La ela geminada i el fetitxisme

T’imagines que la hispanística s’empesca el Día de la Eñe? Així, tal qual. De fet, potser no els cal empescar-se un dia específic dedicat a la lletra única que exhibeixen a l’alfabet, ja sovintegen prou les mostres d’orgull cap a un grafema singular, tot i que no té gaire d’especial, no deixa de ser un estratagema dels antics copistes medievals, els quals, per economitzar espai, marcaven amb una línia superior les consonants geminades (nn esdevenia doncs ñ). Les llengües romàniques de l’entorn presenten també el mateix so (evolució natural del llatí vulgar) i totes el resolen d’alguna manera, en general amb una combinació de lletres, ny per a català, gn per a francès i italià, nh per a portuguès. Però sigui com sigui, l’adoració hispana per la lletra enya ateny les cotes més insospitades de l’esperpent, com ara quan es parla dels talentosos jugadors de bàsquet com la ÑBA o directament s’identifica Espanya amb la lletra en adhesius i samarretes. O quan, ja fa força anys, va córrer la brama que Europa volia unificar els teclats d’ordinador, i per tant prescindir de tecla pròpia per a la enya, la qual (com passa amb altres centenars de caràcters) s’hauria pogut escriure igualment per mitjà d’alguna combinació de tecles reeixida. Evidentment, hi va haver crits i ois i no se’n va parlar més. (Nota: escric enya tot i que aquesta forma no consta al diccionari de l’Institut, on sí que apareixen, per exemple, sigma de l’alfabet grec, àlif de l’àrab o dàlet de l’hebreu; deu ser casualitat, que no hi ha enya...)

El de la enya és probablement el cas més conegut de fetitxisme ortogràfic, pel qual una lletra, de manera insòlita, condensa tot de sentiments tribals, i sembla que fins ara en català ens n’havíem deslliurat. Però no. Per segon any (pel que es veu, el primer no va ser una astracanada) el dia 24 de gener se celebra el Dia del Punt Volat, vindicació de l’escriptura ortodoxa del senyal que separa les dues eles de la ela geminada (això és, el punt no pot ser ni un guionet ni un punt normal, i en conjunt els tres caràcters no poden ocupar això, tres caràcters, sinó dos) que, a la pràctica, és una vindicació de la ela geminada mateixa i de la singularitat que representa. ¿Oi que tenim una grafia extravagant que no té ningú més? Doncs fem-ne bandera, traiem pit i gaudim del nostre propi fetitxisme ortogràfic, no tenim motiu per pensar que reproduirem a la catalana les angúnies que la profusió de enyes comporta.

El que hauria de fer qualsevol debat seriós sobre la ela geminada és plantejar-ne la desaparició, o si es prefereix, traçar un full de ruta per eliminar-la si no volem que ningú es llanci al cràter d’un volcà actiu, veient el que va passar amb lo dels diacrítics. Avui la ela geminada té molt mala peça al teler per molt que el voluntarisme ens hi aficioni, sobretot per tres motius: el primer, el fet de regular-se sense norma, sinó més aviat a base de generalitzacions i grups de mots que sempre tindran la seva excepció; el segon, l’acceptació tàcita que el grafema es realitza fonèticament també com una ela simple (ja és l’opció majoritària en bona part de domini lingüístic, i ni tan sols la nova ortografia es molesta a sancionar-la), i de fet ni els mateixos promotors del Dia del Punt Volat lluiten per la pronúncia, sinó que es limiten a una conjura merament gràfica; i el tercer, les noves tecnologies i l’actual escriptura apressada, que actua de rèmora per entretenir-se a buscar caràcters xirois.

En un futur no gaire llunyà, difícilment la ela geminada es pronunciarà ni s’escriurà de manera espontània, i la seva presència en les normes ortogràfiques serà un exercici de genuïnitat mal entesa que haurà de conviure amb la incomprensió de la majoria dels usuaris de la llengua. O sigui, seguirem escrivint la ela geminada amb el punt com cal, però no sabrem per què.