“El Museu de Lleida no pot ser el museu de la pena”

Fa just un mes, l’11 de desembre, una operació judicial va ordenar l’entrada de la Guàrdia Civil i dels tècnics del govern d’Aragó al Museu Comarcal i Diocesà de Lleida per emportar-se les 44 peces del monestir de Sixena (Osca) que Aragó reclamava als tribunals a Catalunya. Era en compliment de l’execució d’una sentència del 2015 que va anul·lar les vendes d’aquestes obres de les monges a la Generalitat. Ha passat un mes i al museu intenten superar aquesta jornada: ja planegen la nova presentació de la sala on s’exposaven set d’aquestes peces, encara que el director del museu, Josep Giralt i Balagueró (Balaguer, 1956), considera que les obres segueixen sent propietat del centre. Per això, s’han presentat quatre recursos al Tribunal Suprem, que, en cas que siguin admesos a tràmit, poden acabar, encara que no abans de tres o quatre anys, obligant que aquestes peces (i les 51 que es van lliurar el 2016 des del Museu Nacional d’Art de Catalunya) hagin de tornar a aquest museu, on han estat des que es va inaugurar el 2007; un centre que l’any passat va rebre la visita de 23.892 persones.

Pregunta. Com va viure l’operació policial?

Resposta. No pensava que això pogués passar en un museu públic d’un país civilitzat. Ningú que treballi en el món del patrimoni pot pensar que a les quatre de l’endemà tindrà a 200 guàrdies civils vigilant el que fa.

P. Esperava una actuació així?

R. Quan vam veure que l’execució de la sentència era inevitable, vam construir un escenari hipotètic i vam confeccionar un pla de treball per saber com fer les coses. Com que era provisional, vam acordar que la sortida de les peces es tractaria com una cessió per a una exposició temporal, de manera que calia documentar-ho tot. Quan ho vam tenir clar vam enviar un informe al jutge amb tots els detalls.

P. Per què van contractar un notari?

R. En comprovar que ningú del jutjat acompanyaria els agents i per evitar problemes d’indefensió vam buscar una cobertura jurídica i vam contractar els serveis d’un notari que donés fe del que passaria, a més de sol·licitar la presència de tres advocats del Consorci del Museu.

L’11 de desembre, desgraciadament, s’haurà d’estudiar des de la perspectiva de la museologia catalana i espanyola”

P. Se’ls ha acusat de no col·laborar amb el jutge?

R. Quan vaig preguntar als tècnics d’Aragó —uns excel·lents professionals que van haver de treballar amb una espasa de Dàmocles sobre el cap marcats per la pressa— si havien tingut accés als informes sobre la conservació de les peces que havíem enviat, van dir que no perquè havien arribat tard.

P. Qui va marcar el que calia fer?

R. Es va pactar amb el capità de la Guàrdia Civil quines persones participarien en el moviment i l’embalatge de cadascuna de les 44 obres i com s’accediria a les sales i a la reserva. El pla d’Aragó era sortir a les 6 del matí de Saragossa, arribar a Lleida a les 8, embalar les peces i anar-se’n per arribar al voltant de les 6 de la tarda a Sixena, però no s’especificava res més.

P. S’ha dit que el trasllat no va ser el correcte.

R. Les presses són sempre males companyes de viatge. Es van col·locar peces al revés a les caixes i per això van viatjar de cap per avall, com es va poder veure en fotografies. Jo no hauria firmat l’acta de la càrrega. Tot això sortirà en l’acta notarial.

“No és estètic el que va fer Lambán de donar el missatge de Cap d’Any al costat del que podria ser un botí de guerra. Això no ajuda a destensar posicions”

P. Aragó els ha acusat de no tenir cura de les peces.

R. Tant el president d’Aragó com la consellera de Cultura han dit coses aberrants al voltant de Sixena i de com havíem tractat les peces, que es podien haver estalviat si haguessin llegit l’informe que es va lliurar al jutge. Entre altres coses, es deia que 12 de les peces d’alabastre no es podien moure sota cap concepte. En els fòrums de discussió el tema de la conservació preventiva no ha estat en qüestió mai, sempre era un assumpte jurídic i polític.

