La vida del fotògraf que va patir l’horror nazi es converteix en pel·lícula

Els deportats, tot demacrats i amb roba atrotinada de ratlles, avancen amb un bol a la mà cap a la taula on els serveixen una sopa aigualida i un rosegó de pa. Després es refugien als llits del barracó per endrapar amb avidesa aquestes inhumanes racions. Se sent una veu: “Gràcies, nois! Tallem per anar a dinar”. I els presos canvien d'expressió i surten animats camí de l'abundant càtering que els espera fora. A dins queden abandonats els recipients oxidats, les culleres de fusta i, per descomptat, la sopa i el pa dur. En una llitera algú s'ha deixat l'atrotinada jaqueta de ratlles amb el número 9112 que porta cosida una estrella de David formada per dos triangles grocs; és improbable que l'hi robin.

Som en un dels sets de rodatge d'El fotògraf de Mauthausen, una pel·lícula sobre les peripècies que va viure al famós camp de concentració nazi, en el qual hi va haver interns 7.000 republicans espanyols, el fotògraf català Francesc Boix (1920-1951) per aconseguir amagar fotos que eren un testimoni de l'horror i els crims del Tercer Reich i que van servir després de prova als judicis de Nuremberg.

Mauthausen, per on van passar prop de 190.000 presos, dels quals van morir gairebé la meitat, es va convertir durant la guerra en un immens complex concentracionari, amb mig centenar de subcamps. Tot i que no estava considerat explícitament com un camp d'extermini, com Treblinka, Sobibor o Belzec, va ser un camp d'una duresa extraordinària, fins i tot per a un camp nazi, i on, de fet, s'exterminava els interns –una gran majoria presos polítics considerats enemics incorregibles del Reich– sobretot a través del treball extenuant, encara que també va funcionar (a Gusen) una cambra de gas. Els SS van desplegar a Mauthausen un sadisme especialment colpidor.

El rodatge de la pel·lícula permet presenciar escenes tan insòlites com les dels deportats cruspint-se entrepans i croquetes i parlant pel mòbil

Entre els presos famosos del camp, a més de Boix, hi figuren Simon Wiesenthal, Mariano Constante, Joaquim Amat-Piniella o Peter van Pels, l'adolescent que es va amagar amb Anna Frank. El personatge més cèlebre que hi va passar és, per descomptat, l'impostor Enric Marco.

El film, dirigit per Mar Targarona i protagonitzat per Mario Casas, que ha perdut 12 quilos per encarnar el Boix pres (en general tots, actors i figurants, han rebaixat pes, excepte, és clar, els que fan de nazis), s'està rodant aquests dies a Terrassa i després l'equip es traslladarà a Budapest, on s'aprofitaran els mateixos decorats d'un camp que es van fer servir a El nen del pijama de ratlles. L'estrena està prevista per al setembre o octubre del 2018.

“Hi ha escenes molt dures”, admet Targarona, “no pots explicar aquesta història sense que hi siguin”. No obstant això, continua, la personalitat de Boix, “un supervivent, un home que estimava la vida, que no es va deixar arrossegar per la desesperació i que fins i tot era una mica murri”, ofereix una perspectiva suportable, no tan fosca.

La directora destaca la sorprenent aventura vital de Boix, que va utilitzar el seu lloc de treball al laboratori fotogràfic dels SS per robar negatius i, jugant-se la vida, amagar-los per provar després els crims. Boix, que va intervenir com a testimoni a Nuremberg, també va fer ell mateix una gran quantitat de fotografies de Mauthausen després de l'alliberament i que també són un testimoni de les atrocitats que es van viure al camp.

Mario Casas no coneixia Boix abans d'encarnar-lo. La seva història li sembla “fascinant” i el personatge, un regal. “És un superheroi de debò, sense màscara, sense capa i sense superpoders. De fet, la realitat supera la ficció”. La recreació que s'ha fet del camp li sembla “espectacular” i afirma que aprimar-se radicalment li ha servit per compartir en una petita part el patiment dels presos.

El rodatge de la pel·lícula permet presenciar escenes tan insòlites com les dels deportats cruspint-se entrepans i croquetes i parlant pel mòbil o bé la dels operaris desmuntant la famosa portalada del camp (de porexpan pintat), per la qual s'accedia al pati de garatges, després de rodar-se la seqüència de l'alliberament del recinte, el 5 de maig del 1945. Durant aquesta escena es va fer caure la gran àguila nazi que coronava l'entrada, amb la mala sort que es va trencar abans d'arribar a terra (la directora volia que s'estampés i es fes miques, com un símbol de la fi del poder hitlerià; en realitat, aquesta àguila era de bronze i no es va arribar a partir).

Els exteriors monumentals de Mauthausen s'han reconstruït en un descampat situat al costat de l'antic sanatori per a tuberculosos de Can Viver, a Torrebonica. Ahir era possible entrar i sortir per la porta del camp amb una llibertat no gaire fidel a la realitat històrica. A terra es podien veure roderes, potser eren dels Sherman de la 11a divisió cuirassada dels EUA que el van alliberar.

A la granja agrícola veïna s'han adequat unes naus per fer de barracó de desinfecció i de fusteria, on Boix i els seus camarades van amagar part de les fotos que van robar als agents de les SS. Al segon escenari es poden veure caixes apilades amb l'àguila nazi (de fet, sembla que s'hi hagi d'amagar l'Arca Perduda) i un rètol a la paret amb el famós lema irònic habitual als camps, Arbeit macht frei, “el treball us farà lliures”. Encara més sinistra és la reconstrucció que s'ha fet al Parc Audiovisual de Catalunya (l'antic Hospital del Tòrax) de l'hospital del camp, avantsala de la mort. Un retrat de Hitler presideix el lloc i, encara més esfereïdor, una porta al fons dona pas al plató on s'han reconstruït, amb una exactitud aterridora, cendres incloses, els forns crematoris. Sembla mentida que a molt poca distància, unes portes més enllà, hi hagi l'acadèmia d'Operación Triunfo...