Abans de Nadal, tots a casa

Abans de Nadal, abans del 21-D, abans fins i tot que comenci la campanya electoral. Avui mateix si fos possible. Fer unes eleccions de la transcendència que tindran les del pròxim 21 de desembre, amb un grapat de polítics a la presó i uns altres fugits de la justícia i pendents de procediments de detenció segons l'euroordreno és la millor de les situacions desitjables ni pels ciutadans ni pel país, ni pel bon funcionament de la democràcia ni pel prestigi i la imatge de Catalunya i d'Espanya.

L'article 155 no té remei, però els presos sí que en tenen, i els fugits també, perquè bé que es poden entregar i convertir-se en presos que siguin al seu torn alliberats com ho ha estat la presidenta del Parlament Carme Forcadell. No cal escandalitzar-se massa amb el 155 com fa l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, a qui tampoc agrada la república del 27-O però no sap dir-nos què calia fer un cop declarada. El 155 és la condició necessària de les eleccions, convertida a més en condició gairebé suficient gràcies que tots els partits s'hi han presentat, fins i tot els que hipòcritament demanen la seva suspensió.

Imaginem per un moment què serien aquestes eleccions si els partits independentistes haguessin tingut un comportament conseqüent i d'acord amb les seves declaracions i programes, autèntica novetat que hagués sorprès tothom, inclosos els seus seguidors. No s'haurien presentat a les eleccions, que han qualificat d'il·legals, però a la vegada haguessin concertat una defensa política de tots els processats, en oberta impugnació de la legitimitat dels tribunals, de l'Estat i de la democràcia espanyola. Segur que haurien fet una sola i única candidatura per convertir les eleccions en plebiscit de la república nonada. També l'haurien proclamat de debò, no amb trucs lingüístics pensats per defensar-se després davant dels tribunals. Hi hauria hagut balcó, autèntica festa i banderes espanyoles arriades. I certament, molt més risc de presó per a molta gent, molta més de la que hi ha passat fins ara.

Siguem sincers i clars: millor que sigui així; millor que els nostres siguin revolucionaris de cap de setmana, frívols i inconseqüents, adscrits sempre a l'ambigüitat del seu mestre en catalanisme i en moral, l'autèntic pare del sobiranisme contemporani que és Jordi Pujol. Millor que surtin tots de la presó al més aviat possible, després de donar seguretat a la justícia que no reincidiran i seran així mereixedors de la llibertat sota fiança. Millor fins i tot que Puigdemont acabi al més aviat possible el seu periple incomprensible i absurd, i es lliuri a la justícia, evitant el ridícul i també el patiment per a ell mateix i per la seva família.

El fariseisme dels dirigents processistes és prodigiós. Tot el que han fet des de la formació del govern Puigdemont es dirigeix a provocar una reacció virulenta per part del Govern de Rajoy. Cal rellegir les declaracions i resolucions parlamentàries, les columnes dels seus sermonejadors i escoltar-los de nou a les tertúlies: esperaven i desitjaven que els tancs baixessin per la Diagonal, lleis d'excepció, detencions massives, retorn d'una dictadura. Van aconseguir l'èxit de les imatges de l'1-O, barreja d'astúcia pròpia i de malaptesa del govern de Rajoy, incapaç d'aturar el fals referèndum amb mitjans pacífics. Però no n'hi va haver prou i ara ha calgut inventar l'amenaça d'una repressió virulenta i mortífera per justificar davant dels seus seguidors la seva indecisió i la seva manca de qualsevol mena de pla per l'endemà de la proclamació. L'autèntica notícia històrica de la nostra època és que s'hagi produït un intent de secessió tan dràstic, seriós i continu i hagi acabat amb el balanç ben limitat i incruent que coneixem. I a més que això hagi passat en un país com és Espanya amb els antecedents tràgics que tenen tal tipus d'experiències.

L'independentisme es mereix una derrota ressonant, en correspondència al penós balanç que ofereix del Ppocés, de cara al conjunt dels catalans, però també del que han fet als seus mateixos seguidors, als quals han enganyat després d'haver-los engrescat i compromès. Però el lloc on se l'ha de derrotar és a les urnes, no en els tribunals ni en les presons, en cap cas al carrer, el lloc triat precisament pel mateix independentisme per fer les seves demostracions i proves de força. La democràcia representativa i l'Estat de dret són els que l'han de derrotar, lluny del seu terreny de joc de la democràcia plebiscitària i populista i de les apel·lacions tumultuàries al poble. I si no se'l derrota ara, per la força de la inèrcia que té encara el processisme, acabarà succeint més endavant, quan es faci evident als electors que només una passada per l'oposició podrà regenerar-lo.

No som als anys de la transició espanyola, quan s'esperava les lleis d'amnistia amb el lema 'Per Nadal tots a casa'. Temps hi haurà, quan tot s'hagi encarrilat, per emprendre els camins de la clemència que alleugeri les penes dels qui puguin ser condemnats per les vulneracions de la legalitat constitucional en l'últim tram del procés independentista. Però de moment, amb vista a les eleccions, a tots els convé una campanya al més pacificada possible, amb els presos i els fugits a casa. A Espanya no hi ha presos de consciència, per les seves idees, presos polítics per tant, però millor que no tinguem polítics presos i encara menys polítics presos que són candidats. Tots a casa, com més aviat millor!