P. Per què no s’hi havia intervingut en elles?

R. Aquestes obres eren en una vitrina en condicions constants des de l’any 2000. Quan aquest museu es va crear el 2007, es van invertir 18 milions d’euros i es van fer unes sales de reserva excepcionals. Els criteris de conservació i restauració han estat els mateixos que per a la resta de la col·lecció, i fins fa un any no es comptava amb una metodologia contrastada per intervenir en aquest tipus de peces d’alabastre. Però tot i veure, quan es van començar a moure, que deixaven anar pols, es va seguir amb el procés. No sabem com deuen haver arribat a Sixena

P. Com substituiran les peces exposades?

R. Hi ha persones que han dit que el millor seria deixar-ho buit i posar que les obres estan en préstec, però aquest no és el museu de la pena, hem de ser valents i canviar-ho, i en dos o tres mesos es remodelarà tota l’àrea, tot i que no està decidit si es trauran les tres peanyes que aguantaven les caixes. La remodelació es donarà a conèixer en el mateix moment en què es presentin, de forma definitiva, les taules de Pere Garcia de Benavarri, la creu romànica dipositades pel MNAC i l’excel·lent col·lecció de ceràmica de Lleida del segle XVII que es va comprar l’any passat. El que sí que es mantindrà, els agradi o no, és el tron de la cadira prioral de Blanca d’Aragó del segle XIV en aquesta posició central de la sala.

P. Es projectaran imatges de les obres?

R. Des del Museu de Lleida ningú ha proposat això, però els buits que han quedat a les sales, d’una manera o d’una altra, s’han de perpetuar en la història del museu, i aquest any explicarem l’11 de desembre en forma de llibre. Tenim molt material per fer-ho.

P. Això serà passar pàgina?

R. Mentre no hi hagi una sentència ferma del Suprem, les 44 peces segueixen sent del Museu de Lleida, però no podem estar tres o quatre anys esperant. Si aquest museu, amb les excel·lents col·leccions que té, vol consolidar-se com un museu nacional, passat el mal de cor, cal seguir cap endavant. Una altra cosa és que el que va passar l’11 de desembre sigui molt important per al Museu de Lleida i per a tota la museologia en general, perquè mai havia passat en cap altre museu del món, excepte en cas de guerra, que la policia entri i s’emporti una sèrie de peces d’una manera poc normal, sense que hi hagi una sentència ferma que després pot canviar. L’11 de desembre, desgraciadament, s’haurà d’estudiar des de la perspectiva de la museologia catalana i espanyola.

P. Creu que la compra de les peces van ser legals?

R. Potser les pràctiques que es van desenvolupar als anys trenta, seixanta i vuitanta eren d’acord a llei llavors, però la llei ha evolucionat i avui hi pot haver diferents interpretacions.

P. Creu que el Suprem els donarà la raó?

R. Confio que sí, però el que és clar és que el que acabi dient el Suprem establirà jurisprudència sobre els béns mobles, perquè fins ara s’ha actuat en funció del que ha dit un jutge de primera instància.

P. Quina hauria estat la solució idònia?

R. La solució hauria estat signar un conveni entre el govern d’Aragó, els ajuntaments i el consorci del Museu de Lleida, en el qual l’important no seria qui és el propietari de les obres sinó com es gestionen. Aquest museu és un exemple d’això. Aquí les col·leccions no tenen vida pròpia, sinó en conjunt, i ho gestiona tot el consorci, que ho ha d’aprovar per majoria.

P. El monestir té les condicions adequades?

R. Primer caldria haver recuperat l’edifici, si és recuperable. No n’hi ha prou a dir que volem que Sixena sigui Poblet i Santes Creus, cosa lícita, perquè el monument és de primer ordre, però la seva història també és important, i si volem recuperar-lo perquè sigui el lloc on han de tornar una o tot el fons de Sixena, primer cal conservar-lo i després que sigui de gestió pública, perquè ara qui el gestiona són unes monges que estan de lloguer.

P. Comparteix les crítiques del ministre de Cultura?

R. Íñigo Méndez de Vigo era conscient que hi havia algú que li feia la feina, que va ser el jutge, ell va fer com Ponç Pilat.

P. Com valora que el president Javier Lambán donés el seu missatge de Cap d’Any des de Sixena?

R. No és estètic ni coherent donar el miss[/*****][TEX]atge de Cap d’Any al costat del que podria ser un botí de guerra. Aquests gestos no ajuden a destensar posicions, ben al contrari. Afortunadament hi ha hagut persones a Aragó que també ho han criticat.

P. El preocupa la reactivació de la reclamació de les 113 peces des del bisbat de Barbastre?

R. No crec que sigui un tema que acabi igual que Sixena. El que sí que és veritat és que, pel que sigui, la història de les col·leccions del Museu de Lleida està subjecta des del primer dia a una sèrie de polèmiques al voltant de la propietat, però aquest museu té documents de compravenda de moltes d’aquestes obres. Ja es veurà.