Puigdemont enfurismat

Una hora d'entrevista. Estranya, un punt al·lucinant. A càrrec de l'entrevistadora estrella de la ràdio pública catalana. Gravada, en un lloc indeterminat i ombrívol de Brussel·les, la nit de dilluns. Amb el president destituït i amb la companyia coral dels quatre consellers que l'han seguit en el seu periple belga, exili li diuen.

La distància és l'oblit. La física i la temporal. Són lluny i els falta el detall, assenyala un dels consellers. Ja han passat més d'una setmana fora de casa, sense escortes i sense cotxe oficial, sense sou i sense despatx. Tot es veu diferent a la llunyania, es deforma, es magnifiquen els mals aliens i es disculpen els propis, es busquen i apareixen noves i inversemblants excuses, en alguns casos més aviat ocurrències.

La primera impressió és ben clara. Si volien oferir la imatge d'un govern a l'exili, que intenta mantenir encesa la flama institucional com un dia va fer Tarradellas, això que veiem aquí, asseguts al voltant d'una taula amb micròfons de Catalunya Ràdio no ho és. És un grup de polítics derrotats, que se senten humiliats i ofesos, acorralats gairebé, després de comprovar que la seva promesa de tocar el cel els portava a l'infern.

No governen. No intenta ni tan sols aparentar-ho. La república que van proclamar no existeix ni ha existit. Es limiten a fer agitació. A concedir entrevistes i conferències de premsa. Parlar, parlar, parlar. Ficats en el bucle de sempre, però ara lluny de casa, sota la síndrome de la sobre excitació i de la recerca de qualsevol signe que pugui interpretar-se com de bon auguri. Mai havíem tingut rodes de premsa tan nombroses, diu Puigdemont. Mai ens havien fet tant cas i havíem internacionalitzat tant el conflicte, corrobora. Qui no es consola ...

No és un govern a l'exili. Ni tan sols és un govern, ni mig govern. Com a més, és un govern derrotat, que va proclamar una república però a continuació no va saber donar-li vida, convertir en veritat efectiva el que fins llavors només eren només paraules. Als governs que els passa això, després també els sol succeir el que li ha passat al govern de Puigdemont: la presó o l'exili, que en aquest cas s'han repartit de forma indesxifrable per una decisió inexplicada o inexplicable, ningú ho ha aclarit fins al moment, i el que menys Puigdemont.

Són ells els que han fracassat, tot i que endossin ara el fracàs a Espanya, a la seva democràcia i fins i tot a una Europa a la que ja qualifiquen d'insensible i vergonyosa. Un dels derrotats vol endossar-ho als catalans, que hauran de posar sacrificis de la seva part en resposta als sacrificis dels seus esforçats i generosos dirigents exiliats i empresonats.

El principal argument que esgrimeixen com una bandera inversemblant és que Espanya no és una democràcia. No van ser ells els qui van enganyar amb la seva promesa d'una independència fàcil i gratuïta, sinó aquesta Espanya que es deia democràtica i no ho era. Ells no comptaven amb això. I la prova que Espanya no era una democràcia és precisament que no els va deixar fer el que ells volien, descomptant que els va permetre fer-ho tot, vulnerant la Constitució, fins al moment mateix en què van proclamar la república, prova ben precisa que era una democràcia que tenia un sol límit, com era la destrucció de la mateixa Constitució democràtica, punt en que l'article 155 permetia habilitar el Govern de Rajoy per dissoldre el govern i el parlament catalans.

En la diatriba, el llenguatge sol actuar com un mirall. La fúria que atribuïm als altres sol ser la pròpia fúria. Així Puigdemont ahir a la ràdio. Si algú està plenament inhabilitat per dialogar algun dia amb aquesta altra part a la qual ell n’hi diu Espanya, tot i que en bona part és Catalunya mateixa, i a la qual qualifica d’autoritària i fins i tot totalitària, aquest és Puigdemont, embolicat en el bucle de la puresa i del pacifisme propis i de la maldat i la violència d’aquells que ha designat com a adversaris.