“No faig res per confrontar o provocar, sols per emocionar”
Amb una trikitixa (acordió basc), Kepa Junkera és reconegut arreu del món per enfrontar-se a qualsevol tipus de música. Ara ho ha fet amb 34 temes de tota condició de la cultura en català.
Des de fa més de 35 anys Kepa Junkera (Bilbao, 1965) passeja la seva trikitixa (acordió diatònica basca) per mig món absorbint tot tipus d’influències i deixant la seva empremta personal en músiques aparentment tan allunyades com les d’Irlanda, Portugal, Cuba, el Brasil o el jazz i el bluegrass nord-americans. Amb companys de viatge tan contundents com Pat Metheny, The Chieftains, Pablo Milanés, Maria del Mar Bonet, Caetano Veloso o les Veus Búlgares, el bilbaí, guanyador d’un Grammy llatí el 2004, s’ha treballat a pols una de les reputacions més sòlides de la música popular. Ara ha girat la seva mirada cap a la cultura catalana en el més ampli espectre (l’Alguer, València, Catalunya i les Balears) en un treball mastodòntic (hi han col·laborat 218 músics) plasmat en un doble CD que ahir va veure la llum amb 34 temes (alguns incloent-hi dues o tres cançons): Fok (Satélite K).
Pregunta. Com un músic basc s’embarca en un projecte centrat exclusivament en cançons tradicionals dels països de cultura catalana?
Resposta. No he estat mai un músic que va a un lloc a tocar, torna a casa seva i ja està. Sempre em quedo amb les emocions que vaig vivint allà on vaig. Tocar en molts llocs m’ha obert portes, he anat coneixent no només músics sinó cultures que m’han emocionat, i vaig pensar que seria interessant treballar amb aquestes altres músiques que m’agradaven. Fa quatre anys vaig començar amb Galícia i vaig pensar que també havia de fer alguna cosa amb Catalunya, ja que eren els dos llocs de la península amb els quals mantenia una relació més permanent i notava que hi havia més connexió amb el públic. En concret, de la cultura catalana hi havia moltes coses que podia mostrar als meus amics i a la gent que em segueix, coses que no coneixien.
“El desconeixement entre les cultures peninsulars és total... En aquests moments, pel diàleg, el millor que puc fer és ‘Fok’
P. Tan gran és el desconeixement entre les diverses cultures peninsulars?
R. Un desconeixement total. He començat a posar algun tema del disc als meus amics i ha estat un descobriment per a ells, coses que no havien escoltat ni casualment. N’han quedat encantats. I passa el mateix amb la cultura basca: a mi em descobreix algú en cada concert. No dic que no hi hagi gent que conegui tot això, però és gent que ho ha buscat, no li ha arribat. Coneixem un grup que és a milers de quilòmetres i desconeixem la música que es fa al costat de casa nostra i, el que és pitjor, no podem gaudir-la. José Saramago em va escriure un pròleg i sempre recordo una de les seves frases: “El primer desafiament és cantar en la llengua de l’altre”.
P. A Fok hi han col·laborat músics de tanta importància com la Cobla Sant Jordi, El Pont d’Arcalís, Miquel Gil, Marina Rossell, Eduard Iniesta, Franca Masu, Quico el Cèlio, Gemma Humet o Artur Blasco... No està gens malament, no?
R. Sí, però no és un treball de musicòleg. M’he basat en els amics i en les propostes que m’han fet. Cada tema és un viatge molt lliure buscant alguna cosa que sigui especialment emotiva, que tingui a veure amb mi i a la qual pugui aportar alguna cosa.
P. No li ha fet por enfrontar-se a temes tan arrelats com Els segadors, la Cançó del lladre o La Balanguera?
R. Ha estat un repte, però no m’ha fet por. Podria haver fet un disc amb cançons desconegudes o remotes, però volia arribar al cor també d’aquests temes. Es tractava d’experimentar una mica, anar més enllà, atrevir-me, per exemple a posar una txalaparta a Els segadors, melodia que, per cert, em sembla apassionant.
P. O cantar La Balanguera...
R. No sé com em vaig tirar a aquesta piscina! Jo no havia cantat mai: algun cor sense importància, però res més, i menys en català, és clar. Em venia de gust fer alguna cosa diferent. Jo no soc cantant, però tampoc soc percussionista i, en canvi, totes les percussions del disc les toco jo. Podria haver posat un percussionista, però li hauria donat un aire més estandarditzat.
