Puigdemont, a l’inrevés de l’aventura de l’Avi

Macià, diputat al Congrés dels Diputats per les Borges Blanques, va fugir arran el cop d’Estat del capità general de Catalunya, Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923. No fou denunciat al Manifest del general, al contrari d’altres polítics, però era el cap d’un partit separatista amb implicació paramilitar. La seva estada a França incomodà els successius governs de la Tercera República a l’època. Es van imposar mesures vàries, si bé Macià es va poder establir a París. Però fa 89 anys, el novembre de 1926, la temptativa d’envair Catalunya des de la banda francesa fou frenada per la Sûrété gal·la. Macià, amb la seva gent —i el net de Garibaldi, tèrbola part italiana de l’affaire—, fou arrestat i jutjat el gener de 1927. Els no jutjats van ser expulsats de França a Bèlgica per la frontière verte, o sigui, de forma il·legal. Al procés, el “cap de l’Estat Català” (pretenia ser una mena de president exiliat) oferí a França “una Bèlgica pirinenca”. No li van fer cas.

Macià fou declarat culpable pel Tribunal de Delictes Menors, però es sentencià que els seus pocs mesos engarjolat servirien com a sentència. El líder separatista marxà a Bèlgica, que acceptà la seva presència. Passava el temps. Va caldre enviar els militants a treballar a les zones siderúrgiques, fins i tot fora del país. Aleshores Macià procurà refer els comptes i feu un viatge per les Amèriques que culminà a l’Havana, l’octubre de 1928, amb la Constitució d’una República Catalana.

Viatjava amb un document belga de tipus B, per a gent sense documentació, amb l’acord de no tornar. Però, de retorn d’Amèrica, Suïssa no l’hi acceptà i els laboristes belgues pressionaren. El cabdill d’Estat Català tornà a Brussel·les. Amb tot, Macià no estava content als afores de la capital belga, ja que perdia el control de l’organització interior a Catalunya. Tornà a Barcelona per sorpresa el setembre de 1930. La política espanyola el va “prendre” però no arrestar (estava acusat d’alta tradició); al contrari, el van enviar altre cop a Bèlgica (acte il·legal), amb un soroll de premsa que de nou disgustà —sense comentari— els belgues. Finalment, a mitjan febrer de 1931, amb l’amnistia del nou Govern de l’almirall Aznar, Macià tornà a Catalunya. Dos mesos després, vingué el 14 d’abril. Fou la Revolució republicana, tant espanyola com catalana. Tot plegat durà poc.

El 2017 hem viscut la catalana “revolució dels somriures” liderada pel president Carles Puigdemont. Tot fou a l’inrevés de l’aventura de l’Avi. Macià va lluitar per ser president català: acceptar l’autonomia, va dir, fou el dia més trist de la seva vida. Puigdemont ja era president autonòmic, i va voler deixar de ser-ho. La seva “República catalana” durà tan poc com l’altra “República catalana” anunciada per Macià en 1931. Feta la proclamació, Puigdemont intentà refugiar-se a Bèlgica. Amb la declaració institucional “en algun lloc de Girona”, ja va insinuar un pas cap a una nova presidència republicana a l’exili (amb curiós regust de Josep Tarradellas). De seguida se n’anà a Brussel·les, amb la invitació tàcita del Nieuw-Vlaamse Alliantie, soci de l’inestable govern federal belga. Aviat l’asil s’evaporà, però Puigdemont té 180 dies de residència possible com a ciutadà de la Unió Europea, una institució que era fantasia política als anys vint i trenta.

Enric Ucelay-Da Cal és catedràtic emèrit d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra.