Hivern català

Eren els temps en què la llei era una simple molèstia. Eren els temps en què n’hi havia prou amb sentir-se a favor de la independència per creure que es tenia dret a la independència. Eren els temps en què els catalans van descobrir que hi havia altres catalans que no eren independentistes i que podien guanyar eleccions en vots. Eren els temps en què descobríem que el principal obstacle contra la independència no era a Madrid, la capital de l’opressió, el monstre, sinó a la mateixa Catalunya, amb ciutadans que no són, majoritàriament, independentistes. Eren els temps en què els catalans no érem racistes, tot i que els espanyols fossin inferiors, curts, franquistes i endarrerits. Eren els temps en què ens manifestàvem a Brussel·les amb els antisemites belgues. Eren els temps en què laminàvem l’oposició al Parlament. Eren els temps en què enganyàvem els independentistes de base fent-los creure que estàvem construint “estructures d’Estat”, que tot seria fàcil, que tothom ens rebria amb els braços oberts, i després els anomenàvem ximples per creure-s’ho. Eren aquells temps en què jugàvem amb els sentiments de la gent per mantenir-nos al poder. Eren els temps en què Francesc Homs, “el jurista”, era la punta de llança de la intelligentsia de Catalunya. Eren els temps en què descobríem Marta Rovira i, en fer-ho, de cop Junqueras ens va semblar Kant. Eren els temps en què preferíem viure extasiats en lloc de conviure. Eren els temps en què el món ens va mirar però nosaltres vam preferir ignorar el que el món veia en nosaltres. Eren els temps en què anomenàvem “èxits polítics” els fracassos polítics. Eren temps en què dèiem que érem independentistes però no nacionalistes. Eren temps per a la confusió. Eren temps per a la història.

Però també eren els temps de la nació més antiga d’Europa. Eren temps idonis per convertir la Constitució en una ideologia, en un objecte inamovible, inalterable, intocable. Eren els temps en què vam descobrir que seguir els consells del PP per arribar a una solució política a Catalunya era tan prometedor com seguir els consells d’algú que ha fet vot de castedat just abans de participar en una orgia. Eren els temps en què enviàvem la policia a donar cops de porra a senyores grans que estaven assegudes a terra. Eren els temps en què Xavier García Albiol, del PP, insistia que calia girar full però tornava a passar, com en un bucle, sempre la primera pàgina, fins a quedar-se amb quatre diputats i a fer bo Jorge Fernández Díaz o Alicia Sánchez-Camacho. Eren els temps en què posàvem la bandera espanyola simplement perquè el veí posava l’altra. Eren temps per a la nàusea. Eren els temps en què destituíem els membres de la Generalitat per la seva actuació delictiva, però els enviàvem a la presó preventiva per evitar que seguissin delinquint per una cosa que només podien fer com a membres de la Generalitat. Eren els temps en què –no us ho creureu– Rajoy es va veure obligat a actuar i no a deixar que els altres li resolguessin els problemes. Eren els temps en què un partit –Ciutadans– va copiar a la perfecció la vella tàctica de Rajoy: que els altres moguin l’arbre perquè jo reculli els fruits; mai ningú va aconseguir tant amb tan poc discurs. Eren els temps en què volíem vèncer els independentistes i vam descobrir massa tard que la cosa no anava de vèncer. Eren temps per a la confusió. Eren temps per a la història.

Era el que es vivia l’últim dia de la tardor del 2017 quan el procés es va acabar perquè Ciutadans va guanyar les eleccions i només la joiosa llei electoral va evitar –una vegada més– que el Parlament fos la imatge especular de Catalunya.

I amb l’arribada de l’hivern van aflorar els temps en què algun líder independentista havia de dir-los als seus la veritat, és a dir, que ja no era obligatori fer història cada cap de setmana, que no tot havia de ser èpic, que el present català té més a veure amb el 2017 que amb el 1714, que abans de lluitar per la independència era prioritari que la Generalitat deixés d’estar intervinguda i que si això significava tornar a les vies constitucionals, era imperatiu fer-ho. Eren els temps en què l’independentisme necessitava engendrar el traïdor que els digués tot això. Eren els temps en què l’independentisme necessitava engendrar l’heroi que els digués tot això.