Serguei Eisenstein, el descobridor del cinema com a espectacle de masses

El polifacètic Serguei Eisenstein ha passat a la història pel seu talent per a les filmacions i, sobretot, per la seva teoria del muntatge en un moment en què el cinema tot just feia un parell de dècades que existia. No obstant això, el director avantguardista també va destacar pels seus amplis coneixements d'art, va estudiar enginyeria i, a banda de rus, parlava anglès, francès i alemany.

Tot això va contribuir a fer que, malgrat la seva escassa filmografia —que no arriba a 20 pel·lícules, algunes d'inacabades—, la seva obra segueix vigent i es continua revisant assíduament per les seves aportacions i influències en el rodatge, l'escenografia, i el muntatge en el cinema europeu i americà.

Más información

Els dibuixos eròtics de Sergei Eisenstein

L'Eisenstein més eròtic va sorgir en terres mexicanes

Serguei Mikhàilovitx Eisenstein va néixer a Riga, capital de la Letònia actual i aleshores ciutat de l'imperi rus, el 22 de gener del 1898. Fill de pare jueu i de mare eslava, des de ben petit va destacar per la seva facilitat i precisió pel dibuix, cosa que el va portar el 1914 a ingressar a l'Escola d'Arquitectura de Sant Petersburg. Hi va estudiar tres anys, ja que el 1917, any de la Revolució d'Octubre, el futur arquitecte va fer un gir al seu destí.

Atret per la revolució marxista i convençut dels seus ideals i que l'art podria ser útil a la revolució, Eisenstein es va allistar el 1918 a l'Exèrcit Roig, on va entrar en contacte amb el teatre treballant com a responsable de decorats i com a director i intèrpret de petits espectacles per a la tropa. Desmobilitzat el 1920, es va instal·lar a Moscou amb la idea d'aplicar la seva habilitat pictòrica a l'escenografia teatral.

Va ser, sens dubte, la seva experiència com a director d'escena del Teatre Obrer (1920) el que el va impulsar a estudiar direcció teatral a l'escola estatal. No obstant això, quan tenia 25 anys Eisenstein va posar fi a la seva carrera teatral després d'un fracàs en el muntatge de l'obra Màscares de gas, en el qual, segons les seves paraules, “el carro es va trencar i el conductor va caure de cap”. Aquest incident va fer que deixés el teatre i se centrés en el mitjà que li donaria prestigi internacional, el cinema, en el qual va ser un pioner de l'ús del muntatge, ja que per a ell l'edició no era un simple mètode utilitzat per enllaçar escenes, sinó un mitjà capaç de manipular les emocions de la seva audiència.

El seu primer contacte amb el cinema va ser el rodatge d'un petit curtmetratge inclòs en l'obra teatral El savi, que portava per títol El diari de Glomow. El seu interès pel nou mitjà artístic va fer que, el 1924, rodés el llargmetratge La vaga, amb una famosa seqüència en la qual va utilitzar imatges de bestiar sacrificat a l'escorxador intercalades amb altres de treballadors afusellats per soldats tsaristes.

L'única còpia que hi havia de la pel·lícula la va confiscar la censura i no es va poder tornar a distribuir fins després de la seva mort, tot i que sí que es va arribar a projectar a Europa i va obtenir el premi en l'Exposició Internacional de París el 1925.

Des d'aquell moment el jove Serguei va dedicar bona part del seu treball a investigar sobre el muntatge. Posteriorment va desenvolupar la seva pròpia teoria, que ha tingut una gran influència en els directors europeus i de Hollywood i que encara continua vigent.

Serguei Eisenstein no solia utilitzar actors professionals en els seus muntatges perquè l'argument de les seves obres abastava qüestions més àmplies de la societat, especialment els conflictes de classe. Els seus actors, per tant, eren en la majoria dels casos persones sense formació en el camp dramàtic i provenien d'àmbits socials adequats per a cada paper.

Amb una sola pel·lícula rodada, el jove director va rebre l'encàrrec de filmar la commemoració de la Revolució del 1905, i la que es convertiria en l'obra més cèlebre de la seva carrera i una de les millors de la història del cinema: El cuirassat Potemkin (1925). Llavors ja generava força expectació perquè havia dotat de cobertura intel·lectual l'espectacle de masses que acabava de néixer, el cinema. A la pel·lícula, l'escena de l'amotinament al vaixell i la vertiginosa seqüència d'acció de l'escalinata constitueixen fites del llenguatge cinematogràfic i un dels principals èxits del cinema mut.

