“A casa hi vam participar tots”

Després de 40 anys, el que més em sorprèn de la Comissió pel Retorn del President Tarradellas és el treball que va fer sense recursos ni estructures. Érem uns dotze membres i, per començar, molts no ens coneixíem d’abans. Alguns ens vam trobar a Perpinyà amb motiu d’un viatge que hi va fer el president Tarradellas per destacar la seva presència. En aquella ocasió, va crear el Consell Consultiu i a Sant Cebrià va retre un homenatge als republicans exiliats que hi van morir. De Barcelona hi van anar unes 200 persones, i alguns ens hi vam conèixer.

La Comissió no tenia ni requeria gaires coses. Els divendres al vespre ens reuníem a cal Ponti, que s’incorporaven a la reunió i ens atenien amb una amabilitat extraordinària. Ajuntàvem les firmes que havíem recollit, les enviàvem als diaris i comentàvem la situació amb les petites estratègies. L’amistat presidia les reunions. A fora fèiem còpies en ciclostil del manifest i dels fulls per a les adhesions, amb espais en blanc per als noms, el DNI i la signatura. Per Setmana Santa vam imprimir i repartir un gran nombre de cartells, que no tenien una gran qualitat, amb una fotografia del president i un rètol que deia “El nostre president”.

Tota aquesta història va tenir dues èpoques: la primera era una pressió per aconseguir que el president tornés, mentre es desenvolupaven meticuloses negociacions, que naturalment van ser decisives. La segona època, una vegada decidit el seu retorn com a president i el restabliment de la Generalitat de Catalunya, tenia per objecte fer popular la imatge del president, que molts ciutadans desconeixien. Aquests van ser els únics costos significatius de la Co-missió; per sort, mossèn Dalmau, que s’hi va afegir, va aconseguir que l’industrial Pere Duran Farell els pagués.

A casa, com a casa d’altres membres, hi vam participar tots. La meva dona, aleshores Anna Bofill, va portar del Taller d’Arquitectura taulons i cavallets per muntar taules a Montjuïc a un míting, per recollir signatures. Les nenes, la Sílvia i la Marta, així com el meu pare (que havia vingut de Girona), també hi participaven. Tots, vaja.

Crec que l’èxit de la Comissió va ser degut, d’una banda, a la il·lusió i dedicació que els membres hi vam posar. Segon, al nombre de persones que s’hi van anar afegint per difondre el manifest. I tercer —potser el més important— va ser la receptibilitat que una gran part de la societat catalana, dels ciutadans de Catalunya, molts d’ells fora dels entorns dels partits, van mostrar pel restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president històric.

Tarradellas va fer i dirigir amb la seva expertesa un govern d’unitat que, a més dels consellers d’àrees específiques, tenia cinc consellers polítics representant el PSC, Convergència, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya i la UCD. Tots van treballar magníficament tant en el desenvolupament de la Generalitat com en la integració d’una societat única.

Un fet aparentment secundari, però que diu molt de tot plegat, van ser les exigències formals i de vestir que va requerir el president, en una societat en què el progressisme es mostrava en la descura de les formes. Aquest fet va impressionar a Madrid, que ens va prendre com a model a seguir.

Eduard Bonet fou membre de la Comissió del Manifest pel Retorn del President Tarradellas.