Ada Colau a ‘Sálvame Deluxe’

Qui pretengui treure suc de l'entrevista que l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va concedir al programa Sálvame Deluxe de Telecinco per revelar que va tenir una nòvia italiana es confon d'època i de país. Fa temps, el fet de confessar haver tingut una relació amb una persona del mateix sexe podia tenir conseqüències negatives per a la reputació d'algú que es dediqués a la política, però, com demostren una vegada i una altra les enquestes del CIS, la societat espanyola ha canviat molt i ara mateix figura entre les més liberals, inclosa la qüestió de les preferències sexuals.

La societat que ha estat pionera en la regulació del matrimoni homosexual difícilment s'escandalitzarà perquè una alcaldessa digui, quan se li pregunta sobre les seves primeres experiències amoroses, que primer va tenir un nòvio i després una nòvia. Només en sectors molt retrògrads, que n'hi ha, aquesta revelació pot tenir un cost en termes d'imatge, però no és aquest el nínxol electoral al qual s'adreça precisament la líder de Barcelona en Comú.

Ada Colau va explicar que la seva nòvia era italiana i que la relació va durar dos anys, però es va acabar perquè les relacions de vegades s'esgoten i aquesta no va poder superar la distància. Ho va dir amb tota la naturalitat i la prova que ja no té cost polític és que quan el mateix presentador, Jorge Javier Vázquez, li va preguntar si no temia que aquesta revelació pogués perjudicar-la i ella va respondre que no, que per què havia de fer-ho, el públic va esclatar en un llarg aplaudiment. Ni el mateix Vázquez esperava de Colau, molt reticent a compartir detalls de la seva intimitat, una revelació d'aquesta naturalesa, tot i que aquest és el somni d'aquest tipus de programes: bussejar i bussejar en la vida dels entrevistats fins a fer aflorar algun punt fosc, alguna confessió que alimenti la morbositat i generi titulars.

Amb aquesta revelació, Colau els va proporcionar, però no cal esperar que tingui repercussions en la seva imatge electoral. En canvi, sí que ha pogut provocar certa inquietud entre els seus partidaris el fet que accedís a ser entrevistada en un programa amb un format que es pot considerar el paradigma de la política-espectacle. Vázquez li va preguntar si els seus assessors estaven d'acord amb el fet que hagués anat a Sálvame Deluxe i ella va reconèixer que alguns més que d'altres.

Quina raó pot tenir una líder de l'anomenada nova política per fer concessions a la política entreteniment? Hi ha qui ha interpretat que ho ha fet perquè les enquestes li són desfavorables. Els sondejos pronostiquen que Catalunya en Comú-Podem pot perdre un o dos diputats, però tots destaquen que tindrà la clau per decidir el proper Govern català. Conscient de les crítiques que podia rebre, la mateixa Colau va justificar la seva presència en aquest plató al·legant que era legítim tenir presència en tots els sectors socials. No tots els seus simpatitzants hi estan d'acord i alguns ho han criticat a les xarxes. La veritat és que anar a aquest tipus de programes ja forma part de l'agenda electoral i gairebé tots els polítics acaben passant per aquest purgatori.

La televisió s'ha convertit en l'escenari en què es representa la política. Molts van atribuir l'inesperat ascens de Pablo Iglesias a les seves habilitats com a polemista en debats televisius. Però fins i tot els programes més seriosos tendeixen a utilitzar formats que converteixen el debat de les idees en una batalla campal. On és el límit entre la política i l'espectacle? És lícit recórrer a l'espectacle per fer prosperar la causa política? Poc abans que Colau acudís a Sálvame Deluxe, el candidat socialista Miquel Iceta havia estat criticat per haver anat a El Intermedio de La Sexta només a ballar, una frivolitat que alguns consideren impròpia per la gravetat del moment que vivim. La mateixa Colau va mostrar amb sonors “Mare meva” la seva disconformitat amb el biaix ideològic amb el qual Alfredo Urdaci va presentar la seva biografia.

Però si Mahoma no va a la muntanya, és a dir, si la majoria de la gent no va als mítings ni participa en xarxes socials, sembla que la millor manera per donar-se a conèixer sigui colar-se als programes dels quals són espectadors. El problema és que fer-ho té un preu: la banalització de la política.