Paraula de Lenin

No hi ha dubte que la icona de la Revolució d’Octubre fou Lenin, que va viure amb intensitat la revolució des dels inicis fins a la seva mort el 1924, quan es va convertir en el gran referent revolucionari, amb el seu mausoleu com a lloc de peregrinació turística i revolucionària. Però Lenin no va ser només un home d’acció, sinó també un teòric fonamental del marxisme. Amb motiu del centenari de la Revolució, l’editorial Tres i Quatre ha publicat una interessant col·lecció amb cinc de les seves obres principals, traduïdes al català i amb pròlegs a càrrec de reputats especialistes.

Les obres triades per a aquesta col·lecció són el cèlebre Què fer. Problemes candents del nostre moviment (1902), en què defensava la prioritat de la lluita política i el paper central del partit polític revolucionari alternatiu a la socialdemocràcia, que només seria eficaç amb un model jerarquitzat i centralitzat, que creia que era el millor que s’adaptaria a les necessitats de la societat russa. “Conscients, a la zapatista, que la nostra paciència ens fa savis i que tenim tota la vida per desobeir-la, caldrà no deixar mai —en primera instància— de pensar, repensar-nos i contrapensar-nos”, escriu l’exdiputat de la CUP David Fernàndez al pròleg.

Seguint la cronologia, el segon és El dret d’autodeterminació de les nacions (1914), amb paraules prèvies de l’historiador Pelai Pagès. Escrit just abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, Lenin hi concretà que el dret d’autodeterminació significava “el dret a la secessió i la formació d’un estat independent”, un pas necessari per deixar resoltes les qüestions nacionalistes i poder centrar totes les energies en la lluita de classes.

El tercer volum, aquí amb pròleg de la també professora universitària Anna Sallés, és Karl Marx (1915), on es mostra l’interès de Lenin pels conceptes teòrics encunyats per Marx, des de la concepció materialista de la història fins a la plusvàlua. Segueix la col·lecció amb L’imperialisme, fase superior del capitalisme (1916), on no només establia el nexe necessari entre capitalisme i imperialisme, sinó que feia una dura denúncia del colonialisme. Per últim, L’Estat i la revolució, obra escrita poques setmanes abans de la Revolució d’Octubre, en què justament reflexionava sobre la forma de fer la revolució i substituir el vell estat per un de socialista. Els dos darrers tenen un text introductori del catedràtic d’història Josep Fontana.

És obvi que l’edició d’aquests volums ajuda a una revisió de l’obra de Lenin més enllà dels reduccionismes habituals, alhora que permet copsar el vincle entre la seva dimensió teòrica i la seva praxi com a dirigent polític. Però aquesta col·lecció té un interès afegit gràcies als pròlegs. Tots proven de dialogar des de l’actualitat amb les obres que presenten i, així, aporten diverses consideracions per a la lectura, perquè la projecció d’aquests textos cap a l’actualitat permet interpretacions ben diverses.

Fontana és qui, de tots els prologuistes, es mostra més contundent a l’hora de considerar la vigència d’alguns textos de Lenin. Per exemple, al pròleg a L’Estat i la revolució, afirma que Lenin va demostrar un gran encert i una notable visió amb “la predicció que la via socialdemòcrata que pretenia transformar la societat a partir de la conquesta parlamentària de l’estat burgès era inviable”, com es constata amb el descrèdit actual de la socialdemocràcia europea; així mateix, considera que “s’han complert també les previsions sobre l’evolució de l’Estat. Lenin havia denunciat que les circumstàncies de la guerra havien facilitat que ‘les associacions omnipotents dels capitalistes’ s’apoderessin dels estats”.

D’altra banda, en el volum sobre l’imperialisme, Fontana considera que les tesis de Lenin van ser fonamentals per obrir la via de la descolonització, a partir de la seva crítica a la dominació cultural, que aleshores estava molt poc desenvolupada. Per últim, també considera que l’anàlisi sobre el desenvolupament del capital monopolista estava avançant molts elements dels debats actuals: “Del que està parlant (Lenin) no és altra cosa que del debat sobre la globalització, que acostuma a plantejar-se avui com si es tractés d’un problema recent”. Lenin, doncs, un teòric ben vigent.