Espanya té dos milions de problemes

El passat 21 de desembre es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, convocades pel president del Govern espanyol. En aquestes eleccions 2.063.000 catalans van votar per la independència de Catalunya, mentre que 2.262.000 catalans van votar per altres opcions polítiques que no tenien com a prioritat la independència. És a dir, la meitat de la població està a favor de la independència i l’altra meitat no la té com a prioritat o hi està en contra. La societat catalana està, doncs, força fraccionada per aquest tema. La situació és molt complexa, ja que tots dos sectors estan fortament consolidats i aquesta greu fractura no s’aborda com un problema polític, que és el que s’hauria de fer.

La meitat dels votants de Catalunya manifesten obertament la seva voluntat d’independència i de rebuig a l’Estat mitjançant les successives i massives manifestacions de l’11 de setembre; la participació en el referèndum, declarat il·legal, de l’1 d’octubre; la campanya, amb llaços grocs, a favor dels polítics empresonats o fugits a Brussel·les; el rebuig del Rei com a cap de l’Estat, i la substitució de la senyera per l’estelada, entre altres mostres. Per als independentistes moltes de les actuacions de l’Estat perjudiquen directament Catalunya i això té com a conseqüència la progressiva consolidació de la desafecció d’aquesta part de la població catalana respecte a l’Estat, pel principi d’acció-reacció. Mentre que per als sectors independentistes la culpa de la majoria dels dèficits de Catalunya la té l’Estat, aquest es limita a aplicar una visió determinada de la llei, com la repressió policial desproporcionada d’aquells que van anar a votar l’1 d’octubre, sense aconseguir, paradoxalment, paralitzar la votació; l’empresonament provisional, desproporcionat a criteri de nombrosos juristes, de determinats polítics i dirigents d’organitzacions socials, entre altres actuacions, cosa que ocasiona més i més greuges.

D’altra banda, tot això emmascara i evita que es tractin els problemes greus que afecten la societat, com l’atur, la corrupció sistèmica que hi ha a Espanya, la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris i de les pensions en relació amb l’increment del cost de la vida, etc.

Recentment, deu catedràtics de dret constitucional i administratiu d’universitats de Catalunya, del País Basc, de Madrid i d’Andalusia han elaborat un document que proposa la reforma de la Constitució en diversos aspectes. Aquest podria ser un dels documents per plantejar seriosament la reforma de la Constitució, norma que ens ha permès ser una democràcia occidental homologada, amb diversos dèficits, des del 1978 fins avui. Sorprèn que des de determinades posicions polítiques es negui que avui Espanya sigui una democràcia. Seria interessant que aquests sectors indiquessin quin Estat consideren una democràcia, per saber quin model de referència tenen…

La reforma de la Constitució hauria d’incorporar, entre altres aspectes, una disposició addicional específica per preservar la identitat i la llengua catalana; la reforma del Senat per convertir-lo en una Cambra en què les comunitats autònomes estiguessin ben representades, de manera anàloga a com els länder estan representats al Bundesrat alemany; la reforma del sistema de finançament, establint, entre altres paràmetres, el principi d’ordinalitat per evitar que aquelles comunitats autònomes que més contribueixen a l’Estat acabin percebent menys recursos, i la clarificació del sistema de repartiment de competències per evitar les constants pugnes davant del Tribunal Constitucional. Certament, la reforma de la Constitució és molt difícil de dur a terme perquè en alguns dels aspectes esmentats no estan d’acord ni el Partit Popular, ni Ciutadans, ni una part important del PSOE, però és molt més difícil d’aconseguir la independència si els qui la tenen com a prioritat no arriben a la meitat dels electors i al davant hi ha l’Estat, amb els mitjans que té per oposar-s’hi, i la prova és la regressió autonòmica en la qual està submergida Catalunya actualment.

La situació actual és la manifestació d’un greu problema polític, però no jurídic, i cal que els nostres representants, amb urgència, negociïn una sortida política a la crítica situació actual.

Francesc Pau i Vall és professor de Ciències Polítiques a la UPF.