Fer d’extra

Com tan bé mostra la interessant pel·lícula El jove Karl Marx, fa 150 anys ja havies de dominar tres idiomes si pretenies promoure un moviment revolucionari d'importància. A Espanya les llengües estrangeres sempre s'han mirat amb prevenció perquè es temia que dominar-les desactivés la importància d'allò local a favor de l'atractiu aliè. Però la ignorància el que promou és la submissió. Desconèixer l'essència del que és aliè et condemna a consumir-ho sense esperit crític. Així, sense dominar l'anglès, la cultura anglosaxona se'ns ha cruspit i a dia d'avui som antiimperialistes per vocació, però súbdits per gust. No només consumim de manera acrítica allò que ens seleccionen i tradueixen perquè ens ho empassem com si fóssim oques d'engreix, sinó que, a més, ens sentim obligats a imitar-ho. Perseguir l'èxit a partir de l'èxit aliè acostuma a ser una recepta que garanteix el fracàs.

S'ha parlat molt de si un jutge espanyol ha vist com se li escapava la seva aspiració a ser membre d'un dels tribunals europeus de drets per culpa de l'idioma. No seria estrany, però en episodis similars ens importa més riure'ns de la incompetència aliena que no pas afrontar les llacunes pròpies. Alguna cosa passa quan sempre sona com si fos d'un altre temps el fet que personalitats espanyoles ocupessin càrrecs de rellevància a Europa. Noms com Solana, Barón, Borrell, Gil Robles, Almunia o Mayor Zaragoza es movien per Europa sense excessius complexos. La irrellevància de les dues últimes legislatures en el repartiment de poder institucional a la Unió Europea ha condemnat Espanya a un paper no ja secundari, sinó de figuració sense frase, que és el terme tècnic per qui fa les funcions d'extra. Potser diran que els idiomes no hi tenen res a veure, però tot hi ajuda i la nostra tendència a la invisibilitat i a la inanitat s'hauria de revisar a fons.

Si ens aturem a pensar que a fora pintem ben poca cosa, tot i ser el país de Velázquez i Goya, podem caure en la ironia demolidora. Per animar-nos, ens recordem que part de la culpa és per com de malament ens governen. Per sort, la setmana passada vaig visitar una escola d'adults i vaig comprovar la passió per seguir aprenent en les terribles condicions de desigualtat a les quals ens hem acostumat. Hi ha molta gent que no es resigna al fet que li trepitgin totes les expectatives, per més dur que sigui aquest moment. Aquesta gent és qui de debò ajuda a millorar el país perquè no fa veure que sap una cosa quan no la sap. El seu desig de millora els fa brillar entre la voluminosa legió dels qui han decidit conformar-se a fer d'extra.