El cuirassat Potemkin va donar a conèixer el seu nom a tot el món i possiblement és la pel·lícula sobre la qual més s'ha escrit en tota la història del cinema. En principi, el guió era per a una pel·lícula de vuit episodis, però en rodar el capítol dedicat al motí del cuirassat Eisenstein va decidir centrar el film en aquest episodi. Per això va buscar els supervivents de la massacre i va localitzar els dibuixos d'un francès que havia estat testimoni del que havia passat. Gràcies a una sèrie d'experiments tècnics (pantalles reflectores, fotografia desenfocada i plataformes mòbils, entre d'altres), els resultats van ser sorprenents.

Eisenstein roda la seva pel·lícula en 1.290 plans combinats amb una habilitat genial mitjançant un muntatge rítmic, ja que considera innecessaris els moviments de càmera, i només fa alguns tràvelings. A El cuirassat Potemkin destaca l'escena de l'escalinata, amb 170 plans, en la qual el poble és brutalment agredit per les forces tsaristes i on crea un temps artificial que fa que la seqüència duri gairebé sis minuts. La pel·lícula, amb una esplèndida fotografia en la qual la massa es converteix en l'autèntica protagonista de l'obra, es va acabar considerant la primera obra mestra del cinema.

Després d'aquesta gran pel·lícula va fer dos treballs més, la genial Octubre (1927), en la qual narra els successos de l'assalt al Palau d'Hivern durant la Revolució russa del 1917, i La línia general, pel·lícula sobre la reforma agrària, encara que pels canvis a la Unió Soviètica va haver de modificar el guió diverses vegades. En aquestes dues obres Eisenstein va tornar a experimentar amb un nou llenguatge mitjançant les imatges, però per la seva complexitat no van arribar a ser gaire ben enteses en la seva època.

En aquell moment, Serguei Eisenstein va començar a tenir problemes importants amb la censura soviètica, que el van portar a viatjar a Europa el 1930 per investigar sobre el so i a signar després un contracte amb la Paramount i traslladar-se als Estats Units, on arribaria a cobrar fins a 900 dòlars a la setmana.

El que Eisenstein portava de bagatge quan va arribar a Hollywood era tres pel·lícules: La vaga, El cuirassat Potemkin i Octubre, un llegat més que suficient perquè el mateix Hitler, després d'arribar al poder a Alemanya, l'hagués posat com a exemple per la seva practicitat marxista i li copiessin les tècniques en el cinema nazi d'adoctrinament.

No obstant això, el consagrat Eisenstein no va aconseguir el permís de residència als Estats Units ni hi va engegar cap projecte, per la qual cosa va decidir viatjar a Mèxic. Quan va arribar al país va ser empresonat, amb dos ajudants de direcció, tots russos, però gràcies a la intervenció d'un amic espanyol el panorama va canviar fins al punt que el van nomenar hoste d'honor. Va iniciar al país centreamericà la producció ¡Que viva México!, en la qual va experimentar diferents muntatges, tot i que no la va poder acabar perquè es va quedar sense patrocinador.

Serguei Eisenstein

Després de la seva mala experiència com a cineasta a l'exili, Eisenstein va tornar a la Unió Soviètica, on van continuar les dificultats per desenvolupar la seva feina, així que va decidir dedicar-se a la redacció de textos teòrics mentre des del poder s'atacava tant la seva obra com la seva persona. Malgrat tot, va rodar Alexander Nevski (1938), la seva primera pel·lícula sonora i amb la qual va guanyar el Premi Stalin.

El 1943 va iniciar, amb el rodatge d'Ivan el Terrible, un ambiciós projecte biogràfic concebut com a trilogia sobre la figura del tsar Ivan IV de Rússia, però el règim soviètic va interpretar l'obra com una denúncia a la personalitat de Stalin i va prohibir la segona part –després d'haver aconseguit un altre Premi Stalin amb la primera– fins a la mort del dictador el 1953, cinc anys després de la defunció del director cinematogràfic. Després d'aquesta decisió Eisenstein no va rodar ni la tercera part ni cap pel·lícula més.

Serguei Eisenstein, que va plasmar els seus estudis en obres com a Teoria i tècnica cinematogràfica, La forma al cinema, Reflexions d'un cineasta i La realització cinematogràfica, entre d'altres, va morir l'11 de febrer del 1948, als 50 anys, després de patir una gran hemorràgia arran d'un infart.

La genialitat artística d'Eisenstein, la seva teoria del muntatge i els seus ensenyaments en el llenguatge cinematogràfic, no només van contribuir en el seu moment a la majoria d'edat del cinema, sinó que segueixen vigents avui dia com una referència i influència molt clara en els grans directors.