Mai de groc damunt l’escenari

Novament una mala decisió. Ho va ser substituir la senyera per l’estelada, la bandera de les derrotes. També ho va ser decidir els camins unilaterals en lloc dels bilaterals o multilaterals, les presses en lloc de la paciència estratègica i les majories avares en lloc de les qualificades. Ara s’està cometent un nou error triant el groc per protestar contra el 155, contra els empresonaments i a favor de les candidatures indepes.

Amb la gran quantitat d’actors que s’han mobilitzat durant el procés i, sobretot, amb la gran dosi de teatre que s’ha fet durant aquests cinc anys inacabables, com pot ser que ningú els hagi dit als dirigents que mai s’ha de pujar a un escenari vestit de groc i ni tan sols amb un detall groc damunt del pit? Des que el gran Molière va morir damunt l’escenari vestit de groc el 17 febrer del 1673 durant la representació d’El malalt imaginari, la gent de teatre no gosa posar-se res groc al damunt, com a mínim quan ha de sortir a actuar.

El procés, fins i tot a les acaballes, o inclús després de mort, com sembla el cas, segueix sempre la mateixa pauta. El que dona valor a les seves propostes no és res d’intrínsec, sinó la reacció de l’adversari, l’Estat enemic, el bloc del 155, el Govern de Mariano Rajoy i els qui l’han permès. Res demostra més clarament la buidor política del projecte que l’infortunat desenllaç del 27 d’octubre, amb una falsa proclamació d’una inexistent república per part d’un Govern primer silenciós i després fugitiu, tot teatre. L’única àncora de salvació l’ha proporcionat la reacció de la justícia, amb els polítics presos, i de Rajoy, amb el 155.

Amb el groc passa el mateix: un cop presa la lamentable decisió de promocionar el color de la mala sort per a la campanya dels partits independentistes, el que en sosté l’ús i l’entusiasme entre els seguidors és la seva prohibició per part de les juntes electorals. Aquesta política reactiva és molt interessant per mantenir la mobilització i per cremar les abundoses energies militants, dedicades ara a buscar tota mena de jocs i trucs de color groc per riure’s de la prohibició. Com que no hi ha full de ruta ni programa, dediquem-nos, com a mínim, a empastifar-ho tot i empastifar-nos de groc en honor dels presos i dels fugitius.

La solidaritat amb els presos està molt bé. No hi ha d’haver polítics presos, encara que siguin suspectes d’haver comès delictes polítics horribles, com és carregar-se l’Estatut i la Constitució, estimbar el Govern i el Parlament pel camí de la il·legalitat i proclamar una república il·liberal com a projecte i com a procediment. Però no hi pot haver objecció al fet que els ciutadans expressin aquesta solidaritat exhibint signes entenedors que signifiquen la seva llibertat, tot i que jo particularment mai em posaria un senyal groc al damunt, i sobretot si fos amic o familiar d’un polític pres, perquè em semblaria que estic contribuint al fet que seguís a la presó.

Als partits independentistes, un cop comès l’error cromàtic, els va molt bé que la prohibició s’estengui tant com sigui possible i se centri, sobretot, en el color, de manera que el 21-D tot groguegi al voltant de les urnes. Serà una escenificació notable, com totes les que han organitzat els factòtums del procés, que omplirà de satisfacció els participants, encara que els resultats no els acompanyin gaire o gens, com alguns ja comencen a ensumar-se. Segur que ho atribuiran a les maniobres i maldats de l’Estat i del bloc del 155, però en realitat serà resultat de la tria errònia del color de la mala sort quan es puja a un escenari, i el procés n’és un i el més colossal que hem conegut els darrers decennis.

Una nota final d’aclariment. La Junta Electoral no prohibeix que els ciutadans particulars empastifin de groc el que vulguin i fins i tot que es vesteixin de groc, com Molière en morir, el dia de les eleccions. El que no agrada als partits no independentistes, i per això recorren a la Junta Electoral, és que s’utilitzin mitjans i pressupostos públics, com són els edificis i instal·lacions municipals, i encara menys Catalunya Ràdio o TV3, per fer campanya descarada a favor dels partits independentistes. Bona part dels protagonistes d’aquestes manipulacions són actors també ells mateixos, que gosen vestir-se de groc damunt l’escenari del procés i posar en perill l’existència dels mitjans de comunicació públics que els donen de menjar. Tot molt estrany i de molt mal averany.