El desencís de la veritat

Quan el diccionari Oxford va elevar postveritat a la categoria de paraula internacional ho va justificar perquè l’ús del terme havia augmentat un 2.000% respecte a l’any anterior. Les campanyes del referèndum del Brexit i de les eleccions a la presidència dels Estats Units van disparar la utilització del concepte. Una gran quantitat de notícies falses, mentides flagrants i distorsions de la realitat que van entelar aquells processos va fer que el neologisme es convertís lamentablement en moneda d’ús comú. D’això fa un any. Només un any.

No crec que en aquest temps ningú hagi pogut portar el compte del creixement social del terme, ni tampoc de la pronunciació de la paraula ni de la facilitat amb què hem assimilat aquesta varietat de l’engany. Perquè això és la postveritat: una operació de distracció pública basada en els mètodes més eficaços de la propaganda renascuda que fan creure que un fet s’ha produït d’una determinada manera, que no s’assembla gens a com va ser realment. És una mena d’autoengany col·lectiu molt més còmode perquè anul·la el matís, nega el dubte i facilita una opinió. Per això, als qui el desemmascaren se’ls considera directament enemics i als qui el matisen, sospitosos. I, com conclou la filòsofa Fina Birulés, si ja és difícil que coneguem els fets, quan aquests arriben ja no tenen importància perquè les dinàmiques polítiques els converteixen en irrellevants.

És una cosa semblant al que responen els votants de Trump quan se’ls assenyalen les incongruències i incontinències del seu escollit. Un llarg recorregut per cinc dels estats que el van portar al Despatx Oval permet adonar-se de com està de ben trenada la comprensió de qualsevol consideració o decisió presidencials. Frases memoritzades com si fossin eslògans i repetides com una lletania constitueixen un cos homogeni, compacte, inalterable i impermeable a la crítica externa. El que diuen els mitjans “liberals” són falsedats, repliquen, perquè aquests sí que responen als interessos del poder, que està veient com li perilla el monopoli. I, com que la millor defensa és l’atac, disparen sense pietat a qui s’hi interposi perquè, com que els fets han estat substituïts per les opinions, ¿qui es nega en un Estat de dret a concedir la llibertat d’opinió a ningú? És un joc pervers perquè són els qui estan imbuïts d’aquesta veritat mutant els mateixos que insisteixen a assenyalar com a membre del sistema corrupte qui hi difereixi, tot i que aparentment diguin que respecten la seva discrepància. Però aquesta aparença també és falsa. Fora de càmera emergeixen la intransigència denunciada tan habitualment per un micròfon indiscret i la intolerància manifestada per un atac d’ira descontrolat.

La disputa és tan virulenta que totes dues parts es revesteixen de patriotes. I tots diuen que són un bon exemple per a les següents generacions del que signifiquen els Estats Units perquè saben que ho necessitaran a causa d’aquest duel tan aferrissat. I no són els seguidors de Trump, precisament, els qui ho fan en el sentit que Timothy Snyder defensa en el seu al·legat sobre la tirania. Ni els que mantenen ben actiu el rampell del Brexit, com s’ha demostrat. Ni els qui van optar per Marine Le Pen al maig sense considerar-se necessàriament feixistes. Al contrari. Hi ha també a l’esquerra radicalitzada europea la mateixa tendència, fàcilment qualificada de populista, a negar les realitats alternatives a les seves. I es percep en alguns discursos independentistes catalans perquè el relat adaptat a cada situació s’elabora a partir d’un mateix mètode: el que dicten les eficaces normes de la publicitat.

Precisament a això va dedicar Mark Thompson el seu llibre Sin palabras: a descriure l’evolució del llenguatge de la política des del dia en què, cadascú pel seu compte, Reagan i Thatcher van decidir que més els valia atendre els assessors que els demanaven assenyalar les anècdotes per desplaçar les categories. I fins aquí hem arribat. Fins al moment en què tot sembla sortir del dictat d’aquell periodista manipulador que es negava a permetre que una mala notícia li espatllés un bon titular. I com que les xarxes socials han potenciat el periodista que tots portem dins, preferim donar més credibilitat a qui veiem com el nostre igual que no pas seguir confiant en aquells mitjans còmplices de les nostres decepcions. “I don’t believe in liberal media” (No crec en els mitjans liberals), deia un cridaner adhesiu enganxat a la part posterior d’una furgoneta a Texas. No és estrany, doncs, que Trump segueixi sent el seu heroi. Ni que segueixin construint el món a la seva mida. Ni que insisteixin a creure que la raó els acompanya. Ni que la seva habilitat travessi les fronteres i els seus fets alternatius guanyin adeptes.

Al final, no hi ha res tan nou com sembla per més noves que siguin les aparaules que ho defineixin. I és que, com va confessar Jean-Paul Sartre, tots els somiadors correm el risc de confondre el desencís amb la veritat.