P. Com enganxa la triki en tot això?
R. Ha estat el vincle amb altres cultures. M’ho deia un vell acordionista gallec: “Cadascú va a la fira amb el que té”. Jo vaig amb el meu petit instrument, amb honestedat, amb el respecte màxim, i no m’he ficat mai en un lloc on no em cridessin o on cregués que no estic capacitat per respondre. He tingut sort, he anat de somni en somni. Qui m’anava a dir, quan vaig començar, que tocaria amb els Chieftains o amb Pat Metheny! A Fok no m’ha interessat tant la meva part instrumental sinó el fet d’acostar-me a alguna cosa que ja considero part de mi. És un projecte més de situar sonoritats que no pas de posar més o menys notes. Quan toco sol puc fer totes les notes que vull, però aquí es tractava de buscar un concepte més global. No he intentat tocar totes les notes o mirar si aquest toca més que jo o em tapa. Tot el contrari. Fins i tot hi ha un tema en el qual, com que no m’agrada enredar, ni tan sols toco.
P. I al final de l’enregistrament va cremar la triki.
R. Va ser una catarsi. Cremar tot el que queda i, a partir d’aquí, ressorgir. Ressorgir de la força que havia rebut. Va ser un acte poètic més centrat en la imatge, perquè soc una persona discreta. No he estat mai un provocador...
P. Musicalment, sí que ho ha estat.
R. M’han criticat per canviar l’esperit de la triki tradicional, però mai va ser la meva intenció provocar a ningú, encara que també em sento lliure de fer-ho si volgués.
P. Suposo que és conscient que el seu disc arriba en un moment socialment molt delicat...
R. No hi ha cap estratègia concreta. Porto treballant en això des de fa alguns anys, i ha coincidit aquesta setmana per casualitat, encara que tampoc és casualitat: des de fa temps es veu que alguna cosa ha de canviar. Jo no vull adoctrinar a ningú. Per a mi és un homenatge que crec que es mereix aquesta cultura que jo considero meva també. Sé què diran: “Per què t’endinses en aquest món que no és teu?”. La pregunta és: per què creuen que no és meu?
P. Així i tot, en els últims temps el concepte de Països Catalans està una mica demonitzat.
R. No conec aquestes sensibilitats. No sé el que pensa un valencià o un mallorquí i no puc imposar un criteri d’alguna cosa que toca el cor. És com si a mi em diuen que si Navarra o Iparralde formen part del País Basc. És un tema cultural. Per a mi, el meu país, Euskal Herria, és també un concepte cultural. Jo vinc a presentar un projecte que està fet amb emoció i no em sento capacitat per saber si una persona de la CUP o de l’altre costat senten això o això altre.
P. De totes maneres, un disc així en aquest moment pot tenir moltes lectures...
R. Jo no sé el que passa per la ment dels altres. A mi em mou el màxim respecte, l’admiració i les ganes d’ensenyar-ho al meu entorn. Res més. No tinc por al que pugui pensar ningú i no deixaré de fer una cosa que m’atreu pel que hagi de pensar no sé qui. Toco pertot arreu i sempre em sento estimat, encara que potser sigui una forma molt romàntica de veure les coses, no sé. No entenc aquesta confrontació amb agressivitat entre les persones quan jo crec que tenim moltes coses en comú per compartir; i, després, hi ha el diàleg: sempre dir cadascú el que pensa. Això, que sembla fàcil, al final resulta complicat, però jo tinc la sort de fer música i prefereixo demostrar-ho amb els fets. Aquí està la meva carrera, i poden veure si tinc algun problema amb algú d’Extremadura, d’Albacete o de Catalunya. Al contrari: admiració total i, per descomptat, respecte. Jo no faig res per confrontar ni provocar, solament per emocionar, i tant de bo s’emocioni un del meu barri amb aquest disc. Jo ho mostro com si fos alguna cosa que he mamat des de petit.
P. Com es veu des del País Basc tot el que està succeint a Catalunya?
R. Amb molta expectació i molta proximitat. I també amb tristesa, perquè han estat episodis complicats. En el meu cas, el disc va entrar a fàbrica el 2 d’octubre. D’una banda, estava intentant compartir música i, de l’altra, estava veient una realitat que sembla gairebé un malson, em va xocar molt. La gent normal, entre la qual jo em moc, el que espera és que hi hagi comprensió, diàleg. Es parla massa, s’opina molt d’una banda i de l’altra i el que penso és que cal fer coses constructives. Fok és el millor que jo puc fer per tot això.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.