Coses rares

El prestigi de la pseudociència, especialment en el terreny de les anomenades medicines alternatives, s’ha anat fortificant amb el temps a mesura que la ciència extremava el rigor i oferia resultats cada vegada més fiables. En la situació actual, quan el mètode científic ja està fora de tot dubte, el refús de les vacunes o dels tractaments del càncer, la satanització de la indústria farmacèutica, la guerra contra els transgènics i una extensa relació d’obscurantismes diversos han pres possessió d’una part important de l’opinió pública més ben informada de la Història. Michael Shermer, que de les creences infundades en diu “coses rares”, ha explorat a fons les estratègies, la psicologia i les implicacions del pensament irracional, i ha mostrat com la formació acadèmica i la capacitat intel·lectual —la que mesuren els tests d’intel·ligència— no immunitzen contra l’ofuscació, i com les habilitats dialèctiques permeten defensar millor les opinions absurdes. Aquesta constatació explica segurament per què hi ha tantes persones amb estudis superiors i aparentment sensates que es deixen arrossegar pel torrent de la fantasia.

Aplicades a la política, les coses rares acaben tenint sempre un efecte catastròfic. Així com la pseudociència ha crescut en el combat contra l’èxit del rigor científic, la pseudopolítica s’ha fet forta amb l’extensió i la consolidació de les llibertats democràtiques. Com la pseudociència, la pseudopolítica nega o ignora les evidències que la contradiuen, ja siguin aquestes històriques, jurídiques, econòmiques o sociològiques. L’una i l’altra s’engreixen amb la suggestió verbal. “Alternatiu” i “natural” són, com “pau” i “diàleg”, promeses de redempció; i la clàssica expressió “imperi de la llei”, perfectament intercanviable amb “Estat de dret”, causa de vegades una espècie de reacció rabiosa en alguns periodistes, tertulians i polítics que inconscientment associen a la paraula “imperi” tots els abusos de les tiranies.

El mesianisme és també una característica comuna a un i altre fenomen. A Catalunya, ens trobem en la raríssima circumstància de tenir un pseudopresident d’una pseudorepública amb seu a Brussel·les disposat a explicar al món que es va sentir posseït per una força que el va empènyer cap al seu destí. Aquest pseudopresident ha fet a més una revelació d’aires profètics: “Catalunya serà un Estat modern, sobirà i just si és capaç de situar-se a l’avantguarda democràtica d’Europa. Volem que Catalunya sigui una república nadiua digital”. Entre els segles XX i XXI el país ha produït ufòlegs, astròlegs i parapsicòlegs de fama internacional, i també ha produït polítics convençuts de defensar la mateixa causa que Mandela, Luther King o Rosa Parks. El que votem el dia 21 és si la pseudopolítica ha de continuar sent la norma.