Per què l’augment de participació no va canviar la majoria independentista

El creixement espectacular en nombre de votants en zones constitucionalistes va acabar per ser irrellevant. Les enquestes preveien que en les eleccions catalanes del 21-D hi hauria una mobilització espectacular. No era fàcil, perquè el 2015 la participació ja havia estat la més alta de la història de Catalunya: 77,4 % segons la dada de la nit electoral, 74,9 % una vegada sumat el vot de residents a l'estranger. Però, sorprenentment, la participació va pujar en aquesta ocasió encara més: fins al 81,9 %. La xifra baixarà una mica quan s'incorpori el vot des de l'estranger, però previsiblement superarà la del 2015 per quatre o cinc punts. Són xifres difícils d'aconseguir.

Les dades apuntaven també que l'augment es centraria en comarques poc independentistes. Així va ser, com es veu en el gràfic. La bretxa de participació entre les comarques més i menys independentistes es va reduir en aquestes eleccions. La gran pregunta és, per tant, per què amb aquests nous votants no es va obtenir una majoria nova al Parlament. En realitat la seva aparició va fer millorar els nombres dels partits constitucionalistes, però no tant com per canviar el resultat. Per què? Aquestes són les hipòtesis més probables:

1. Els abstencionistes són desconeguts. Un ciutadà que no vota tampoc acostuma a contestar enquestes. I si les contesta és probable que digui que votarà, encara que després no ho faci. Per això l'abstenció és difícil de predir, perquè amb prou feines es declara, sinó que es revela el dia de les eleccions. L'exemple recent més clar és el cas de Podem en les eleccions del 2016. Les enquestes donaven el famós sorpasso al PSOE, però després no va passar: un motiu va ser que molts votants que deien que votarien Units Podem van acabar per no fer-ho. Per què? Ningú no té una resposta clara.

2. Els abstencionistes estan fora del sistema. L’abstenció tradicional a Catalunya era la dels qui votaven a les generals i no a les autonòmiques. Però aquests votants ja van detectar que les eleccions autonòmiques del 2015 eren importants: “L'abstenció diferencial tenia molt pes quan en les catalanes votava el 60 % i en les generals un 70 %. Però aquesta gent ja hi va participar el 2015”, diu José Fernández-Albertos, investigador del CSIC.

Aquesta vegada, els ciutadans que no van votar el 2015 i el 2017 deien que sí que ho farien eren també, sobretot, no independentistes. Segons dades del CIS de novembre, hi havia al voltant d'un 7 % que votaria per una opció constitucionalista, davant de només un 2 % que preveia que votaria un partit independentista. Hi havia, per tant, una borsa més gran de votants no independentistes que no havien votat i que aquesta vegada volia fer-ho. Al final sí que van sumar més votants nous, però no tots els que preveia el CIS: els independentistes van arribar als 96.000 votants (un 2 % del cens) i els constitucionalistes 180.000 (4 %).

Però aquest 7 % era realment tan no independentista com deia? Veient els resultats, és difícil de saber: “Quan te’n vas al 80 %, els votants ja no tenen preferències tan clares”, diu Fernández-Albertos. L'últim que es mobilitza és algú amb un perfil polític poc desenvolupat i per tant molt imprevisible: “Tenim menys informació sobre el seu comportament electoral”, assenyala Sandra León, professora de la Universitat de York (Regne Unit). Les seves opinions sobre els partits són tan febles que, de la mateixa manera que habitualment no els impulsen a votar, poden optar per qualsevol partit una vegada davant l'urna. És una hipòtesi possible.

L’electorat silenciós és més variat i variable del que de vegades es pensa. “Entre els que no havien votat el 2015, la meitat posava un 0 a Arrimadas. Això significa que una part ja està dins del discurs independentista”, opina Fernández-Albertos.

3. La llei electoral penalitza el creixement urbà. La mobilització no independentista es va produir en zones urbanes. La llei electoral, en canvi, fa prevaldre les províncies menys poblades, i dona per tant més pes a l'augment de vots a les zones rurals lluny de Barcelona: “El sistema electoral filtra l'impacte de la participació en els resultats”, diu León.

Si Ciutadans hagués aconseguit que el seu percentatge de vots en barris de l’Hospitalet o Santa Coloma s'hagués donat per art de màgia en una comarca entre el Pla de l'Estany i la Garrotxa, avui parlaríem d'un altre resultat. Una altra opció més plausible per al bloc constitucionalista seria modificar la llei electoral, encara que ningú hagi aconseguit canviar-la en dècades. Qui hi està menys interessat ara és Junts per Catalunya, com abans CiU, que ha aconseguit el 40 % dels vots a les comarques menys densament poblades però només un 20 % al Barcelonès.

4. La lleialtat del votant independentista. Un altre camí perquè el bloc constitucionalista hagués aconseguit una majoria amb aquesta participació hauria estat una lleugera desmobilització dels independentistes. “Si, per alguna raó, els independentistes treuen 47,1 % en lloc de 47,4 %, potser perden la majoria absoluta i ara estaríem fent discursos diferents”, subratlla Fernández-Albertos. Clarament no va passar.

Hi havia un cert marge perquè passés. La reacció de l'independentisme a la fallida declaració unilateral va provocar crítiques, dubtes i divisió. “Mirant les enquestes veus gent independentista que hi estava en contra”, apunta Laia Balcells, professora de la Universitat de Georgetown (EUA). L'economia era una de les preocupacions principals. “Hi ha molts independentistes preocupats per l'economia. Valoraven pitjor els seus líders i tenien el seu vot menys clar”, explica Fernández-Albertos. I “no era del tot irrellevant”, afegeix.

Però va poder haver-hi una reacció a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que va implicar pors sobre qüestions troncals per a una majoria de catalans: com l'escola, la llengua o la televisió pública. “És destacable la lleialtat del vot independentista. Ha estat un efecte rebot per la repressió. És un vot defensiu davant una ofensiva nacionalista espanyola”, opina Balcells.