“És normal que Fabra quedi com una figura històrica”

M’intercepta Jordi Ginebra (Barcelona, 1961) quan estic a punt d’arribar al seu despatx i em convida a seguir-lo a l’aire lliure, on podrà fumar legalment. Catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili, és conegut en el gremi de la cosa de la llengua com a coautor (amb Anna Montserrat) del celebrat Diccionari d’ús dels verbs catalans i (amb Joan Solà) de Pompeu Fabra: vida i obra, carta de presentació per encapçalar enguany els actes de l’Any Fabra, que tot just arrenca.

Pregunta. Faci una mica de ficció. On seríem si Fabra s’hagués dedicat a la química?

Resposta. Jo crec que hauríem trobat un camí. Una cosa és que a posteriori valorem molt l’obra de Fabra, i és veritat que gràcies al seu treball es va aconseguir una codificació moderna i funcional. Potser no tindríem un model tan reeixit, però hauríem trobat una fórmula.

P. Hi ha en alguna llengua propera alguna figura semblant?

R. No sé si amb tant de protagonisme polític. En el cas català, mentre s’estableix una codificació, un codi modern, la llengua va adquirint protagonisme en els àmbits socials. El desenvolupament i la implantació de la normativa catalana és paral·lela a la desclosa i l’èxit del nacionalisme català. En aquest sentit, sí que és bastant singular. És veritat que als segles XIX, XX i XXI hi ha altres processos de normativització lingüística al món, però no tenen el ressò sociopolític llarg del procés català.

P. Ha perdut vigència la figura de Fabra? Abans el diccionari Fabra era un objecte de culte, tenir-lo a casa era important. S’ha perdut aquest respecte?

R. Com a figura, la percepció sobre Fabra és manté, però és veritat que com a font del nostre coneixement lingüístic, sobre la normativa, no és que hagi perdut vigència, és que les coses van progressant. Fins al 1995 el diccionari normatiu és el Fabra, després és el de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El seu diccionari ja no és el que nosaltres consultem per resoldre dubtes, ja no manté l’operativitat.

P. Pot ser que Fabra acabi sent més conegut per donar nom a una universitat o a carrers, que no pas per un llibre que la gent tingui a casa?

R. Pot ser, però tampoc és estrany. En l’àmbit espanyol, ningú consulta Nebrija per un dubte gramatical. Potser és normal que passi, que tothom sàpiga que va ser qui va codificar el català modern, però quedi com a figura històrica. No seria cap desgràcia, sinó un signe de normalitat d’una cultura.

P. La nova gramàtica és continuadora de Fabra?

R. Vol ser continuadora, i en línies generals ho és. Penso que la voluntat és seguir l’obra i l’esperit de Fabra. Si ho aconsegueixen sempre, en alguns punts tinc dubtes. Fabra volia que a través de la norma es rectifiquessin els usos general de la població, la normativa havia de ser un instrument per canviar hàbits lingüístics. Ara el pensament ha canviat una mica, els senyors de l’IEC no es veuen tan capaços d’aconseguir això. En aquest sentit, han cedit una mica.

P. En quina direcció?

R. Han acceptat uns usos que potser Fabra no hauria considerat del tot genuïns, potser ni ells mateixos els hi consideren, però troben que són molt difícils d’eliminar de la llengua formal, perquè l’usuari, en general, els té molt arrelats.

P. Hi ha hagut doncs una mena de xoc amb la realitat?

R. Hi havia una sèrie de trets que Fabra pensava que s’implantarien, però hem vist que no s’han implantat, i crec que aquí l’IEC ha acceptat que hi ha trets molt difícils d’implantar. El que no pot ser és que al final la normativa provoqui una mena d’esquizofrènia entre una llengua oral i espontània i una llengua literària o estàndard. A més, la nova gramàtica potser fa una aposta excessiva pel polimorfisme, en admetre més d’una opció segons determinades variables. Això Fabra ja ho admetia, però aquesta gramàtica va més enllà. I això és important: si jo soc professor de català a Eslovàquia, què he d’ensenyar? Un estàndard és una llengua simplificada, és un model formalitzat, funcional, i en la mesura que establim polimorfisme estem desfuncionalitzant. Fabra era molt pedagògic, i quan decideix fer una gramàtica normativa la presenta d’una manera molt sòbria, molt clara.

