d’Inversió en el Mercat Inmobiliaria (SOCIMI) –exemptes de l’impost de Societats, amb una bonificació del 95% en l’impost sobre Transmissions Patrimonials i, les més agressives, oferint una alta rendibilitat – han contribuït activament des de llavors a l’augment dels preus del lloguer, que s’ha agreujat amb el boom dels apartaments turístics. Des d’alguns sectors ciutadans s’aposta per una política de regulació dels preus dels lloguers com la que es practica a Berlín o París. Jaume Palomera, portaveu del Sindicat de Llogaters, assegura que la demanda no justifica un augment tan absurd dels lloguers (un 28% a Barcelona des del 2014). A barris com l’Esquerra de l’Eixample hi ha un 14% de pisos desocupats, una xifra inclosa en el 30% d’habitatges buits que situen Espanya com una de les primeres potències europees en aquest rànquing lamentablement singular . Per això el Sindicat de Llogaters té la mirada posada en la proposta de llei d’habitatge que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca va registrar el passat 10 de gener en el Congrés, després que el PP pervertís en el seu moment la Iniciativa Legislativa Popular que la mateixa PAH havia presentat. L’ambiciós text demana, en el terreny del lloguer, que es tingui en compte el poder adquisitiu de la població i que els contractes siguin per un mínim de cinc anys –si la forquilla és un petit propietari– o de deu si es tracta d’un banc o d’una immobiliària.

Els problemes quotidians han de fer-se un lloc en la guerra de banderes que ha segrestat la política espanyola en nom de la legalitat i dels moments històrics. Tal vegada hi hauria temps per pal·liar els desnonaments, els sonors i els silenciosos. Seria una contribució al fet que el malson passés a ser una llegenda urbana.