Catalunya, desperta!

Costarà molt fer aquest dol. La derrota és tan severa i de tal profunditat que pair-la costarà temps i esforç i segur que no es farà abans de les eleccions. De moment, som en el moment autocrític, breu, superficial i, en el fons, just per encarar la data del 21-D. En lloc d'escombrar i llençar la pols, els autocrítics han amagat la brutícia sota la catifa. Com que no som capaços de fer el que cal en aquests casos, rentem-nos la cara per anar a les eleccions sense canviar res.

El més divertit del moment autocrític, cinc minuts justets i després tornem a fer el de sempre, són les justificacions dels errors, que es resumeixen en una de sola: la maldat de l'enemic i la innocència o ingenuïtat pròpies. Ni tan sols en l'admissió de l'error hi ha reconeixement d'una culpa moral. Espanya ens va enganyar: semblava una democràcia, però no ho era. El mateix va fer Europa, amb la seva doble vara de mesurar. I, sobretot, la violència, aquest instrument repugnant que els catalans mai utilitzem i que l'Estat estava disposat a desfermar si es trobava que la república proclamada començava a existir.

Les criatures, a partir dels deu anys, solen ser més decents i conseqüents que aquests dirigents del procés, mestres en l'engany i en l'autoengany. El seu comportament és inexplicable i injustificable, i només se salven per la fe del carboner i la indulgència dels seus nombrosos partidaris, que compren a ulls clucs els arguments mentiders per explicar tots i cadascun dels seus errors i pecats.

El mal que han fet, ells i només ells, a Catalunya i als catalans és immens, i el primer que haurien de fer és meditar sobre les responsabilitats i conseqüències dels seus actes i les seves decisions. Han danyat greument l'economia. Han deteriorat i desprestigiat les institucions, el Parlament, la Presidència i el Govern de la Generalitat, però també i sobretot l'escola i els mitjans de comunicació públics. Han trencat l'amistat civil entre els catalans, estimulant l'aparició de dues comunitats diferenciades per la seva adscripció etnolingüística i la seva identitat cultural. Han fet malbé la imatge del país i de la seva capital, a Espanya, a Europa i al món, és a dir, han destruït l'únic poder autèntic català de sempre que és l'anomenat soft power, el de la influència i el prestigi. Han fet burla de la legalitat constitucional i estatutària. Han llançat la gent als carrers i al tumult amb les aturades de país i amb els setges a institucions i hotels on s'allotjava la policia, mentre han posat en perill la integritat física de les persones. Han destruït el catalanisme polític, amb tota la seva capacitat de transversalitat i de cohesió, d'unió i de pacte, de negociació i d'influència a Madrid. I, finalment, han cremat també les energies de l'independentisme en una aventura frívola i irresponsable, fruit de l'ambició personal i del pèssim càlcul partidista.

Tot això ho han fet a tota velocitat. Costa molt construir i ens costarà molts anys recuperar el nivell que teníem abans que comencés aquest desastre. També pels efectes nocius que té en la ciutadania. Política és pedagogia i les males polítiques són ensenyaments negatius que sembren idees i comportaments nefastos, destinats a rebrotar en el futur. També caldrà fer un esforç de pedagogia democràtica i constitucional durant molts anys per combatre les idees populistes que tan profundament han arrelat al país.

La gent que ha fet tot això hauria d'assumir les seves responsabilitats de tota mena, incloses les judicials, i apartar-se voluntàriament de la política, probablement per sempre més o en tot cas per una llarga temporada. Els seus partits s'haurien de renovar urgentment, en els seus programes i en les seves direccions. I potser un cop fet això, que requereix temps i, com a mínim, una legislatura, podrien tornar a posar el tren damunt de les vies.

De moment ningú no ho ha fet ni ha expressat la més mínima intenció de fer-ho. La temptació és seguir com si res, tal com ja ha avançat Artur Mas, qui més responsabilitat té en tota aquesta història, i tal com demostra l'ús dels presos i dels fugits a les llistes electorals. I això té tres explicacions: la primera, la urgència de la cita electoral del 21-D que no deixa marges i obliga a improvisar llistes i programes; la segona és el capital propagandístic dels presos, del president exiliat i del 155, degudament magnificat i convertit en el que no és, en un atac irreversible i devastador contra l'autogovern, i en l'argument exculpatori de tots els errors comesos; i el tercer, i el més important, els votants, aquest gairebé dos milions de vots que constitueixen l'únic capital viu del Procés, que s'han de cuidar perquè no canviïn en res, ni en les idees ni sobretot en el vot.

La immoralitat més gran del processisme és l'engany sistemàtic al qual van sotmetre els seus seguidors, aquests dos milions de ciutadans decents, de bona fe, militants generosos i catalanistes de cor, que van convèncer de la facilitat i la rapidesa amb què es crearia una república pròspera i feliç, europea i pacífica i que es van trobar aquell cap de setmana tràgic després de la falsa proclamació de la república amb el silenci i la fugida d'uns dirigents que no tenien cap mena de pla ni sabien què fer a continuació.

Doncs bé, la tragèdia per als catalans independentistes és que aquests mateixos dirigents, frívols i irresponsables, autors d'una independència fake com les fake news que feien córrer, estan ara disposats a mantenir-se en els seus llocs de poder i per això es proposen de cara a les eleccions i com a únic programa seguir enredant els dos milions de votants, exactament com han fet aquests últims cinc anys, i a veure si així tornen a obtenir la majoria que els permeti seguir tossudament excavant el forat en què ens han ficat amb aquesta terrible derrota.

Els catalans no ens ho mereixem. Els catalans independentistes tampoc s'ho mereixen. Ara sí que cal el crit matutí de la Mònica Terribas, però en sentit contrari: Catalunya, desperta! I arracona d'un cop aquesta colla de frívols i irresponsables!