P. Calia un Any Fabra? O senzillament és oportú per una qüestió de dates?

R. En general els països, les cultures, honoren les figures importants de la seva història. És de bons fills honorar els pares, i la data és molt rodona, 150 anys del naixement, 70 de la mort i 100 anys de la gramàtica oficial. Val la pena reflexionar al voltant del fet que hi ha hagut un canvi de gramàtica. L’Any Fabra hauria de ser un any per donar un impuls a la qualitat de la llengua i a l’ús del català, que té unes dificultats objectives que no són d’ara.

P. L’Any Fabra és iniciativa del govern de la Generalitat. Ha afectat d’alguna manera el 155?

R. Sí. En tot. Sobretot en la planificació dels actes. Anem més endarrerits del que es preveia. Hi ha dos aspectes, el pressupopstari i el polític. L’Any Fabra s’encarrega a dos departaments, que són Presidència i Cultura. Tenint en compte que no hi ha consellers, la comunicació entre els dos departaments és molt més complicada, i més en una commemoració com aquesta, en què és molt important que hi hagi uns caps polítics que decideixin les línies d’actuació. No tenim conseller de Cultura que estigui parlant al món de l’Any Fabra.

P. Si el 155 dura gaire, com creu que pot afectar ja no l’Any Fabra, sinó altres aspectes de la llengua?

R. És un misteri. En principi segur que afecta negativament. No teníem un Govern perquè sí, per fer bonic, el teníem per fer coses. Si no tens Govern, i si tens un partit que governa la Generalitat amb un 4% dels vots i amb una línia determinada, que és una línia contrària a la llengua catalana... Posar sota sospira l’ensenyament i la normalització lingüística pot afectar molt negativament.

P. L’any 1934 Fabra ja alertava del bilingüisme. Ell no podia preveure la situació actual, en què un partit com Ciutadans, que reivindica el bilingüisme, ha obtigut tants vots. Com s’encara la defensa de la llengua davant un context polític que reclama amb un cert pes unes condicions diferents?

R. El bilingüisme és un concepte que es pot enfocar des de molts punts de vista. El problema d’uns partits concrets, que són el PP, Ciutadans i en alguns moments els socialistes, és que per a ells el bilingüisme és una manera d’afeblir el català. Si vols enfortir la llengua catalana, pots seguir diversos camins i tot es pot debatre. La societat catalana, molt més ara que en l’època de Fabra, és una societat bilingüe en el sentit que una part important de la població és de llengua castellana, i no es pot fer veure com si això no fos així. Ara, hem de veure quines estratègies seguim, quina política lingüística fem, perquè el català sigui una llengua que pervisqui. El català, o és la llengua que predomina en els usos socials i administratius de Catalunya, o s’anirà residualitzant. Hi pot haver bilingüismes en determinats àmbits, en determinades situacions, però quan aquests partits defensen el bilingüisme, el defensen com un pas previ per marginalitzar el català. Els molesta que el català tingui un estatut de llengua políticament poderosa. La qüestió no és l’etiqueta del bilingüisme, sinó la voluntat que hi ha al darrere, d’expandir la idea nacionalista espanyola d’una llengua, una nació, un estat.

P. L’Any Fabra servirà també per explicar el vessant polític de Fabra?

R. Seria interessant que es conegués aquest aspecte. Fabra té aquesta famosa frase, “No s’ha d’abandonar la tasca ni l’esperança”, que potser adquirirà relleu, potser haurem de tenir Fabra com a referent a causa de la repressió actual. El referent de Fabra, que va continuar treballant i lluitant, amb esperança, en un context encara més fort de repressió que el nostre, com va ser l’exili, pot ser important. Fabra va ser a la presó, va ser represaliat... Ja es va haver d’enfrontar a un estat que era hostil a la cultura catalana. I ara ho tornem a patir. La seva actuació pot ser un estímul.

P. En la situació política actual, pel que fa al procés, on s’imagina Fabra?

R. És fer ficció, és clar, però crec que hauria estat a favor del procés. Perquè és el sistema que pot afavorir més la pervivència del català. Fabra, en cada moment de la història que va viure, va estar del costat dels que demanaven la màxima autonomia política que era pensable en aquell moment. Posats el 2010 o 2012, és molt difícil pensar que Fabra aniria en contra del procés.

P. Se l’imagina defensant les urnes l’1-O?

R. [SOMRIU] Sí. Perfectament. De fet no es va amagar mai. Ell encapçala la delegació que porta els milers de paperetes al president Macià a favor de l’Estatut d’autonomia, i es mulla per unes opcions d’esquerres compromeses amb la llengua catalana. Si ho fa en aquell moment, per què no ho faria ara? Fins i tot me l’imagino sent sotmès a un cop de porra.