El Moisès que va ser tecnòcrata

El 23-F del 1981, mentre el coronel Antonio Tejero prenia els diputats com a ostatges, Artur Mas feia classe d’anglès a l’acadèmia Berlitz, al passeig de Gràcia de Barcelona. Amb 25 anys, el soroll de sabres no li va alterar el pols. Després dels idiomes, va fer una passejada amb la seva nòvia, Helena Rakosnik –ja vetllant les armes per a les futures noces– i després va anar al domicili patern, des d’on, llavors sí, va seguir els esdeveniments. El relat –facilitat a aquest diari amb motiu del 30è aniversari del 23-F per qui llavors era el seu cap de premsa, Joan Maria Piqué– descriu la visió que el jove Artur tenia de la política. I la veritat és que resulta d’un candor similar al de l’observació del britànic Nigel Barley sobre la tribu dels dowayos del Camerun, tot i que a anys llum de l’espurna de l’autor de L’antropòleg innocent.

I és que Artur Mas venia d’una família de la burgesia catalana. Com corresponia a la seva condició i amb 26 anys acabats de fer, el seu pare el va acompanyar a buscar feina al despatx d’un dels seus amics, el llavors conseller de Comerç, Consum i Turisme, Francesc Sanuy. El jove Mas parlava idiomes –anglès i francès– i era un bon treballador de costums espartans, cosa que el va fer ascendir ràpidament. Després d’exercir com a cap del Servei de Fires de la Generalitat, va ser designat director general de Promoció Comercial. D’aquella època de majories absolutes del pujolisme data una de les seves afirmacions més famoses: “Òbviament, soc un tècnic, no un polític”. Mas era un jove calvinista, un gènere molt estimat pel seu exotisme a l’entorn de la família Pujol. A poc a poc es va anar apropant al nacionalisme. Potser en això hi va tenir alguna cosa a veure el trauma que va patir quan, sent molt jove, va trobar a l’empresa del seu pare, Magomo, unes octavilles que demanaven un augment salarial, però que, al seu parer, destil·laven rancor de classe. El text, engendrat en plena Transició, li va obrir els ulls sobre com era de perniciosa l’esquerra. En contraposició, el nacionalisme es presentava com a apòstol de l’harmonia entre classes.

A finals dels vuitanta es va posar al servei del grup Tipel, liderat per Lluís Prenafeta, imputat després en el cas Pretòria i home fort de diversos governs de Jordi Pujol. L’efectivitat i el posat elegant del jove Mas van agradar a la dona del president, Marta Ferrusola. Va començar la seva carrera política seriosa. Primer va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona i, a mitjans dels noranta, conseller de Política Territorial i després d’Economia. Pujol va veure valors calvinistes en aquell home capaç de retardar les obres de la cuina de casa seva per fer callar rumors de corrupció mentre era conseller de Política Territorial. Amb el suport de la família del fundador de CDC, li va guanyar la batalla de la successió al democristià Josep Antoni Duran Lleida i va aconseguir la primogenitura de CiU el 2001.

Pujol veia en ell un bon masover, capaç de guardar casa i finca. Tot temporal, és clar, fins que algun dels fills del patriarca en reclamés l’herència, cosa que els tribunals i la història van impedir. Per a la seva funció de regent, Mas es va envoltar d’incondicionals. David Madí, el seu secretari de Comunicació i net d’un dels fundadors d’Òmnium Cultural, va arribar a manipular enquestes per millorar-li la imatge de líder. Com Pujol, Artur Mas va perdre en nombre de vots les seves confrontacions electorals amb Pasqual Maragall. Fins al 2010 no va poder accedir a la presidència de la Generalitat. Però Convergència va sobreviure amb bona nota al seu pas per l’oposició (2004-2010), durant el qual Mas va pactar amb el president Zapatero les retallades a l’Estatut i va posar sordina a les ambicions polítiques del PSC, amb l’objectiu d’aplanar el seu camí a la presidència. En el terreny econòmic, CDC va sobreviure a la travessia del desert gràcies a les comissions del 3% o del 4% que presumptament van obtenir els nacionalistes per obres adjudicades anteriorment. Una part del botí va ser a través del Palau de la Música, i, de fet, la sentència del cas es farà pública el 15 de gener.

Quan Mas va aconseguir el 2010 la presidència de la Generalitat es va presentar com l’administrador eficaç davant dels malgastadors tripartits d’esquerra. Amb els vots del PP, CiU va aprovar el 2012 la seva llei d’estabilitat pressupostària, en la qual avançava en dos anys –de fet, per al 2018– els objectius que el Govern central s’havia fixat per al 2020. Es van retallar les prestacions de renda d’inserció, es va expulsar milers de persones del sistema i es va mutilar en 1.500 milions d’euros el pressupost de Salut. Tot això va ser fins a la seva conversió a l’independentisme, quan va voler surfejar el tsunami independentista generat arran de la sentència de l’Estatut. Va prendre la vara de Moisès –en aquesta tessitura profètica apareixia en un cartell electoral el 2012– i va intentar esborrar les empremtes del passat de corrupció i retallades a la cort del faraó. Convergència, ja divorciada d’Unió, va amagar el 2015 la seva nova encarnació, el seu candidat i les seves sigles a Junts pel Sí. Però la CUP el va trobar, va barrar el pas de Mas a la presidència i el va enviar a la paperera de la història.

Mas deixa ara la presidència del PDeCAT, un partit desdibuixat per l’empenta cabdillista de Carles Puigdemont, l’home que ell va ungir com a successor. Els temps no li són favorables. Convergència ha desaparegut, el seu vell tresorer, Daniel Osàcar, està implicat en el cas Palau, i el fiscal li demana sis anys de presó. Amb el partit convertit en una mena d’assemblea de facultat, el successor de Pujol busca tranquil·litat i intenta fugir del laberint que ell mateix va contribuir a teixir per sobreviure amb l’aposta sobiranista. Té causes pendents, està inhabilitat per dos anys, espera la sentència del cas Palau i creu que ha arribat el moment de fer un descans davant d’aquest procés que devora els seus fills. Però Mas encara no ha tirat la tovallola definitivament.