La Rosa i Sant Jordi

El 24 de juliol d'aquest any, la Rosa Maria va sortir de casa seva i va mirar al cel. Eren les onze del matí d'un dia d'una claredat inusual a Barcelona. El dia anterior una pluja intempestiva havia netejat l'aire, però no havia rebaixat la temperatura ni un sol grau. Va pensar, com solia fer des de feia temps, que el clima sí que era un tema pel qual pagava la pena lluitar i esgargamellar-se: un tema rellevant que afectava la vida humana i el planeta i que es veia desplaçat a una mera anècdota per la marejada política que inundava el país en el qual li havia tocat viure.

El que anava a fer, en el fons era un crit d'auxili, un cop de puny sobre la taula, un ja n'hi ha prou, un no puc més. Portava temps meditant-ho i aquell matí, davant el cafè amb llet, mentre trobava a faltar una vegada més els cigarrets, va decidir que havia arribat el moment.

No ho va dir a ningú perquè sabia que intentarien dissuadir-la i en aquells moments, després d'una llarga malaltia que estava superant, no se sentia amb energia suficient per discutir i defensar la seva decisió. Només volia executar-la. Va trencar pel carrer de Pau Claris de Barcelona i va començar a baixar-hi. No tenia pressa i es va aturar a l'aparador d'una llibreria. Lectora empedreïda, va pensar a comprar-se un parell de novetats que anhelava llegir, però va decidir fer-ho en tornar, ja alliberada de la missió que avui l'havia tret de casa.

Ja a la Via Laietana, es va desviar a la dreta pel carrer de Jaume I i va arribar a la plaça de Sant Jaume, va mirar a l’Ajuntament i no va poder evitar un somriure: va recordar el seu estimat amic Terenci Moix i en va recordar la capella ardent anys enrere en la qual sonava la banda sonora de la Blancaneu: “I go, I go, it’s after work we go”. En Terenci l'hauria entès. En Terenci l'hauria acompanyat. I després haurien rigut, parlant del que es diví i el que és humà davant d’un parell de gintònics. En Terenci…

Va entrar al Palau de la Generalitat i va preguntar a la funcionària de torn, que al principi no la va reconèixer i no va entendre la pregunta. Una vegada entesa —i després de reconèixer-la finalment— la funcionària li va pregar que esperés i va fer una trucada. Hi havia un corrent d'aire força molest a l'entrada del Palau i es va aixoplugar com va poder, contra una paret. Després d'uns minuts, va aparèixer un funcionari que, amablement, després d'encaixar-li la mà amb força, la va conduir a un petit despatx.

—En què puc ajudar-la, senyora Sardà?

—Es per la Creu de Sant Jordi.

—Crec que hi ha hagut un error. M'ha dit la meva col·lega que vol retornar-la.

—No, no és un error. La vull retornar, exactament, aquí la té.

La Rosa Maria va treure una carpeta amb la condecoració i una nota. En la nota escrita a mà, deia que ateses les circumstàncies, ella no es considerava mereixedora de la Creu de Sant Jordi atorgada pel Govern català i que, com que la condecoració comportava que en el moment de la defunció, la Generalitat oferia una esquela als diaris, que per favor tinguessin a bé estalviar-se-la.

El funcionari va agafar la carpeta amb gest nerviós, sense saber gaire bé què fer-ne. La Rosa Maria li va demanar un rebut.

—Un rebut?

—Sí, un rebut, conforme l'he retornat.

—Sí, és clar... Un moment.

El funcionari va abandonar el despatx i ella va aprofitar per mirar el telèfon. Va tornar als pocs minuts amb un albarà i l'hi va lliurar. Es van donar la mà. Abans de marxar, la Rosa Maria li va dir:

—Això de l'esquela ha quedat clar, veritat?

—Sí, sí…

Al sortir de nou al carrer, es va sentir trista i lliure, la qual cosa no era cap novetat per a ella: és el preu a pagar per tenir una implacable brúixola moral que et marca a cada moment les accions que has de fer per ser coherent, malgrat qui li pesi i passi el que passi. Encara que et costi amistats, repudi, odi, insults, incomprensió.

Va tornar a pujar, aquesta vegada més a poc a poc, Pau Claris amunt, cap a la llibreria.

La Rosa Maria Sardà no em va explicar els llibres que va comprar aquell dia, però, coneixent-la, sé que els haurà llegit, estimat i entès com ningú.

Isabel Coixet és directora de cinema.